Fes-te soci del meu club (Josep Montoya, diaca)

Fer-se soci d'un equip de futbol no és difícil. T'ho proposes a partir d'un mínim sentiment de sentir els colors d'aquell equip. Aleshores vas a les seves oficines, pagues la quota corresponent, i et donen un carnet.

Ja pertanys a l'equip.
No cal que vagis a veure els partits, ni tan sols que els vegin per la tele.
Ni molt menys que et discuteixis amb ningú sobre els jugadors o l’entrenador que tenim.
Tu ets soci, caigui qui caigui, doncs tens el carnet. 
El fer-se cristià  ve a ser una cosa semblant. Podem dir que no te cap dificultat.
Un es bateja i ja et donen el carnet.
Fins hi tot no cal pagar quota anual.

A més, et fas d'un club que ningú et farà fora, ho seràs per sempre.
Un altre cosa seria seguir l'equip, sentir els colors a cada moment, anar per el carrer amb la samarreta posada, sentint-se cristià al carrer, a la universitat, entre els amics, fins i tot sentir-se cristià al costat dels que no ho son, al costat dels que potser no son de cap equip i ho veuen inútil, retrograda i passat de moda. L’autèntic seguidor de l'equip, l’autèntic cristià, serà aquell que no només viu els colors habitualment, sinó que a més va al camp a veure els partits, és a dir va a Missa cada diumenge.
I durant el partit anima l'equip, participa i si se'n implicat.
Potser toca la guitarra, participa dels cants o llegeix alguna lectura.
Fins i tot es soci d'alguna penya on participa d'alguna grup de pregària o a Càritas.
Defensa l'equip peti qui peti i fins i tot discutirà amb qui sigui, per defensar els colors, sempre evidentment de manera pacífica.
Potser cada un de nosaltres ja s'ha fet el seu examen personal i ha vist si és dels que només te carnet, o dels que va a partit cada diumenge.
Si és del que pertany a alguna penya o si és dels que porta sempre posada la samarreta de l'equip. Tan se val. Aquí no jutjarem a ningú perquè com he dit al principi tots som socis i cada un ho viu com el seu cor li diu que ho faci.
Però el que si  és veritat, és que ser cristià avui dia no és fàcil. Per el cristià implicat, per el cristià que si manifesta i ho viu obertament, és molt difícil.
I a tot això si ets jove, ja no diguem.
La dificultat es multiplica per deu.
L'Evangeli d'avui ens convida a ser valents.
I no ens amaga que això serà difícil.
I si no, que els hi ho diguin als milers i milers de joves reunits a Madrid la setmana passada. Ells, com nosaltres, han acceptat la invitació de Jesús de seguir-lo amb joia tot vivint les Benaurances (Si, les benaurances), no només els manaments.
Però aquest camí no serà fàcil i a vegades comportarà mals de caps, cal acceptar la Creu, les incomprensions, que els nostres plans no s'acompleixin com nosaltres voldríem...
Potser la persecució.
De segur que ens resultaria més fàcil i més atractiu deixar-nos seduir  per l'ambient que ens envolta que ser fidels.
Sols si ens deixem seduir per Déu, sols si ho experimentem en primera persona com ho han fet tots aquest joves de Madrid, de que no podem viure d'altre manera que no sigui seguint a Jesús, sols així serem de debò cristians.
Però per viure així cal que viure  molt unit a  Déu. 
¿com està la meva pregària? ¿Alimento la meva relació amb Déu, pregant, vivint de cor l’eucaristia on participo? ¿Mi sento implicat?
"Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix".
Negar-se un mateix és l'actitud contrària a la nostra tendència egoista de pensar únicament en els nostres propis interessos.
Jesús ens demana que siguem homes, dones o joves disponibles, que tinguem un cor tan gran que no quedi saturat amb els nostres propis problemes i preocupacions.
Aquesta obertura als altres és la condició per a la felicitat.
Perquè aquesta actitud no és pas una actitud empobridora, no significa quedar-nos buits.
Al contrari, significa eliminar del nostre cor els nostres egoismes, les nostres enveges i mandres, tot el que és estèril.
Però no per quedar-nos buits, sinó per quedar-nos amb un cor més lliure, més apte per omplir-nos de l'amor de Déu i als germans, que és la font d'alegria més pura que existeix.
Hi ha persones que mai no seran felices perquè no son capaç de fer feliç als altres.
Així de senzill. Perquè en la mesura que nosaltres fem feliç als altres, nosaltres en serem de feliços.
Aquella que donem serà la que rebrem.
Amb la felicitat i l'estimació passa a l'inrevés d'altres coses: com més en dones més en tens.
I qui s'ho guarda per a ell mateix , ho perd.
Qui estima de veritat, mai s'empobreix.
Sempre s'enriqueix, sempre hi surt guanyant.
M’entusiasmava veure les imatges dels milers de joves a Madrid, cantant, ballant, perquè les seves explosions de alegria son la conseqüència d’haver acceptat portar la seva pròpia creu i de seguir a Jesús , pasi el que pasi.
Deixem-nos encomanar avui de l'alegria que han mostrat tots aquest joves de ser cristians.
Ells son la nostra futura Església i me’n alegro amb ells i sóc feliç amb ells perquè tenen Jesús molt a prop.

By: Josep Montoya 2011

 





Mateu 16, 21-27

21 Des d'aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

22 Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:

--Déu te'n guard, Senyor! A tu això no et passarà.

23 Però Jesús es girà i digué a Pere:

--Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.

24 Aleshores Jesús digué als seus deixebles:

--Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. 25 Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. 26 Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què no donaria l'home a canvi de la seva vida? 27 Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres.