I després de la confirmació, què?
Bisbe Carrera
Hem acabat la temporada forta de les confirmacions... si bé no tan forta, dissortadament, com les que vivíem fa quinze i més anys. De l'actual devallada del nombre de joves que demanen de ser confirmats ja en vam parlar fa un parell de mesos ( Catalunya Cristiana , núm. 1.497). Ara voldria referir-me, sobretot, al futur. Com asumiesen, les postres comunitats, el compromís contret amb tots aquells que acaben de rebre el signe del do de l'Esperit Sant?
Insistim, habitualment, en el compromís dels confirmats...I fem bé. Però, i el nostre? No serà fácil la vida cristiana dels adolescents d'avui. El silenciament de Déu s'anirà fent cada dia més dens en la societat on viuran...La immediatesa serà el seu horitzó habitual i la força abassegadora de les sensacions continuarà guanyant terreny a la reflexió i a la percepció del gust espiritual. La vida de l'Església els caurà lluny... Comptaran, segur, amb l'Esperit Sant defensor, però necessitaran la comunitat que acull la seva veu, convida a escoltar-la, l'actualitza. No els podem deixar, un cop que els hem ungit.
Quines possibilitats reals té avui un jove a les nostres ciutats de trobar suports a la seva fe cristiana, asequibles i atractius?
Temps era temps, alguns moviments de joves cristians oferien als confirmats camins de creixement. Però tot això ha anat minvant fins a esdevenir inexistent a la majoria de parròquies. Tampoc ja no són tants els capellans joves que es dediquen a la joventut i en són pal de paller.
En alguns arxiprestats, tanmateix, s'ha aconseguit d'unir esforços i d'oferir, entre tots, espais de trobada dels joves. És el camí. Un camí prioritari. Cal, això sí, que aquests espais es facin visibles: avui la visibilitat dels creients enmig de la infinitat d'ofertes de models contradictoris de vida és una condició indispensable. La sensació, soviet hàbilment fomentada, que ja ningú no té, mina la moral.
I cal, igualment, que comptin amb treballadors pastorals, de sensibilitat juvenil, que s'hi dediquen plenament. Molts enyoren avui l'època dels vicaris joves... Ara en tenim pocs, és veritat. Però, i els laics? Guantes parròquies o arxiprestats han preparat un responsable seglar de la joventut i li atorguen confianza i autonomia? I suport econòmic... perquè puguin desposar de temps. Això últim a molts els sembla ja pura utopia... Reconeguem que no és fácil. Soviet, tanmateix- i per posar només un parell d'exemples-, t'arriben notícies d'estrenes d'orgues i de noves instal•lacions d'aire condicionat... Què és més important?
També hi ha els religiosos i les religioses. Malgrat els avenços en la col•laboració, no s'acaba de fer un front comú pastoral amb ells. I poden aportar tant! En general els fundadors de congregaciosn docents es proposaven un objectiu i escollien un mitjà per realitzar-lo. L'objectiu era promoure infants i joves cristians. El mitjà, la creació d'escoles. Ara que el mitjà s'ha fet tan complex i, sovint, ambigu... no caldria aprofundir més en l'objectiu?
Insistim, habitualment, en el compromís dels confirmats...I fem bé. Però, i el nostre? No serà fácil la vida cristiana dels adolescents d'avui. El silenciament de Déu s'anirà fent cada dia més dens en la societat on viuran...La immediatesa serà el seu horitzó habitual i la força abassegadora de les sensacions continuarà guanyant terreny a la reflexió i a la percepció del gust espiritual. La vida de l'Església els caurà lluny... Comptaran, segur, amb l'Esperit Sant defensor, però necessitaran la comunitat que acull la seva veu, convida a escoltar-la, l'actualitza. No els podem deixar, un cop que els hem ungit.
Quines possibilitats reals té avui un jove a les nostres ciutats de trobar suports a la seva fe cristiana, asequibles i atractius?
Temps era temps, alguns moviments de joves cristians oferien als confirmats camins de creixement. Però tot això ha anat minvant fins a esdevenir inexistent a la majoria de parròquies. Tampoc ja no són tants els capellans joves que es dediquen a la joventut i en són pal de paller.
En alguns arxiprestats, tanmateix, s'ha aconseguit d'unir esforços i d'oferir, entre tots, espais de trobada dels joves. És el camí. Un camí prioritari. Cal, això sí, que aquests espais es facin visibles: avui la visibilitat dels creients enmig de la infinitat d'ofertes de models contradictoris de vida és una condició indispensable. La sensació, soviet hàbilment fomentada, que ja ningú no té, mina la moral.
I cal, igualment, que comptin amb treballadors pastorals, de sensibilitat juvenil, que s'hi dediquen plenament. Molts enyoren avui l'època dels vicaris joves... Ara en tenim pocs, és veritat. Però, i els laics? Guantes parròquies o arxiprestats han preparat un responsable seglar de la joventut i li atorguen confianza i autonomia? I suport econòmic... perquè puguin desposar de temps. Això últim a molts els sembla ja pura utopia... Reconeguem que no és fácil. Soviet, tanmateix- i per posar només un parell d'exemples-, t'arriben notícies d'estrenes d'orgues i de noves instal•lacions d'aire condicionat... Què és més important?
També hi ha els religiosos i les religioses. Malgrat els avenços en la col•laboració, no s'acaba de fer un front comú pastoral amb ells. I poden aportar tant! En general els fundadors de congregaciosn docents es proposaven un objectiu i escollien un mitjà per realitzar-lo. L'objectiu era promoure infants i joves cristians. El mitjà, la creació d'escoles. Ara que el mitjà s'ha fet tan complex i, sovint, ambigu... no caldria aprofundir més en l'objectiu?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari, proposa modificacions, aporta idees, facilita nous links... Identifica't per ser respost. Gràcies!