Jo vaig anar a la JMJ! · Anna Carrera

Anna Carrera Martínez

annacama29@gmail.com

24/agost/2011

TESTIMONI DE L'EXPERIÈNCIA A LA JMJ

Voldria tenir un baúl, com més petit millor per poder-lo portar dins a la motxilla invisible que tots duem. I aixi’n de tant en tant, quan la vida et porta en un laberint sense sortida, obrir-lo per tornar a sentir aquesta FELICITAT INEXPLICABLE I DESCONEGUDA. 

 

            Han passat tres dies des  de que vaig tornar de les Jornades mudials de la juventud de Madrid. I aquesta sensació poc a poc va desapareixent i dóna pas al record passa cada any quan tornem de Lourdes, però el que he viscut a Madrid, té aquell toc màgic de ser uns dies irrespetible.

            L’idea d’anar a Madrid va surgir l’estiu passat, quan la Creu dels Joves, després de 26 anys de passejar-se pel món va arribar a Manresa. La nostra amiga i companya Maribel la va acompanyar des de Montserrat a la nostra ciutat. Malgrat la bona voluntat de Mn Compte i amic personal d’anar amb el bisbat,  no ho veia clar de seguir-la al llarg del nostre bisbat.  I anar amb ells a Madrid. Però, no era un bon plan, anar amb motxilla i dormir a terra, anys enrere si, però reconec per mal o per bé que ja no trinc tanta agilitat i el cos necessita responsar bé.

            Ens feia por anar soles a Madrid i ara mirat des d’una altra prespestiva, un cop a casa, crec que hagués no ho haguessim viscut tan intensament.

            I el què hem viscut a Madrid ho hem d’agrair  d’una forma especial al meu amic Jesús de Toledo, quan va saber que no aniria a la JMJ feia molt que parlavem, sobretot quan La Creu va arribar a Manresa o a Illescas, el seu poble

            Ell com a voluntrari de l’Hospitalitat de Madrid, sabia que havia alguna cosa preperada per a discapacitats. I gràcies a ell i al padre Victor vam ser acollides juntamente amb l’Hospitalitat de Barcelona en una residència de discapacitats psíquics.

            Des del primer moment, els ara ja els amics de l’hospitalitat de Barcelona ens vam acollir com tres companys més i també la Fundación Gotzel, on ens allotjavem.

            Parlant de les jornades en si, el primer que em van demanar quan vaig arribar al centre oon visc, va ser:

-          i els adrerrulls?

-          Perdó?????????????????

 

Adrerrulls? No ens vam sentir-ne ni a parlar. Tots sabem que un grup de discapacitats ens movem més poc a poc. Jo sense dir res i confiant amb la Maribel i en Jesús tenia una cerrta por, però quan veia que teniem un grup de voluntaris que feien barrera per poder passar, que teniem un bon lloc per veure passar al Papa…la por desapareixia. Estar 3 i 4 hores esperant, no es fa llarg, perquè aprofites per conviure més amb el grup

Amb la mà al cor, no vam sentir, ni veure res, és més, era senzill parlar amb qualsevol amb els gestos més universal: un somriure, una abraçada, una caricia, petons. Entre nosaltres, aquests gestos eren habituals, com a Lourdes, però amb més força. De tant en tant els deia SÓC FELIÇ. Mai recordo haver sertit aquesta felicitat amb tanta intensament, el món semblava no tenir frotenres!