 |
| Bisbe Agustí |
Amb
aquesta breu reflexió no vull referir-me solament a un exercici que és
connatural i, per tant, habitual al nostre ministeri, sinó a un temps de
l'Església, una època, com la nostra, que al meu parer s'ha de definir
com "temps de discerniment". Em sembla, en efecte, que el discerniment
és avui una de les activitats més necessàries i urgents per al prevere.
Les
coses es veuen millor quan es presenten amb contrast, encara que,
tractant-se de qualificar èpoques històriques, tenim el perill de
simplificacions i, fins i tot, de falsificacions. Feta aquesta
advertència, podem dir que venim d'un temps en el qual tot era prou
clar, sigui perquè estava ben establert normativament, sigui perquè hi
havia un consens "ideològic", més o menys conscient i generalitzat. La
situació avui és força diferent. La societat i la cultura avui està molt
lluny de ser un bloc definit. A tot estirar, podríem dir que hi ha una
mentalitat molt difusa pragmàtica, defensora dels drets individuals i de
grup, hedonista, sensible... Són més aviat estils de vida, que es donen
en el marc d'una inabastable diversitat d'idees i de comportaments.
Dintre l'Església ens passa quelcom semblant. El pluralisme, que en
principi és bo i desitjable com a signe de l'Esperit, ha esdevingut un
garbuix d'estils, pràctiques, idees, teologies, molt sovint
contraposades i contradictòries, que, a més de perjudicar la comunió
interna, desconcerten el poble i els ministres.
Alguns
intents de resposta a aquesta situació em semblen erronis, si més no
insuficients. Hi ha qui es refugia en el judici simplista i fàcil, com
ara la condemna sistemàtica del món o de l'Església (en el cas de
problemes de relació entre les dues realitats), o de l'adversari, junt a
l'adhesió incondicional a l'opinió contraria (en l'àmbit intra -
eclesial). Hi ha qui demana una mena de "uniformitat forçada", sigui per
la via disciplinar o normativa, sigui per la via ideològica (amb la
secreta esperança que aquesta imposició coincideixi amb la seva opinió).
Hi ha qui pensa que ja ens està bé, que no cal fer-se'n problema; que
pot ser que allò que per a un sigui veritat, per a un altre no ho sigui;
si cadascú és sincer i autèntic...
Les
coses no han anat així en la història de la nostra fe. Els primers
cristians ja havien recordat paraules de Jesús cridant a discernir els
profetes verdaders i els falsos a partir dels fruits de la seva vida
(cf. Mt 7,15-20), o el significat del temps present pels signes que Ell
feia (cf. Lc 12,54-57ss.); i havien escoltat missatges dels apòstols
cridant al discerniment, des d'un sant Pau, que convidava a descobrir la
disfressa dels falsos apòstols (cf. 2Co 11,12-15) o a assumir tot allò
que sigui bo (cf. Fil 4,8), fins a un sant Joan, que cridava a no
refiar-se de qualsevol i discernir si el seu ensenyament és de l'Esperit
perquè confessi Crist... (1Jn 4,1-3).
No
practiquem prou el discerniment, per molts motius. Potser el primer
sigui el fet que, enfront de la "seguretat" o el refugi de la norma o de
les idees i els raonaments absolutament clars, demana assumir un
treball i un risc, propis d'un camí de recerca.
En
realitat sí que practiquem el discerniment, encara que no l'anomenem
així, sobretot en la tasca pastoral. El que passa és que no respon
normalment al discerniment que ens demana el Nou Testament. Tots els
grans mestres de l'esperit, fins i tot més moderns, com ara Edith Stein o
Thomas Merton, no han deixat d'advertir que el discerniment evangèlic
no és talment l'aplicació de normes del "savoir faire", o d'estratègies
sorgides de grans estudis sociològics i d'anàlisis ideològics...
El
discerniment de què parlem és una tasca essencialment religiosa
cristiana, feta en l'àmbit de l'Esperit (no volem dir "individual"). És,
per tant, personal i experiencial, on qui discerneix s'hi implica amb
totes les seves potencialitats humanes i espirituals. No té tant a veure
amb regles, quant amb la vida espiritual de qui discerneix, doncs
demana actuar la pròpia fe i la capacitat d'amar, d'on brolla tot
coneixement i claredat. És així un repte a la pròpia santedat, en el
sentit que només els sants coneixen la voluntat i el pensament de Déu. I
la coneixen, no necessàriament per la il·lustració i l'estudi, sinó per
"empatia", per sintonia i contagi de l'Esperit. Això no s'aprèn en un
curset, ni en cap lliçó, sinó en la vida.
Hem dit que no hi ha regles. Però sant Gregori el Gran va escriure la seva Regula Pastoralis;
és que no volia fer un reglament, sinó deixar-nos, als pastors, el
testimoni del llenguatge i la gramàtica de l'Esperit. Aprendre-les és la
nostra assignatura pendent.
Setembre de 2011
+ Agustí Cortés Soriano, bisbe de Sant Feliu de Llobregat
"L'hora del discerniment" Extret de: "www.elbonpastor.cat"
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari, proposa modificacions, aporta idees, facilita nous links... Identifica't per ser respost. Gràcies!