Discurs a L'ONU (Joan Pau II, beat)

from flama.info

Discurs del Papa Joan Pau II, el dia 5 d'octubre de 1995, a L’Organització de les Nacions Unides, en el 50è aniversari de la seva fundació

5. La recerca de la llibertat en la segona meitat del segle vintè ha compromès no sols els individus, sinó també les nacions. A cinquanta anys del final de la segona guerra mundial és important recordar que aquell conflicte tingué lloc a causa de violacions dels drets de les nacions, moltes de les quals van sofrir terriblement per l'única raó de ser considerades «altres». Van ser comesos crims terribles en nom de doctrines nefastes que predicaven la «inferioritat» d'algunes nacions i cultures. En un cert sentit, es pot dir que l'Organització de les Nacions Unides nasqué de la convicció que aquesta mena de doctrines eren incompatibles amb la pau; i l'esforç de la Carta per «salvar les futures generacions del flagell de la guerra» (Carta de les Nacions Unides, Preàmbul) implicava certament el compromís moral de defensar tota nació i cultura d'agressions injustes i violentes.

Malauradament, també després del final de la segona guerra mundial, els drets de les nacions continuen essent violats. Per citar només alguns exemples, els Estats Bàltics i amplis territoris d'Ucraïna i de Bielorússia van ser absorbits per la Unió Soviètica, com ja havia passat amb Armènia, amb Azerbajdzan i Geòrgia al Caucas. Al mateix temps, les anomenades «democràcies populars» de l'Europa central i oriental van perdre de fet llur sobirania i van ser obligades a sotmetre's a la voluntat que dominava tot el bloc. El resultat d'aquesta divisió artificial d'Europa fou la «guerra freda», és a dir, una situació de tensió internacional en la qual l'amenaça de l'holocaust nuclear es mantenia suspesa sobre el cap de la humanitat. Només quan la llibertat de les nacions de l'Europa central i oriental fou restablerta, la promesa de pau, que hauria pogut arribar amb el final de la guerra, va començar a prendre forma real per a moltes de les víctimes d'aquell conflicte.

6. La Declaració universal dels drets de l'home, adoptada el 1948, ha tractat de manera eloqüent sobre els drets de les persones; però encara no hi ha un anàleg acord internacional que afronti de manera adequada els drets de les nacions. Es tracta d'una situació que ha de ser atentament considerada, per les qüestions urgents que planteja sobre la justícia i la llibertat en el món contemporani.

En realitat el problema del ple reconeixement dels drets dels pobles i de les nacions s'ha presentat repetidament a la consciència de la humanitat, tot i suscitant també una notable reflexió ètico-jurídica. Penso en el debat desenvolupat durant el Concili de Constança el segle XV, quan els representants de l'Acadèmia de Cracòvia, presidits per Pawel Wlodkowic, van defensar coratjosament el dret a l'existència i a l'autonomia d'algunes poblacions europees. També és més coneguda la reflexió feta, en aquella mateixa època, per la Universitat de Salamanca en relació amb els pobles del nou món. En el nostre segle, a més, ¿no recordarem la paraula profètica del meu predecessor Benet XV, qui durant la primera guerra mundial recordava a tothom que «les nacions no moren», i convidava a «ponderar amb consciència serena els drets i les justes aspiracions dels pobles»? (Benet XV, Als pobles ara bel·ligerants i als seus caps, 28 juliol 1915).

7. Avui, el problema de les nacionalitats es col·loca en un nou horitzó mundial, caracteritzat per una forta «mobilitat» que fa cada vegada menys marcats els mateixos confins ètnico-culturals sota la pressió de múltiples dinamismes com les migracions, els mitjans de comunicació, i la mundialització de l'economia. Tanmateix, i precisament en aquest horitzó d'universalitat, veiem ressorgir amb força l'apressament de particularismes ètnico-culturals, gairebé com una necessitat impetuosa d'identitat i de supervivència, una espècie de contrapès a les tendències homologants. És una dada que convé no infravalorar com si fos un simple residu del passat; demana més aviat ser desxifrada amb vista a una reflexió aprofundida en el pla antropològic i ètico-jurídic.

Aquesta tensió entre particular i universal, en efecte, es pot considerar immanent a l'ésser humà. La naturalesa comuna mou els homes a sentir-se, tal com són, membres d'una única gran família. Però, per la concreta historicitat d'aquesta mateixa naturalesa, estan necessàriament lligats d'una manera més intensa a particulars grups humans; en primer lloc la família, després els diversos grups de pertinença, fins al conjunt del respectiu grup ètnico-cultural que, no casualment indicat amb el terme «nació», evoca el «néixer», mentre que, indicat amb el terme «pàtria» («fatherland»), evoca la realitat de la mateixa família. La condició humana és posada així entre aquests dos pols –la universalitat i la particularitat– en tensió vital entre ells; una tensió inevitable, però singularment fecunda, si és viscuda amb equilibri serè.

8. Sobre aquest fonament antropològic es basen també «els drets de les nacions», que no són altra cosa que els «drets humans» considerats en aquest específic nivell de la vida comunitària. Una reflexió sobre aquests drets certament no és fàcil, tenint en compte la dificultat de definir el concepte de «nació», que no s'identifica a priori i necessàriament amb l'Estat. És, tanmateix, una reflexió inajornable, si hom vol evitar els errors del passat i proveir a un just ordre mundial.

El seu dret a l'existència és certament el pressupòsit dels altres drets d'una nació: ningú, doncs –ni un Estat, ni una altra nació ni cap organització internacional– no està mai legitimat a afirmar que una determinada nació no és digna d'existir. Aquest dret fonamental a l'existència no exigeix necessàriament una sobirania estatal, ja que són possibles diverses formes d'agregació jurídica entre diferents nacions, com ara en els Estats federals, en les Confederacions o en els Estats caracteritzats per àmplies autonomies regionals. Poden existir circumstàncies històriques en les quals agregacions altres que una única sobirania estatal poden resultar fins i tot aconsellables, però a condició que hi hagi un clima d'autèntica llibertat, garantida per l'exercici de l'autodeterminació dels pobles. El dret a l'existència implica naturalment, per a cada nació, també el dret a la pròpia llengua i cultura, mitjançant les quals un poble expressa i promou aquella que jo anomenaria la seva originària «sobirania» espiritual. La història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s'han vist en la terra en què vaig néixer), és precisament la seva mateixa cultura la que permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica. Cada nació té consegüentment també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, naturalment, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l'opressió de les minories. Cada nació té també dret a construir el propi futur fornint a les generacions més joves una educació apropiada.

Però si els «drets de la nació» expressen les vitals exigències de la «particularitat», no és menys important subratllar les exigències de la universalitat, expressades a través d'una forta consciència dels deures que les nacions tenen envers les altres i tota la humanitat. El primer de tots és certament el deure de viure en una actitud de pau, de respecte i de solidaritat amb les altres nacions. D'aquesta manera l'exercici dels drets de les nacions, equilibrat per l'afirmació i la pràctica dels deures, promou un fecund «intercanvi de dons», que enforteix la unitat entre tots els homes.

9. Els darrers disset anys, durant els meus pelegrinatges pastorals per les comunitats de l'Església catòlica, he pogut entrar en diàleg amb la rica diversitat de nacions i de cultures de totes les parts del món. Malauradament, el món encara ha d'aprendre a conviure amb la diversitat, com ens ho han recordat dolorosament els recents esdeveniments als Balcans i a l'Àfrica central. La realitat de la «diferència» i la peculiaritat de l'«altre» poden a vegades ser sentides com un pes, o fins i tot com una amenaça. La por a la «diferència», amplificada per ressentiments de caràcter històric i exacerbada per les manipulacions de personatges sense escrúpols, pot conduir a la negació de la mateixa humanitat de l'«altre», amb el resultat que les persones entren en una espiral de violència de la qual ningú -ni tan sols els infants- no s'escapa. Situacions d'aquest gènere ens són avui ben conegudes, i el meu cor i les meves pregàries es dirigeixen en aquest moment d'una manera especial a les martiritzades poblacions de Bòsnia i Hercegovina.

Fruit d'amarga experiència, per tant, nosaltres sabem que la por de la «diferència», especialment quan s'expressa a través d'un estret i excloent nacionalisme que nega qualsevol dret a l'«altre», pot portar a un veritable malson de violència i de terror. I, malgrat això, si ens esforcem a valorar les coses amb objectivitat, nosaltres podem veure que, més enllà de totes les diferències que distingeixen els individus i els pobles, hi ha una fonamental comunió, ja que les diverses cultures no són en realitat més que maneres diverses d'afrontar la qüestió del significat de l'existència personal. I precisament aquí podem identificar una font del respecte que és degut a tota cultura i a tota nació: qualsevol cultura és un esforç de reflexió sobre el misteri del món i en particular de l'home; és una manera de donar expressió a la dimensió transcendent de la vida humana. El cor de tota cultura és constituït per la seva obertura al més gran dels misteris, el misteri de Déu.

10. Per tant, el nostre respecte per la cultura dels altres arrela en el nostre respecte per l'esforç que fa cada comunitat per donar resposta al problema de la vida humana. En aquest context ens és possible constatar com és important preservar el dret fonamental a la llibertat de religió i a la llibertat de consciència, com a pilars essencials de l'estructura dels drets humans i fonament de tota societat realment lliure. A ningú no és permès d’ofegar aquests drets, usant el poder coercitiu per imposar una resposta al misteri de l'home.

Estranyar-se de la realitat de la diversitat –o, pitjor, intentar extingir aquesta diversitat– significa tancar-se la possibilitat de sondejar la profunditat del misteri de la vida humana. La veritat sobre l'home és l'immutable criteri amb el qual totes les cultures són judicades; però cada cultura té quelcom a ensenyar sobre una o altra dimensió d'aquesta veritat complexa. Per tant, la «diferència», que alguns troben tan amenaçadora, pot esdevenir, mitjançant un diàleg respectuós, la font d'una més profunda comprensió de l'existència humana.

11. En aquest context cal aclarir la diferència essencial entre una insana forma de nacionalisme, que predica el menyspreu per les altres nacions o cultures, i el patriotisme que, en canvi, és el just amor al propi país d'origen. Un veritable patriotisme no cerca mai de promoure el bé de la pròpia nació en perjudici d'altres. Això, de fet, acabaria per fer mal a la pròpia nació i produiria efectes perjudicials tant per a l'agressor com per a la víctima. El nacionalisme, especialment en les seves expressions més radicals, està, per tant, en antítesi amb el veritable patriotisme, i avui hem de treballar per fer que el nacionalisme exasperat no continuï proposant en formes noves les aberracions del totalitarisme. És un compromís que val, òbviament, també quan s'assumeix, com a fonament del nacionalisme, el mateix principi religiós, com desgraciadament s'esdevé en certes manifestacions de l'anomenat «fonamentalisme».

12. Senyores i Senyors! La llibertat és la mesura de la dignitat i de la grandesa de l'home. Viure la llibertat que els individus i els pobles cerquen és un gran repte per al creixement espiritual de l'home i per a la vitalitat moral de les nacions. La qüestió fonamental que tots hem d'afrontar és la de l'ús responsable de la llibertat, tant en la seva dimensió personal com en la social. Cal, doncs, que la nostra reflexió es faci sobre la qüestió de l'estructura moral de la llibertat, que és l'arquitectura interior de la cultura de la llibertat.

La llibertat no és simplement absència de tirania o d'opressió, ni és llicència per a fer tot el que es vulgui. La llibertat posseeix una «lògica» interna que la qualifica i l'ennobleix: està ordenada a la veritat i es realitza en la recerca i en l'actuació de la veritat. Separada de la veritat de la persona humana, degenera, en la vida individual, en llicència i, en la vida política, en l'arbitrarietat dels més forts i en l’arrogància del poder. Per això, lluny de ser una limitació o una amenaça a la llibertat, la referència a la veritat sobre l'home –veritat que pot ser universalment coneguda a través de la llei moral inscrita en el cor de cadascú– és, en realitat, la garantia del futur de la llibertat.

13. En aquesta perspectiva s'entén que l'utilitarisme, doctrina que defineix la moralitat no a partir d'allò que és bo, sinó a partir d'allò que proporciona avantatge, sigui una amenaça a la llibertat dels individus i de les nacions, i impedeixi la construcció d'una veritable cultura de llibertat. L'utilitarisme té aspectes polítics sovint devastadors, perquè inspira un nacionalisme agressiu, des del qual subjugar, posem per cas, una nació més petita o més feble és presentat com un bé només perquè respon als interessos nacionals. No menys greus són els resultats de l'utilitarisme econòmic, que empeny els països més forts a condicionar i a explotar els més dèbils [...].

Sí, il·lustres senyores i senyors! Cal que en l'escena econòmica internacional s'imposi una ètica de la solidaritat, si es vol que la participació, el creixement econòmic, i una justa distribució dels béns puguin caracteritzar el futur de la humanitat.

14. Davant aquests enormes reptes, no hem de recordar el paper que pertoca a l'Organització de les Nacions Unides? A cinquanta anys de la seva institució, se'n veu encara més la necessitat, però també es veu més bé, a partir de l'experiència acomplerta, que l'eficàcia d'aquest màxim instrument de síntesi i de coordinació de la vida internacional depèn de la cultura i de l'ètica internacional que sosté i expressa. Cal que, l'Organització de les Nacions Unides s'enlairi cada vegada més des de la seva freda condició d'institució de tipus administratiu a la de centre moral, on totes les nacions del món es trobin a casa, tot desenvolupant la consciència comuna de ser, per dir-ho així, una «família de nacions». El concepte de «família» evoca immediatament quelcom que va més enllà de les simples relacions funcionals o de la mera convergència d’interessos. La família és, per naturalesa, una comunitat fonamentada sobre la confiança recíproca, el suport mutu i el respecte sincer. En una autèntica família no hi ha el domini dels forts; al contrari, els membres més febles són, precisament per la seva feblesa, doblement acollits i servits.

Aquests són, traslladats al nivell de «la família de les nacions», els sentiments que han d'entreteixir –ben abans que el simple dret– les relacions entre els pobles. L'ONU té la comesa històrica, potser epocal, d'afavorir aquest salt de qualitat de la vida internacional, no sols actuant com a centre d'eficaç mediació per a la solució dels conflictes, sinó també promovent aquells valors, aquelles actituds i aquelles concretes iniciatives de solidaritat que es mostren capaces d'elevar les relacions entre les nacions des del nivell «organitzatiu», al nivell, per dir-ho així, «orgànic», des de la simple «existència amb» a l'«existència per» als altres, en un fecund intercanvi de dons, avantatjós primer de tot per a les nacions més febles, però en definitiva precursor de benestar per a tots.

15. Només amb aquesta condició s'arribarà a la superació no solament de les «guerres guerrejades», sinó també de les «guerres fredes»; no solament a la igualtat de dret entre tots els pobles, sinó també a la seva activa participació en la construcció d'un futur millor; no solament al respecte de cada una de les identitats culturals, sinó també a la seva plena avaluació com a riquesa comuna del patrimoni cultural de la humanitat. ¿No és potser aquest l'ideal assenyalat per la Carta de les Nacions Unides, quan posa com a fonament de l'Organització «el principi de la sobirana igualtat de tots els seus membres» (Carta de les Nacions Unides, art. 2,1), o quan la compromet a «desenvolupar entre les nacions relacions amistoses, fonamentades en el respecte del principi de la igualtat dels drets i de l'autodeterminació»? (Ibíd. art. 1, 2) Aquest és el camí reial que demana ser recorregut fins al final, també amb oportunes modificacions, si cal, del model operatiu de les Nacions Unides, per tenir en compte tot el que s'ha esdevingut en aquest mig segle, en abocar-se tants nous pobles a l'experiència de la llibertat amb la legítima aspiració a «ser» i a «comptar» més.

Que tot això no sembli una utopia irrealitzable. És l'hora d'una nova esperança, que ens exigeix treure del futur de la política i de la vida dels homes la hipoteca paralitzant del cinisme. L'aniversari que celebrem ens convida justament a fer-ho, tot proposant-nos de nou, amb la idea de les «nacions unides», una idea que parla eloqüentment de mútua confiança, de seguretat i de solidaritat. Inspirats per l'exemple de tots els qui han assumit el risc de la llibertat, ¿podrem nosaltres no acollir també el risc de la solidaritat i, per tant, el risc de la pau?

16. / Perquè el mil·lenni ara ja a les portes pugui ser testimoni d'una nova florida de l'esperit humà, afavorida per una autèntica cultura de la llibertat, la humanitat ha d'aprendre a vèncer la por. Hem d'aprendre a no tenir por, reconquerint un esperit d'esperança i de confiança [...].

17. Com a cristià, per tant, no puc negar que la meva confiança i la meva esperança es fonamenten en Jesucrist, els dos mil anys del naixement del qual se celebraran a l'alba del nou mil·lenni. Nosaltres, els cristians, creiem que, en la seva mort i en la seva resurrecció, han estat clarament revelats l'amor de Déu i la seva sol·licitud per tota la creació. Jesucrist és per a nosaltres Déu fet home, inserit en la història de la humanitat. Precisament per això, l'esperança cristiana sobre el món i el seu futur s'estén a cada persona humana: no hi ha res autènticament humà que no tingui ressò en el cor dels cristians [...].

18. Hem de vèncer la nostra por al futur. Però no podrem vèncer-la completament si no estem junts. La «resposta» a aquesta por no és la coacció, ni la repressió o la imposició d'un únic «model» social a tot el món. La resposta a la por que enfosqueix l'existència humana al final del segle vintè és l'esforç comú per construir la civilització de l'amor, fundada en els valors universals de la pau, de la solidaritat, de la justícia i de la llibertat. I l'«ànima» de la civilització de l'amor és la cultura de la llibertat: la llibertat dels individus i de les nacions, viscuda en una solidaritat i una responsabilitat oblatives.