Arrels
cristianes de Catalunya
Conferència Episcopal Tarraconense
desembre 1985
Ja fa un miler d'anys que Catalunya, nascuda
políticament de la soca europea carolíngia i projectada a partir de la marca
hispànica, es desprenia de tota submissió ultrapirinenca i iniciava el seu
propi camí a través de la història.
Mil
anys després, avui, el nostre poble viu també una situació nova. La restauració
de la seva autonomia política, duta a terme a partir de la Constitució
espanyola de 1978 i feta realitat amb l'Estatut de 1979, configura una nova
situació que els anys van afiançant. El reconeixement d'una cultura específica
catalana expressada, especialment, en la llengua, s'uneix al reconeixement de
la pròpia nacionalitat i al del dret a l'autogovern. Tot això té unes
conseqüències en la vida dels ciutadans, des dels continguts de l'ensenyament
en els seus diversos graus fins als múltiples aspectes de la vida
administrativa i política. Podem dir que l'autonomia dóna fesomia a tota la
vida democràtica del nostre país.
La
majoria dels cristians de les nostres diòcesis comparteixen, indubtablement,
amb els altres ciutadans, el goig d'aquest progrés de la llibertat. Molts n'han
estat, fins i tot, artífexs esforçats i valerosos al llarg d'anys difícils.
Tanmateix,
la diversitat en el nivell d'informació que es dóna entre els diversos grups
socials i les diferents comarques, la relativa rapidesa amb què s'ha produït el
canvi de la situació, la presència important en les nostres comunitats de
germans en la fe provinents d'altres nacionalitats i regions, així com el
record d'alguns aspectes de la nostra història immediata i de la imatge que el
catolicisme hi prengué, expliquen que alguns experimentin certa perplexitat.
És
per això que a la llista de temes importants sobre els quals la Conferència
Episcopal Tarraconense ha anat oferint al nostre poble fidel matèria de
reflexió, volem afegir ara unes senzilles consideracions sobre la realitat de
Catalunya. Les oferim bonament als cristians de les nostres diòcesis en primer
lloc, com a punts d'orientació, i a tot al nostre poble com a contribució, des
del nostre ministeri episcopal, al bé comú del país.
És
evident, d'altra banda, que Catalunya entra plenament en la visió que de
l'aportació del cristianisme a la cultura europea donava Joan Pau II en la seva
al·locució a la UNESCO, pronunciada el 2 de juny de 1980: «No serà certament
exagerat d'afirmar en particular que, a través d'una multitud de fets, l'Europa
entera –de l'Atlàntic a l'Ural– testimonia, en la història de cada nació així
com en la de tota la comunitat el lligam entre la cultura i el cristianisme».
Amor
i servei a Catalunya
Hi
ha mots que determinades circumstàncies desprestigien. Un d'ells és el
patriotisme, que avui s'utilitza ben poc. Fins i tot tractant-se del país,
paraules com ara amor o estimació són força estalviades en alguns medis
contemporanis, tan crítics i tan racionalistes. Ja Pius XII clamava, contra
«aquest temor que tenen a vegades els ciutadans del nostre temps de mostrar-se
generosament lligats a la pàtria».[1]
Això
ve de l'ambivalència que prenen, sovint, aquests mots, o de la utilització
interessada i hipòcrita que algú n'hagi fet, o de les exageracions i els
extremismes que se n'hagin emparat.
Tractant-se
de l'amor a Catalunya, trobem, encara, altres factors negatius: la deficient
educació històrica i política que s'ha donat ja des de l'escola amb el
confusionisme que se n'ha seguit; el desconeixement de la identitat catalana;
l'adscripció que en fan alguns a la idea de divisió, d'extremisme o, fins i
tot, de cosa suspecta des del punt de vista religiós.
Ara
bé, amb el nom que sigui, resulta fonamental per a nosaltres començar fent
referència a l'amor a Catalunya, com a part i forma de l'amor al proïsme. Es
tracta de la solidaritat bàsica amb les persones del nostre entorn, no només en
la seva dimensió individual, sinó també, en la seva realitat social: la
família, el país, l'estament, etc.
A
vegades, no és pas per egoisme, en sentit estricte, que no arribem a una tal
estimació. És més aviat, perquè una manca de la informació adequada i una
formació moral de caràcter individualista ens priven de veure la persona en
l'ampli context de les seves relacions. Ens cal corregir aquestes deficiències
per tal d'evitar aquell escàndol que algun cop ha produït el creient que, tot
invocant la caritat pel que fa a les necessitats individuals i a l'atenció dels
casos anecdòtics, ha restat insolidari de les grans aspiracions col·lectives i
del treball de promoció dels conjunts socials a què pertany.
Pel
que fa a la nostra reflexió d'ara voldríem ajudar a descobrir que Catalunya
constitueix per a tots els seus ciutadans la comunitat i la unitat cultural
bàsiques, el seu punt, per tant, d'inserció en la cultura universal. «Entre la
família i la comunitat universal –deia el cardenal Feltin, la pàtria forma part
de l'ordre volgut per Déu.»[2]
Perquè
fóra un error pensar que la referència a realitats o, sovint, a simples
conceptes, més generals, pot substituir la solidaritat immediata o bé que
aquesta és poca cosa. Hi ha un fals universalisme de caràcter vagarós, que és
poc operatiu i que fins i tot serveix de coartada a interessos no gens
universals. És ben cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de
cap manera, en el propi país. Però és igualment cert que hi passa,
necessàriament, i s'hi forja.
I
aquest amor, evidentment, comporta un compromís efectiu de civisme que ha de
manifestar-se en el compliment dels deures socials. En efecte tot ciutadà –i
cal que ens ho exigim més els cristians– ha d'acceptar les lleis justes i no
eximir-se'n arbitràriament a la recerca de situacions més avantatjoses per a
ell. Com ensenya el Vaticà II, «El deure de justícia i de caritat es compleix
més i més pel fet que cadascú, contribuint al bé comú segons les pròpies
capacitats i les necessitats dels altres, promou també, i afavoreix les
institucions públiques o privades, que serveixen per a transformar i millorar
les condicions de vida dels homes». I afegeix, encara: «N'hi ha que, tot i
professar opinions obertes i generoses, en realitat viuen sempre com si no es
preocupessin gens de les necessitats de la societat. Més encara molts, a
diversos llocs, no fan cap cas de les lleis i les prescripcions socials. A no
pocs, amb diversos fraus i enganys, no els fa res d'eludir les contribucions
justes o altres drets que deuen a la societat».[3] I quan la moral social s'escantona per un
lloc o per un altre, algú en rep sempre les conseqüències.
La
responsabilitat i el deure de promoure el bé comú toquen més de prop els qui,
per vocació i per capacitats, intervenen en el govern o en la política a través
d'un càrrec públic. Cal que sàpiguen mantenir sempre el sentit de servei al bé
comú per damunt d'interessos personals i de grup. Convé recordar sovint que
tots els mitjans –partits, programes, eleccions, governs, parlaments,
municipis, etc.– són per al servei del país, i no a l'inrevés.
Aquest
compromís té per al cristià una altra dimensió. És vehicle a través del qual es
fa present al seu món i li fa do del llevat de l'Evangeli. Avui que tots ens
adonem d'un cert decandiment dels valors cristians en el nostre poble, més que
no pas abandonar-nos a la lamentació i al retret, hauríem de revisar si som
prou generosos i creatius per a assolir una presència activa i comunicativa de
la nostra fe, en tot el teixit social, cultural i institucional de la societat
catalana. En aquesta mateixa línia, cal observar que és pecat d'omissió
negar-se a prestar al país el servei que hom és en condicions de fer.
L'al·lèrgia a l'activitat política comporta deixar els interessos de la
comunitat a d'altres, en exclusiva.
I
pel que fa a l'actuació política dels cristians, ni cal dir que ha de ser
sempre exemplar. S'hi ha de fer ben visible aquell esperit de servei a què hem
fet ja referència. I, fruit d'un tal esperit, una gran voluntat de convivència
i de col·laboració amb tothom, també amb els no creients quan es tracta de
posicions que estan d'acord amb l'ètica i el bé comú, i un esforç preferencial
a favor dels desvalguts.
El
fet de la nacionalitat catalana
En
el Comunicat de premsa de la nostra reunió del 20 de juliol de 1979, dèiem: «En
el moment polític actual, els bisbes manifestem –com ho férem en ocasions
anteriors– el nostre desig que, en la legislació civil que s'està gestant, i
que fa referència a Catalunya, quedin reconeguts plenament els drets del nostre
poble a la seva identitat nacional, manifestada en la seva realitat cultural i
històrica».
Creiem
que és també deure nostre pastoral ajudar a clarificar el tema de la identitat
nacional catalana, que tanta polèmica i tant d'apassionament suscita en alguns
ambients, sovint a causa sobretot de la terminologia. En efecte, no sempre es
té prou en compte la relativitat dels mots i la seva funcionalitat respecte
dels continguts que volem expressar.
A
diferència del que s'ha esdevingut en altres llocs, la cultura catalana en la
historiografia, en la literatura, en el pensament, en la política i en amplis
sectors populars ha mantingut viva la distinció entre Nació i Estat. Prat de la
Riba, que feia la nació sinònima de pàtria, ho expressava així: «L'Estat és una
entitat Política, artificial, voluntària; la Pàtria és una comunitat històrica,
natural, necessària. El primer és obra dels homes; la segona és fruit de les
lleis a què Déu ha subjectat la vida de les generacions humanes». [4]
El
venerable Torras i Bages explica que va escriure la seva obra «La tradició
catalana» per tal d'aclarir aquest interrogant: «Té el nostre poble un vertader
ser personal capaç de vida pròpia? Si al poble català pot aplicar-se-li el
concepte de persona, això és, si és, com deien els antics escolàstics indivisum
a se et divisum ab aliis (indivís quant a si mateix i distint dels altres) si
és un individu racional amb voluntat i intel·ligència pròpies, ningú pot
negar-li el dret a viure».[5] Enmig
d'una terminologia prou estranya per a les oïdes del nostre temps, aquest text
torrasià contribueix a fer-nos entendre de què es tracta, en realitat: no de la
defensa del nom nació com si fos un títol, sinó del reconeixement d'una
realitat de fet.
Com
a bisbes de l'Església a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la
realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d'història i
també reclamem per a ella l'aplicació de la doctrina del magisteri eclesial:
els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d'un Estat, dels
pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot,
promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia
perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària.
L'existència
de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci
viable l'exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al
reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca
directament a l'ordenament civil.
El
confusionisme amplament difós entre els conceptes de Nació i d'Estat produeix
reaccions de recel i malfiança: molts interpreten l'afirmació de la nacionalitat
com a vindicació d'un Estat a part, cosa que, en realitat, no n'és una
conseqüència necessària. Pot un Estat, amb una adequada organització, assolir
la convivència i el progrés en el seu interior de diverses nacions, sense que
cap d'elles s'hagi de sentir constrenyida a l'assimilació per una altra.
Els
pobles que, com és el cas de Catalunya, tenen consciència de la seva història
anterior a la formació de l'Estat, i mantenen, juntament amb aquesta
consciència, una cultura i una llengua pròpies que no són les majoritàries de
l'Estat, guarden viva la convicció que no provenen de la divisió administrativa
d'un Estat-Nació, sinó que són un component amb personalitat pròpia d'un Estat
plurinacional. Aquesta consciència de ser una realitat nacional prèvia, que
conflueix amb d'altres per a la formació d'un Estat, és el que dóna sentit
nacional al nostre país i fa que l'autonomia i les institucions pròpies que amb
ella han retornat siguin viscudes no com una moda política, sinó com a resposta
a unes aspiracions històriques, profundes i irrenunciables.
Voldríem
que fossin, principalment, els nostres germans catòlics dels altres pobles
d'Espanya els primers, a comprendre i acollir aquestes aspiracions. També, en
contrapartida, hauríem de ser els catòlics catalans els primers a obrir-nos als
seus problemes. Carles Cardó feia notar, el 1930, la importància que podria
tenir per a la pau civil d'Espanya que els catòlics emprenguessin la tasca
nobilíssima de fer comprendre als seus respectius conciutadans el problema dels
altres. S'avançava a fer una autocrítica des de Catalunya i demanava als altres
espanyols que perdessin «la idea funesta que confon la unitat orgànica, única
viva, amb la unitat mecànica, sempre morta o moridora». Però, subratllava
l'il·lustre pensador, es dóna sovint la dolorosa paradoxa que «els orbats de
llum de fe mostren aquestes comprensions cristianes i es preparen la glòria, el
prestigi i el profit de llur aplicació. Molts catòlics, per contra, s'aferren a
la incomprensió més hermètica».[6] Aquesta
és una crida a la responsabilitat dels catòlics que no ha perdut actualitat.
Val
a dir que, en recordar la necessària clarificació entre els conceptes de Nació
i d'Estat per a una correcta interpretació de la realitat, no preteníem pas
reduir els llaços de germanor i solidaritat entre els pobles d'Espanya a unes
relacions purament administratives. La història comuna, amb tot allò que té de
bo i en el que hi ha estat negatiu, la interrelació, augmentada en el nostre
temps pels fenòmens migratoris, les grans afinitats de fons entre les quals té
un lloc importantíssim la fe que compartim, han teixit una base sòlida per a la
comprensió, l'afecte i la col·laboració entre tots. Però només serà possible
avançar en aquesta direcció si les formes político-administratives que l'Estat
adopti, mai no privin el desenvolupament natural de cada poble, ans
l'afavoreixin i el serveixin.
Una
cultura
El
Papa Joan Pau II, en el seu discurs a la UNESCO, es referí a la pluralitat de
les cultures amb aquests termes: «La cultura és una manera específica de
l'existir i del ser de l'home. L'home sempre viu segons una cultura que li és
pròpia, però que, al seu torn, crea entre els homes un nexe que els és també
propi que determina el caràcter interhumà i social de l'existència humana. En
la unitat de la cultura com a mode peculiar de l'existència humana, arrela, al
mateix temps, la pluralitat de les cultures enmig de les quals viu l'home. En
aquesta pluralitat, l'home es desenrotlla sense perdre per aquest sol fet el
contacte essencial amb la unitat de la cultura com a dimensió fonamental i
essencial de la seva existència i del seu ésser».[7]
No
rarament la ferma voluntat dels catalans de mantenir, costi el que costi, la
seva cultura pròpia, tantes vegades amenaçada, ha estat interpretada com un
entossudiment gratuït.
Però
el nostre poble ha vist que, si deixava la seva identitat cultural, perdria el
nexe amb la cultura humana, per dir-ho amb els termes esmentats del Papa. La
universalitat no ha estat mai entesa a Catalunya com el procés reduccionista de
supeditació a una cultura hegemònica, sinó com l'envigoriment de cada cultura i
la seva aportació responsable al servei de l'home. I val a dir que la història
ha confirmat aquest convenciment: ha estat en els moments de més plenitud de la
cultura catalana quan Catalunya ha fet les més brillants aportacions a la
cultura universal.
La
cultura catalana té, sobretot, la seva expressió i la principal senya
d'identitat –bé que no l'única– en la llengua que li és pròpia i que comparteix
amb altres comunitats germanes.
Aquesta
llengua ha conegut èpoques d'esplendor i èpoques de decadència, ha estat idioma
d'ús oficial a les cancelleries i llengua proscrita. Però el poble sempre l'ha
mantinguda viva, l'ha estimada i l'ha defensada.
Avui,
després d'una època de bandejament, torna a ser llengua oficial i el seu ús en
la nostra societat entra en via de normalització, per tal de recuperar el temps
perdut i assolir els nivells d'utilització que escau a la llengua pròpia d'un
país. Els bisbes comprovem amb goig aquesta realitat i volem contribuir a
l'esforç general de la societat, per tal que la llengua de Ramon Llull i de
Jacint Verdaguer assoleixi la plena recuperació. Ressonen en nosaltres, amb
forma especial, aquestes paraules de Joan Pau II als joves de Toquio,
pronunciades el 24 de febrer de 1981: «La cultura de cada nació s'expressa,
entre d'altres coses i més que en cap altra, en la llengua. La llengua és la
forma que donem als nostres pensaments, és com un vestit on fiquem aquests pensaments.
La llengua inclou els trets d'identitat particulars d'un poble i d'una nació.
I, en un cert sentit, hi és latent el cor d'aquesta nació, perquè en la
llengua, en la llengua pròpia, troba expressió allò de què viu l'ànima humana
en la comunitat d'una família, de la nació, de la història».
Pel
que fa a la contribució de l'Església a la normalització de l'ús de la llengua
catalana, ens plau destacar la importància que ha tingut –i el bon acolliment
que ha trobat– la versió catalana de tots els llibres litúrgics. La plena
introducció del català en la litúrgia catòlica començada tan bon punt la Santa
Seu autoritzà l'ús litúrgic de les llengües vernacles, en anys encara difícils
per a la nostra llengua– ha estat un esdeveniment històric que, a més de l'avenç
pastoral que suposa facilitar una participació més viva de les comunitats en
les celebracions, comporta també un enfortiment de la llengua.
Una
època de canvi
La
cultura, totes les cultures, evolucionen amb l'home. Catalunya, que conegué,
des del segle passat, les transformacions pròpies de la societat industrial, i
que ha viscut, després, l'evolució de les seves comarques i l'aparició de les
grans concentracions urbanes amb forts contingents migratoris, ara viu –potser
més acceleradament que mai– una evolució que és de rel tècnica i filosòfica al
mateix temps.
Les
nostres formes de vida han estat trasbalsades per un augment sensacional dels
mitjans de comunicació i per la multiplicació dels instruments de confort.
Darrerament, assistim a un procés d'innovació científica i tecnològica que, a
més d'accentuar el canvi social, posa a mans de l'home la possibilitat d'una
influència en els fenòmens naturals i, fins i tot, de distorsió i de destrucció
de la naturalesa, que impressiona tota persona responsable.
Paral·lelament,
es fan perceptibles una avidesa creixent de posseir coses; una minva dels
valors humans més espirituals i menys utilitaris; una primacia de la
instrucció, en el sentit més estret del mot, en detriment d'una autèntica
educació. Pel que fa al sentit cristià de la vida, el vell anticlericalisme,
sorgit d'unes circumstàncies històriques determinades, sense desaparèixer del
tot, deixa el lloc, més aviat, a una impregnació a-religiosa de la cultura,
menys agressiva però més radical, que aspira a donar per superada, ridícula o
interessada, tota possible obertura a la transcendència. Així molts joves són
introduïts en un univers cultural del qual la hipòtesi de Déu ha estat exclosa.
El
creixement dels mitjans que són a l'abast de l'home, unit a un cert
enterboliment de la consciència dels seus fins transcendents i del sentit més
pregon de l'existència, obre el pas a temptacions d'autodestrucció. El clamor
ecologista que s'ha estès tant darrerament és, en realitat, una reacció i una
veu d'alerta sobre aquest perill. I Joan Pau II s'ha referit als seus aspectes
més greus, denunciant una «cultura de la mort», que «comença amb la supressió
del naixement... i arriba fins a l'exclusió dels disminuïts i els vells, i
acaba en la solució final de l'eutanàsia. També pertanyen a la cultura de la
mort la droga, el terrorisme, l'erotisme i altres formes de vici». [8]
Estem
parlant, evidentment, d'uns fenòmens que són generals a tot el nostre món
occidental. Sembla, però, que, com s'esdevingué amb els inicis de la
industrialització i la concentració urbana, la cultura catalana comporta un
ritme de secularització –en el sentit positiu d'autonomia del món, temporal,
però també en el negatiu d'irreligió– més accelerat que en altres pobles
d'Espanya. Ho testifiquen el to d'aquelles publicacions literàries i
artístiques que tenen la consideració de més representatives de l'actual
cultura catalana, i la caiguda de la pràctica religiosa dels medis socials que
més directament en participen.
Per
això invitem els qui, d'una forma o altra, produeixen o transmeten cultura, a
considerar la responsabilitat que els dóna la forma que tenen a les mans. No
confonguem allò que potser denúncia legítima de mancaments eclesials passats o
presents, o una actitud de contestació davant determinades formes, o, fins i
tot, un ressentiment més o menys justificats, amb el silenci sistemàtic o la
interpretació sectària dels valors de fons que el cristianisme ha deixat i
continua aportant a la nostra cultura.
Demanem
als estudiosos catalans –científics, literats, artistes– que restin oberts al
diàleg constant i honrat entre fe i cultura. Els teòlegs, per la seva banda,
són convidats a «recercar contínuament un mode més apte de presentar la
doctrina als homes del seu temps, car una cosa és el dipòsit mateix de la fe i
–les seves veritats, i una altra la manera d'enunciar-les».[9] I animem a tots els catòlics a treballar a fi
que els canvis culturals no ens menin cap a la irreligiositat i la decadència
moral, és a dir, cap a l'home vell que ens descriu Sant Pau, sinó cap a un
progrés integral de la persona humana, cap a «l'home nou« en qui es renova «la
imatge de la justícia i la santedat de la veritat« (Ef. 4,22-24). La defensa de
l'home, «per ell mateix i no per cap altra raó... pertany a la substància
mateixa del missatge de Crist i de l'Església, malgrat tot el que els esperits
crítics han pogut declarar sobre aquesta matèria», per dir-ho, un cop més, amb
paraules de Joan Pau II. [10]
L'Església
a Catalunya
La
presència cristiana a la nostra terra remunta fins als primers segles. Els acta
del bisbe Fructuós l'any 2591 en són la primera dada documentada.
En
forjar-se la nacionalitat catalana, molts noms albiradors de l'Església ho són
també del país naixent. La figura de l'Abat Oliba, bisbe de Vic, abat de Ripoll
i de Cuixà i fundador de Montserrat, encarna l'esperit de tota una època.
Mentre la societat catalana comença a estructurar-se, rep dels monestirs i de
les catedrals l'impuls de l'esperit cristià que es manifesta en institucions
tan noves i decisives com la de «la pau i la treva». És un moment singular en
el qual la fundació del país i l'establiment de l'Església van plegats. Un dels
primers documents de la llengua catalana són unes homilies, les d'Organyà.
Aquesta
presència continuarà sempre, prenent formes diverses segons l'evolució dels
temps. L'obra de la Mercè serà exponent d'una hora de plenitud. En canvi, el
canonge Pau Clarís exemplificarà, al s. XVII, la figura del defensor de la
ciutat en moments difícils: «Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui
l'afligida Catalunya».
A
partir de l'11 de setembre de 1714, nombrosos eclesiàstics sofreixen persecució
per haver restat fidels a les institucions del país i a la llengua del poble.
Són anys adversos, però no pas mancats d'esforç i de treball. El rector de Sant
Martí d'Ollers, Baldiri Reixach publica, el 1749, les Instruccions per
l'ensenyança de minyons, que coneix set edicions catalanes. El també prevere
Josep Pau Ballot publica el 1815 la primera gramàtica catalana moderna,
titulada Gramàtica i apologia de la llengua catalana. Ja en el llindar de la
Renaixença, sant Antoni Maria Claret, ultra recórrer tot Catalunya predicant
sempre en llengua catalana i vindicant-ne la necessitat, publica nombrosos
fulls i opuscles en català. Del seu llibre Camí dret i segur per arribar al
cel, publicat el 1843, se'n feren unes dues-centes edicions amb centenars de
milers d'exemplars.
I
arribem a Jacint Verdaguer, geni de la llengua renaixent, a Morgades,
restaurador de Ripoll i defensor del catecisme en català, a Torras i Bages, que
aporta a la Renaixença una reflexió cristianes a partir dels pensadors més
decisius de la nostra història en tot l'àmbit de la llengua catalana. I a
cristians –seglars i clergues– tan actius en el procés de recuperació de la
cultura del país com els Llimona i Gaudí, en el camp de l'art; Maragall, Ruyra,
López Picó i Carles Riba en la literatura; Cardó, Manyà, d'Esplugues, Clascar i
Ubach en el pensament i la teologia; a Vidal i Barraquer, Carreras, Carbonell,
el pare Vallet i l'Obra d'Exercicis, Albert Bonet i la Federació de joves
cristians, Batlle i l'escoltisme, Bofill i Matas i Carrasco i Formiguera en la
política.
Esmentem
tots aquests noms, a manera d'exemple, per tal de recordar la important aportació
dels cristians a Catalunya, i per tal d'animar els nostres diocesans a mantenir
aquesta aportació viva i a l'altura d'una tradició tan gloriosa.
Al
marge d'aquest camí d'exemplaritat, no volem pas amagar l'existència de
realitats negatives, a vegades fruit de febleses humanes i, altres vegades, del
joc d'accions i reaccions que formen la nostra tan treballada història; de la
instrumentalització que els poders temporals han pretès fer, sovint amb èxit,
de l'Església; de les interferències en l'Església del país d'instàncies
eclesials foranes, a cavall de la política.
Però
volem dir que és en aquella ininterrompuda tradició de fidelitat a Catalunya
que ens reconeixem i ens refermem. Una fidelitat especialment notable en els
nivells més populars, i que, a vegades, ha comportat el marginament injust i el
sacrifici de persones i d'institucions. El desmantellament dràstic
d'organitzacions d'apostolat, de publicacions i de centres de cultura que patí
l'Església catalana el 1939 n'és un exemple relativament proper. Una prova que,
unida a la cruenta persecució religiosa que la precedí, el 1936, i que també
cal considerar, suposà un autèntic viacrucis per als catòlics catalans.
Pluralisme
El
naixement, la història i la cultura de Catalunya són intensament amarats de
cristianisme. I la nostra fe continua viva en sectors molt amplis de la nostra
societat. Probablement, cap altra opció filosòfica, o religiosa o política té,
encara avui, tanta capacitat de convocatòria.
Però
la societat catalana és plural, també religiosament. Al costat de l'Església
catòlica hi ha altres confessions cristianes; hi ha un bon sector
d'indiferents, en grau divers i amb més o menys vestigis i lligams catòlics; hi
ha els agnòstics; i hi ha els ateus. I cal que tots convisquem en la tolerància
i el respecte mutus.
L'Església,
d'acord amb els principis expressament proclamats pel Vaticà II, de llibertat
religiosa, de sana laïcitat, i d'autonomia de les realitats temporals respecta
la pluralitat d'opcions i no demana, per a si mateixa, com ha estat repetit a
bastament en els últims anys, res més que llibertat per a l'acompliment de la
seva missió evangelitzadora.
Tampoc
no demana del poder civil privilegis ni pretén la utilització de cap poder
polític o la seva subordinació. Com escrivia el venerable Torras i Bages ja el
segle passat: «L'Evangeli no conté una forma concreta i, no obstant, pot donar
forma a totes les situacions concretes socials, polítiques i econòmiques dels
homes... L'Evangeli té una amplitud immensa perquè està destinat a abraçar la
universal humanitat, en totes ses formes, situacions i estats... Cada forma o
situació social, política o econòmica voldria tenir l'exclusiva de l'Evangeli.
L'Església té tant de treball per a defensar-se dels enemics com dels amics,
perquè vol conservar la seva llibertat». [11]
Aquesta
posició no significa indiferència. Ens dol profundament que molts, pretextant
modernitat i pluralisme, s'allunyin de Déu, del Redemptor i de l'Església i
mutilin així una dimensió essencial de la vida humana. Això per a nosaltres no
és un progrés sinó una pèrdua. En realitat, l'ordre de la creació i el de la
redempció són fruit tots dos del mateix amor de Déu a la humanitat, que no és
cridada a tancar-se en I'horitzó intramundà, sinó a participar del regne de Déu.
L'Església, a Catalunya com arreu del món, respectant la llibertat de tothom,
promou el bé espiritual i, en el possible, el material de la pàtria. S'afanya a
nodrir la fe dels creients amb el pa de la veritat evangèlica i amb els
sagraments, i compta amb l'ajut de Déu per a aquesta missió específica.
La
llibertat que reclamem és precisament per a evangelitzar i volem utilitzar-la a
fons. La veu cristiana ha de fer-se present en tots els àmbits de la societat i
no plegar-se a la pressió dels qui voldrien passar de la correcta distinció
entre el món temporal i el món espiritual a l'exili de la nostra cultura i de
la nostra societat de les opcions transcendents.
Per
això demanem especialment de les comunitats cristianes que el respecte al
pluralisme no les faci passives ni minvi la seva capacitat d'anunci a tot arreu
de la Bona Nova de Jesús.
Recordar
les nostres arrels
Catalunya
és rica en història i en tradició. Les nostres arrels greco-romanes i
cristianes, europees i mediterrànies són la saba que vivifica el nostre esperit
col·lectiu. Potser a causa de la nostra accidentada història, som un país on
els estudis historiogràfics tenen un interès i un prestigi especials: les seves
publicacions sempre troben un públic lector ampli, més enllà dels cercles
especialitzats. En l'anàlisi del passat anem a cercar, ben sovint, els fons de
la nostra existència com a poble i l'explicació del nostre present.
Però
Catalunya és, al mateix temps, una terra freturosa de modernitat, la finestra
oberta per on tantes vegades han entrat a Espanya els vents del progrés i la
renovació.
Avui,
al mateix temps que el país, amb la democràcia i l'autonomia, s'aboca a un
futur ple de suggestió, s'observa un esforç notable per a la recuperació de
festes, costums i tradicions. Observem que, sovint, hi ha com un intent
d'eludir la rel cristiana que tenen la majoria d'aquests fenòmens o, fins i
tot, de ridiculitzar, jugant amb l'anacronisme d'algunes formes del passat,
alguns continguts religiosos. Caldria que sabéssim recuperar, juntament amb
aquestes manifestacions populars, les virtuts més destacades que els nostres
avant-passats van deixar-nos en herència.
El
canonge Carles Cardó, en la seva anàlisi de l'evolució de Catalunya i del
conjunt d'Espanya, distingeix la bona tradició, de la mala tradició, no menys
real. Tots els pobles les tenen. Heus-ne ací uns exemples.
Ha
estat atribuït als catalans, al llarg dels temps, un extraordinari amor a la
llibertat, a la independència i a la democràcia. Pau Clarís observava –i cal
tenir en compte la mentalitat de l'època– que «els homes van fer els reis, i no
pas els reis els homes». Narcís Ramon March escrivia, el 1626: «Atès i
considerat que en el present Principat de Catalunya los habitants i poblats en
ell són lliures i no poden ésser obligats a haver d'anar a servir a S.M.». I ja
el rei Martí havia exclamat: «Qual poble és en lo món que sia així franc de
franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres?».
Però,
«correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta, anota Cardó, que
s'inicia molt d'hora. L'esperit de llibertat, quan no és controlat per una
consciència moral exigent, degenera en rebel·lió i discòrdia, les dues tares
que presenten invariablement les males èpoques de Catalunya».[12]
Una
cosa semblant podríem dir del comportament dels catalans «presidit gairebé
sempre pel seny –com observa Vicens i Vives– i, en determinades ocasions, per
la rauxa, perquè no és fàcil d'entendre, com podem passar, en hores (temps
històric) de la més obscura adscripció al món de les realitats minimitzades al
botafoc de l'eixelebrament inconoclasta».[13]
La
ironia, que de vegades facilita el realisme, la desmitificació i fins un estil
planer, pot esdevenir autodestructiva en erosionar aspectes fonamentals de la
vida col·lectiva, i pot limitar l'horitzó espiritual en degenerar en burla
d'allò que hom no comprèn. Són aquests, també, trets positius i negatius del
nostre tarannà.
Potser
una de les virtuts més tradicionalment reconegudes al català és la seva aptitud
per al treball, «com a eix de l'arrencada vital del país».[14] Tal vegada les transformacions socials de les
últimes dècades han difuminat alguns aspectes clàssics d'aquest esperit, però
substancialment el nostre noble manté la creativitat i el gust per la
iniciativa que són el gran estímul de la laboriositat. Es tracta d'una actitud
fonamental que ha de ser posada sempre no solament al servei de l'individu sinó
de tota la comunitat amb una visió solidària i una voluntat de servei als més
febles.
Voldríem,
especialment, veure actualitzada i enfortida la tradició catalana de vida
familiar sòlida, avui amenaçada des de tantes bandes. Estem convençuts que una
aportació de fidelitat conjugal, d'harmonia entre els membres de les diferents
generacions que formen una família, d'iniciació dels fills en les virtuts
essencials, d'obertura i generositat en l'acolliment de la vida, a més del seu
valor intrínsec, significaria una aportació positiva per al futur del nostre
país, greument amenaçat per la baixa natalitat.
Ara
més que mai ens cal tenir els ulls oberts per tal de saber destriar el blat del
jull, la bona de la mala tradició. Ens convé connectar amb allò de millor que
ens ha llegat la història i fer-ne una forma que ens projecti cap a un futur de
convivència, de cultura i de progrés en tots els ordres.
Justícia
social
L'esforç,
del nostre poble ha generat riquesa. La seva entrada a l'època industrial ha
fet de la nostra una societat moderna, progressiva. Però, dissortadament, també
I'han acompanyada i l'acompanyen les lacres de la societat moderna i, entre
elles, la distribució injusta de la riquesa, les condicions de vida deplorables
d'amplis sectors de població.
Ara
que vivim unes hores de crisi i d'inestabilitat econòmica que té la seva
expressió més dramàtica en la xifra de treballadors en atur, ja a la ratlla del
22% de la població activa, ens cal més que mai un esforç, de solidaritat.
El
catolicisme social, nascut aviat farà cent anys, de la Rerum Novarum de Lleó
XIII, malgrat les iniciatives, les personalitats, les obres prometedores que
hem tingut, no ha arribat a quallar en un moviment prou vigorós que sacsegés la
nostra societat. Hem oscil·lat entre unes minories avançades, a vegades per
això mateix amb poca incidència social, i la mediocritat de la majoria.
Avui,
encara, ens cal evitar el perill d'eludir una veritable formació social dels
nostres cristians, basada en la doctrina de l'Església que els últims Papes no
han deixat d'actualitzar i d'enriquir, per efecte de l'acció combinada dels qui
creuen que la fe no ha d'influir en el món dels seus interessos i de les
minories que consideren superada la doctrina social catòlica.
Pel
que fa al problema de l'atur, la Conferència Episcopal Tarraconense, el 3 de
novembre de 1980, publicava el Document «L'atur, escàndol i desafiament del
nostre temps», força extens i detallat, en el qual s'estudiava el problema en
les seves causes, conseqüències i possibles vies de solució.
També
el Papa actual ha parlat sovint d'aquest problema. Ho va fer per a nosaltres
particularment el dia 7 de novembre de 1982, a Barcelona, a Montjuïc, en un
discurs precís i valuós adreçat als treballadors i als empresaris, amb motiu de
la seva visita pastoral al nostre país. Seves són aquestes paraules: «Cal crear
amb tots els mitjans possibles una economia que estigui al servei de l'home.
Per a superar els contrastos d'interessos privats i col·lectius, per a vèncer
els egoismes en la lluita per la subsistència, s'imposa en tots un veritable
canvi d'actituds, d'estil de vida, de valors; s'imposa una autèntica conversió
dels cors, de les ments i de les voluntats: la conversió de l'home, a la
veritat per a l'home».
Certament
que el problema de la desocupació no té solució fàcil. Alguna cosa falla en els
plans i en els mecanismes estatals, i alguna cosa falla també en el
comportament social dels ciutadans. Però cal que tothom s'esforci, des de la
seva situació, amb un alt sentit de la responsabilitat: les autoritats
orientant tant com sigui possible els recursos públics cap a la creació de
llocs de treball, els empresaris prenent en consideració en les seves
inversions no solament la rendibilitat més immediata i còmoda sinó també
l'interès social, i tots els ciutadans adoptant una actitud ètica més exigent
pel que fa al possible acaparament d'ocupacions remunerades i als possibles
abusos en la percepció dels subsidis d'atur.
I
on no arribi aquest estricte compliment dels deures cívics cal que hi arribin
les iniciatives d'amor solidari, seguint i donant suport a les accions empreses
per Càritas i altres entitats eclesials i cíviques.
L'assoliment
d'una societat justa, que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la
població de sentir-se ciutadans lliures d'aquest país, ha de ser un objectiu
absolutament prioritari de la Catalunya d'avui. Un objectiu al que caldria que
tothom –persones i institucions– aportessin els seus esforços mancomunats, des
de les respectives opcions.
Els
qui han vingut de fora
Tot
i que el fenomen migratori ha anat minvant progressivament i avui la gran
majoria de ciutadans ja porta, si més no, uns quants anys al país i hi han
exercit els seus drets democràtics, és perceptible l'empremta que ha deixat un
fet tan considerable. Sobretot pel que fa als nivells de coneixement i
incorporació de la llengua i la cultura autòctones.
Per
això ens cal, encara, incloure entre els nostres deures socials aquest de
l'acolliment, cordial i generós, als qui han vingut a compartir la nostra vida
des d'altres terres, i, per part d'aquests, el de la solidarització amb la seva
nova comunitat.
Val
a dir que, com ha estat tan repetit en els últims anys, Catalunya compta amb
una llarga i fecunda tradició integradora. Terra de marca o de pas, des del
començament ha estat gresol capaç d'incorporar al seu projecte de poble els
«homines undecumque venientes», del nord i del sud. «Som fruit de diversos
llevats», ha dit Vicens i Vives. Fins i tot en una hora difícil, quan els
catalans estaven forçosament a la defensiva, trobem a la famosa «Pedra de toch»
(1641), aquesta bella expressió: «Catalunya, mare d'estrangers».
Punt
essencial d'aquesta actitud és la idea de fons que la nostra nacionalitat no
està fundada en un «fet d'ordre racial, en la unitat de sang», sinó establerta
sobre «un fenomen cultural que pot afaiçonar els individus de les races més
distintes», com escrivia Carles Cardó el 1934.
L'acció
de l'Església en aquest camp, sobretot en els últims vint-i-cinc anys, ha estat
més important que l'opinió pública no pensa. L'extraordinari procés de creació
de noves parròquies a les noves i conflictives barriades sorgides al voltant de
les ciutats –especialment a l'àrea barcelonina– no solament ha estat un fet
pastoral molt important, sinó que, d'escreix, ha comportat un gran impuls
social. Al voltant de les parròquies, única presència activa, durant anys, de
la societat catalana a les zones de més immigració, han sorgit escoles,
cooperatives d'habitatges, agrupacions culturals i fins sindicals, i s'ha
establert la primera xarxa d'assistents socials de barri que hi ha hagut,
gràcies a l'organització de Càritas. No ho esmentem pas per a gloriar-nos-en
sinó com a testimoni del nostre reconeixement a tots els laics, sacerdots i
religiosos que hi han contribuït, i per a mantenir viva aquesta línia
d'obertura.
Demanem
a les comunitats parroquials que continuïn essent un exemple de convivència, en
el respecte a totes les formes culturals, en la facilitació de l'accés a l'ús
normalitzat de la nostra llengua, en una germanor verament cristiana. Els
nostres consells pastorals compten avui amb una presència molt notable de
cristians no nascuts a Catalunya i és un goig per a nosaltres poder proposar a
tot el país, en aquest punt, l'exemple de la comunitat eclesial.
Epíleg
Abans
de cloure aquesta reflexió, ens cal dir que no voldríem pas que les consideracions
sobre realitats terrenals poguessin fer pensar que oblidem el nostre destí
últim. Som ben lluny d'oblidar-nos-en i tenim ben present que la nostra
ciutadania en la pàtria d'ací baix és un camí, un pelegrinatge i un tast
provisional de la futura ciutadania benaurada i eterna.
Ben
mirat, les dues pàtries no s'oposen, sinó que es complementen. El cristià no
viu a la terra per salvar-se ell sol, desentenent-se de les realitats humanes
dels germans, sinó que espera i desitja que l'exercici correcte de la seva
ciutadania ajudi la dels altres i la de tota la comunitat. Així XII ho expressa
el Concili Vaticà II: «L'esperança de la nova terra no ha d'afeblir, sinó més
aviat excitar la sol·licitud dels cristians. Contribuir a ordenar la societat
humana interessa moltíssim al Regne de Déu. Els béns de la dignitat humana, de
la llibertat... els tornarem a trobar. El Regne de Déu ja és present en aquesta
terra».[15]
Si,
doncs, el Regne de Déu ja és present ací, hem de viure com a ciutadans dignes
d'aquest Regne, il·luminats per l'evangeli i ajudats per l'Església, i fidels
sempre, a Déu i a l'home.
Com
a punt final, repetim una pregària del bisbe Torras i Bages, patriarca
espiritual de Catalunya, en la seva coneguda «Visita espiritual a la Mare de
Déu de Montserrat», que desitjaríem que tots els catalans tinguessin als llavis
i al cor: «Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa muntanya voltada
d'oliveres, signe de pau, aconseguiu per als pobles de Catalunya una pau
cristiana i perpètua».
Els bisbes de Catalunya
27 de desembre de 1985
Festivitat de Sant Joan Evangelista
[1] Al·locució
a la Colònia de les Marques, a Roma, el 23 de març de 1958.
[2] La conciencia cristiana y los nacionalismos, Setmana dels intel·lectuals
catòlics francesos, Barcelona 1966, p. 14.
[3] Gaudium et spes, n. 30.
[4] Doctrina catalanista, México 1953, p.
29.
[5] La Tradició Catalana, en Obres
completes, Barcelona 1948, p. 5‑6.
[6] La nit transparent, ed. La Paraula
Cristiana, Barcelona
1935, p. 181.
[7] Al·locució a la UNESCO, de 2 de juny de
1980.
[8] Al·locució a l'Assemblea General dels joves
reunits a Roma en ocasió del Jubileu, el 14 d'abril de 1984.
[9] Gaudium et spes, n. 62.
[10]
Al·locució a la UNESCO, de 2 de juny
de 1980
[11]
L'elevació del poble, Carta Pastoral
de 10 de decembre de 1905, en Obres completes, Barcelona 1948, p. 1057.
[12]
Les dues tradicions, Barcelona 1977,
p. 87.
[13] Notícia de Catalunya, 2a ed., Barcelona 1960, p. 222.
[14] Vicens i Vives, Notícia de
Catalunya, p. 52.
[15]
Gaudium et spes, n. 39.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari, proposa modificacions, aporta idees, facilita nous links... Identifica't per ser respost. Gràcies!