Via Crucis Card. Ratzinger
Roma, divendres sant, 25-III-2005
 |
| Sant Pare Benet XVI |
PRESENTACIÓ
El tema central d'aquest Viacrucis
s'indica ja al començament, en l'oració inicial, i després novament en la XIV estació. És el que va dir
Jesús el Diumenge de Rams, immediatament després de la seva entrada a
Jerusalem, responent a la sol·licitud d'alguns grecs que desitjaven veure’l: «si
el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor,
dóna molt de fruit.» (Jn 12, 24). D'aquesta manera, el Senyor interpreta tot el seu
itinerari terrenal com el procés del gra de blat, que només mitjançant la mort
arriba a produir fruit. Interpreta la seva vida terrenal, la seva mort i
resurrecció, en la perspectiva de la Santíssima Eucaristia,
en la qual se sintetitza tot el seu misteri. Ja que ha consumat la seva mort
com a oferiment de ell mateix, com a acte d'amor, el seu cos ha estat
transformat en la nova vida de la resurrecció. Per això ell, el Verb fet carn,
és ara l'aliment de l'autèntica vida, de la vida eterna. El Verb etern –la
força creadora de la vida– ha baixat del cel, convertint-se així en el vertader
mannà, en el pa que s'ofereix a l'home en la fe i en el sagrament. D'aquesta
manera, el Viacrucis és un camí que s'endinsa en el misteri eucarístic: la
devoció popular i la pietat sacramental de l'Església s'enllacen i compenetren
mútuament. L'oració del Viacrucis pot entendre's com un camí que condueix a la
comunió profunda, espiritual, amb Jesús, sense la qual la comunió sacramental
quedaria buida. El Viacrucis es mostra, doncs, com a recorregut «mistagògic».
A
aquesta visió del Viacrucis es contraposa una concepció merament sentimental,
dels riscos de la qual el Senyor, en la
VIII estació, adverteix les dones de Jerusalem que ploren per
ell. No n’hi ha prou amb el simple sentiment; el Viacrucis hauria de ser una
escola de fe, d'aquesta fe que per la seva pròpia natura «actua per la caritat»
(Ga 5, 6). La qual cosa no vol dir que s'hagi d'excloure el sentiment. Per als
Pares de l'Església, una carència bàsica dels pagans era precisament la seva
insensibilitat; per això els recorden la visió d'Ezequiel, el qual anuncia al
poble d'Israel la promesa de Déu, que trauria de la seva carn el cor de pedra i
els donaria un cor de carn (cf. Ez 11, 19). El Viacrucis ens mostra un Déu que
pateix ell mateix els patiments dels homes, i l'amor dels quals no roman
impassible i allunyat, sinó que ve a estar amb nosaltres, fins a la seva mort
en la creu (cf. Flp 2, 8). El Déu que comparteix les nostres amargors, el Déu
que s'ha fet home per portar la nostra creu, vol transformar el nostre cor de
pedra i cridar-nos a compartir també el patiment dels altres; vol donar-nos un
«cor de carn» que no sigui insensible davant la desgràcia aliena, sinó que senti
compassió i ens porti a l'amor que guareix i socorre. Això ens fa pensar
novament en la imatge de Jesús sobre el gra, que ell mateix transforma en la
fórmula bàsica de l'existència cristiana: «Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui
no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna.» (Jn 12, 25; cf. Mt 16, 25; Mc 8, 35; Lc 9, 24; 17, 33: «El que
pretengui guardar-se la seva vida, la perdrà; i el que la perdi, la
recobrarà»). Així s'explica també el significat de la frase que, en els
Evangelis sinòptics, precedeix a aquestes paraules centrals del seu missatge: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell
mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.» (Mt 16, 24). Amb totes aquestes expressions, Jesús mateix
ofereix la interpretació del Viacrucis, ens ensenya com hem de resar-lo i
seguir-lo: és el camí del perdre's a si mateix, és a dir, el camí de l'amor
vertader. Ell ha anat per davant en aquest camí, el que ens vol ensenyar
l'oració del Viacrucis. Tornem així al gra de blat, a la santíssima Eucaristia,
en la qual es fa contínuament present entre nosaltres el fruit de la mort i
resurrecció de Jesús. En ella Jesús camina amb nosaltres, en cada moment de la
nostra vida d'avui, com aquella vegada amb els deixebles d'Emaús.
ORACIÓ INICIAL
En el nom del Pare i del Fill i de
l'Esperit Sant.
R. Amen.
Senyor
Jesucrist, has acceptat per nosaltres córrer la sort del gra de blat que cau en
terra i mor per produir molt de fruit (Jn 12, 24). Ens invites a seguir-te quan
dius: « Els
qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la
guarden per a la vida eterna. » (Jn 12, 25). No
obstant això, nosaltres ens aferrem a la nostra vida. No volem abandonar-la,
sinó guardar-la per a nosaltres mateixos. Volem posseir-la, no oferir-la. Tu
t'avances i ens mostres que només lliurant-la salvem la nostra vida. Fent amb
tu el Viacrucis vols guiar-nos cap al procés del gra de blat, cap al camí que
condueix a l'eternitat. La creu –el lliurament de nosaltres mateixos– ens pesa
molt. Però en el teu Viacrucis has carregat també amb la meva creu, i no ho has
fet en un moment ja passat, perquè el teu amor és per la meva vida d'ara. La
portes avui amb mi i per mi i, d'una manera admirable, vols que ara jo, com
llavors Simón de Cirene, porti amb tu la teva creu i que, acompanyant-te, em
posi amb tu al servei de la redempció del món. Ajuda'm perquè el meu Viacrucis
sigui quelcom més que un momentani sentiment de devoció. Ajuda'ns a
acompanyar-te no sols amb nobles pensaments, sinó a recórrer el teu camí amb el
cor, més encara, amb els passos concrets de la nostra vida quotidiana. Que ens
encaminem amb tot el nostre ser per la via de la creu i seguim sempre les teves
empremtes. Allibera'ns del temor a la creu, de la por a les burles dels altres,
de la por a què se'ns pugui escapar la nostra vida si no aprofitem amb afany
tot el que ens ofereix. Ajuda'ns a desemmascarar les temptacions que prometen
vida, però els resultats de les quals, al final, només ens deixen buits i
frustrats. Que en comptes de voler apoderar-nos de la vida, la donem. Ajuda'ns,
en acompanyar-te en aquest itinerari del gra de blat, a trobar, en el «perdre
la vida», la via de l'amor, la via que veritablement ens dóna la vida, i vida
en abundància (Jn 10, 10).
1. Jesús és condemnat a mort
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.
Lectura de l'Evangeli segons Sant Mateu 27, 22-23.26: Pilat els diu: «I de Jesús, l'anomenat Messies, què n'he de fer?» Tots van respondre:«Que el crucifiquin!» Ell
replicà: «Però quin mal ha fet?» Ells cridaven encara més fort: «Que el
crucifiquin!» Llavors els deixà lliure Barrabàs i, després de fer assotar
Jesús, el va lliurar perquè fos crucificat.
MEDITACIÓ
El Jutge del món, que un dia tornarà a jutjar-nos, està
allí, humiliat, deshonrat i indefens davant el jutge terreny. Pilat no és un
monstre de maldat. Sap que aquest condemnat és innocent; cerca el mode
d'alliberar-lo. Però el seu cor està dividit. I al final prefereix la seva posició
personal, el seu propi interès, al dret. També els homes que criden i demanen
la mort de Jesús no són monstres de maldat. Molts d'ells, el dia de Pentecosta,
sentiran «el cor compungit» (Ac 2, 37), quan Pere els dirà: «Jesús de Natzaret,
home acreditat per Déu davant vostre [...], vau donar mort clavant-lo a la
creu...» (Ac 2, 22 ss). Però en aquell moment estan sotmesos a la influència de
la multitud. Criden perquè criden els altres i com criden els altres. I així,
la justícia és trepitjada per la bretolada, per la pusil·lanimitat, per por a
la prepotència de la mentalitat dominant. La subtil veu de la consciència és
sufocada pels crits de la multitud. La indecisió, el respecte humà donen força
al mal.
ORACIÓ
Senyor, has estat condemnat a mort perquè la por al «què
diran» ha sufocat la veu de la consciència. Succeeix sempre així al llarg de la
història; els innocents són maltractats, condemnats i assassinats. Quantes
vegades hem preferit també nosaltres l'èxit a la veritat, la nostra reputació a
la justícia. Dóna força en la nostra vida a la subtil veu de la consciència, a
la teva veu. Mira'm com ho vas fer amb Pere després de la negació. Que la teva
mirada penetri en les nostres ànimes i ens indiqui el camí en la nostra vida.
El dia de Pentecosta has commogut el cor i has infós el do de la conversió als
que el Divendres Sant van cridar contra tu. D'aquesta manera ens has donat
esperança a tots. Dóna'ns també a nosaltres novament la gràcia de la conversió.
Tots: Pater noster…
Stabat mater dolorosa,
iuxta crucem lacrimosa,
dum pendebat Filius.
2. Jesús carrega amb la Creu
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam
redemisti mundum.
Lectura
de l’Evangeli segons Sant Mateu 27, 27-31: Els soldats del governador es van
endur Jesús dins el pretori i reuniren al seu voltant tota la cohort. El van
despullar, el cobriren amb una capa de color porpra i li posaren al cap una
corona d'espines que havien trenat, i a la mà dreta una canya. S'agenollaven al
seu davant i l'escarnien dient: Salve, rei dels jueus! Després li escopien, li
prenien la canya i li pegaven al cap. Acabada la burla, li tragueren la capa,
li posaren els seus vestits i se l'endugueren per crucificar-lo.
MEDITACIÓ
Jesús,
condemnat per declarar-se rei, és escarnit, però precisament en la burla
sorgeix cruelment la veritat. Quantes vegades els signes de poder ostentats
pels potents d’aquest món són un insult a la veritat, a la justícia i a la
dignitat de l’home! Quantes vegades les seves cerimònies i paraules
grandiloqüents, en realitat, no són més que mentides pomposes, una caricatura
de la tasca que han de fer pel seu ofici, el de posar-se al servei del bé.
Jesús, precisament, per ser escarnit i portar la corona del sofriment, és el
veritable rei. El seu ceptre és la justícia (Sal 44, 7). El preu de la justícia
és el patiment en aquest món: ell, el rei veritable, no regna per mitjà de la
violència, sinó per l’amor que pateix per nosaltres i amb nosaltres. Porta a
coll la creu, la nostra creu, el pes d’ésser homes, el pes del món. És així com
ens precedeix i ens mostra com trobar el camí per a la vida eterna.
ORACIÓ
Senyor,
t’ha deixat escarnir i ultratjar. Ajuda’ns a no unir-nos als que es burlen
d’aquells que pateixen o són febles. Ajuda’ns a reconèixer el teu rostre en els
humiliats i marginats. Ajuda’ns a no desanimar-nos davant les burles del món
quan es ridiculitza l’obediència a la teva voluntat. Tu has portat la creu i
ens has convidat a seguir-te per aquest camí (Mt 10, 38). Dóna’ns força per acceptar
la creu, sense refusar-la, per no queixar-nos ni deixar que els nostres cors
s’afebleixin amb les dificultats de la vida. Anima’ns a recórrer el camí de
l’amor i, acceptant les seves exigències, assolir la veritable alegria.
Tots: Pater noster…
Cuius animam
gementem,
contristatam et
dolentem
pertransivit
gladius.
3. Jesús cau per primera vegada
V /. Adoramus te,
Christe, et benedicimus tibi.
R /. Quia por
sanctam crucem tuam redemisti mundum.
Lectura
del llibre del profeta Isaïes 53, 4-6: Ell portava les nostres malalties i
havia pres damunt seu els nostres dolors. Nosaltres el teníem per un home
castigat que Déu assota i humilia. Però ell era malferit per les nostres
revoltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva,
les seves ferides ens curaven. Tots anàvem com ovelles esgarriades, cadascú
seguia el seu camí; però el Senyor ha carregat damunt d'ell les culpes de tots
nosaltres
MEDITACIÓ
L’home ha caigut i cau sempre: quantes vegades es
converteix en una caricatura d’ell mateix i, en comptes d’ésser imatge de Déu,
ridiculitza el Creador. No és potser la imatge per excel·lència de l’home la de
aquell que, baixant de Jerusalem a Jericó, va caure en mans dels bandolers que
li prengueren tot i el van deixar mig mort, sagnant a la vora del camí? Jesús
que cau sota la creu no és només un home extenuat per la flagel·lació.
L’episodi fa veure quelcom més profund, com diu Sant Pau a la carta del
Filipencs: “Ell, malgrat la seva condició divina, no es vantar de la seva categoria;
ben al contrari, es va despullar de la seva dignitat i prengué forma d’esclau,
passant com un de tants. I així, actuant com un home qualsevol, es rebaixa fins
a sotmetre’s a la mort, i una mort de creu. (Flp 2, 8). En la seva caiguda sota
el pes de la creu es desvela tot l’itinerari de Jesús: la seva humiliació
voluntària per alliberar-nos del nostre orgull. Subratlla alhora la naturalesa
del nostre orgull: la supèrbia que ens indueix a voler emancipar-nos de Déu, a
ser només nosaltres mateixos, sense necessitat de l’amor etern i aspirant a ser
els únics artífex de la nostra vida. En aquesta revolta contra la veritat, en
aquest intent de fer-nos déus, d’ésser els nostres propis creadors i jutges,
ens enfonsem i acabem per destruir-nos. La humiliació de Jesús és la superació
de la nostra supèrbia: amb la seva humiliació en enalteix. Deixem que ens
enalteixi. Desfem-nos de l’autosuficiència, del nostre mentider afany
d’autonomia i aprenguem d’ell, de qui s’ha humiliat, a trobar la veritable
grandesa, humiliant-nos i dirigint-nos cap a Déu i els germans oprimits.
ORACIÓ
Senyor Jesús, el pes de la creu t’ha fet caure. El pes del
nostre pecat, el pes de nostra supèrbia, et tomba. Però la teva caiguda no és
signe d’un destí advers, no és la pura i simple feblesa del qui és menyspreat.
Has volgut venir-nos a socórrer perquè a causa de nostra supèrbia som per
terra. La supèrbia de pensar que podem forjar-nos nosaltres mateixos portar a
transformar l’home en una mena de mercaderia, que pot ser comprada i venuda,
una reserva de material pels nostres experiments, amb els que esperem superar
la mort per nosaltres mateixos, mentre que en realitat, només fem que malmetre
cada cop més profundament la dignitat humana. Senyor, ajuda’ns perquè hem
caigut. Ajuda’ns a renunciar a la nostra supèrbia destructiva i, aprenent de la
teva humilitat, a aixecar-nos novament.
Tots:
Pater noster…
O
quam tristis et afflicta
fuit
illa benedica
mater
Unigeniti!
4. Jesús es troba amb la seva Mare
V /. Adoramus te,
Christe, et benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam
redemisti mundum.
Lectura de l'Evangeli segons Sant
Lluc 2, 34-35.51: Simeó va
beneir-los i digué a Maria, la seva mare: Aquest infant serà motiu que a Israel
molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu
mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments
amagats al cor de molts. La seva mare conservava tot això en el seu cor.
MEDITACIÓ
Al Via Crucis de Jesús hi és també Maria, la seva Mare.
Durant la seva vida pública havia de retirar-se per deixar que nasqués la nova
família de Jesús, la família dels seus deixebles. També va haver de sentir
aquestes paraules: «Qui és la meva mare i qui són els meus germans?... El que
compleix la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, i la meva
germana, i la meva mare» (Mt 12, 48-50). I això mostra que ella és la Mare de Jesús no sols en el
cos, sinó també en el cor. Perquè fins i tot abans d'haver-lo concebut al
ventre, amb la seva obediència l’havia concebut al cor. Se li havia dit: «Tindràs un fill... Serà gran..., El
Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare.» (Lc 1,
31 ss). Però poc més tard el vell Simeó li diria també: «i a tu, una espasa et
traspassarà l'ànima» (Lc 2, 35). Això li faria recordar paraules dels profetes
com aquestes: «Maltractat, voluntàriament s'humiliava i no obria boca; com un
xai portat a l'escorxador» (Is 53, 7). Ara es fa realitat. En el seu cor haurà
guardat sempre la paraula que l'àngel li havia dit quan tot va començar: «No
tinguis por, Maria» (Lc 1, 30). Els deixebles han fugit, ella no. És allí, amb
el valor de la mare, amb la fidelitat de la mare, amb la bondat de la mare, i
amb la seva fe, que resisteix a la foscor: «Beneïda tu que has cregut» (Lc 1,
45). «Però quan vingui el Fill de l'home, trobarà aquesta fe a la terra?» (Lc
18, 8). Sí, ara ja ho sap: trobarà fe. Aquest és el seu gran consol en aquells
moments.
ORACIÓ
Santa Maria, Mare del Senyor, has estat fidel quan els
deixebles van fugir. Igual que vas creure quan l'àngel et va anunciar el que
semblava increïble –que series la mare de l'Altíssim– també has cregut en el
moment de la seva major humiliació. Per això, en l'hora de la creu, en l'hora
de la nit més fosca del món, t'han convertit en la Mare dels creients, Mare de
l'Església. Et preguem que ens ensenyis a creure i ens ajudis perquè la fe ens
impulsi a servir i donar mostres d'un amor que socorre i sap compartir el
patiment.
Tots: Pater noster...
Quæ mærebat et
dolebat
Pia mater, cum
videbat
Nati poenas incliti.
5. El Cirineu ajuda a Jesús a portar la creu
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam
redemisti mundum.
Lectura de l'Evangeli segons Sant
Mateu 27, 32; 16, 24: Quan
sortien van trobar un home de Cirene, que es deia Simó, i l'obligaren a portar
la creu de Jesús.
Jesús
havia dit al seus deixebles: Jesús digué als seus deixebles: Si algú vol venir
amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.
MEDITACIÓ
Simón de Cirene, de camí cap a casa tornant del treball,
es troba casualment amb aquella trista comitiva de condemnats, un espectacle
potser habitual per a ell. Els soldats usen el seu dret de coacció i carreguen
al robust camperol amb la creu. Quin enuig ha d'haver sentit en veure’s
d’imprevist implicat en el destí d'aquells condemnats! Fa el que ha de fer,
certament amb molta repugnància. L'evangelista Marc esmenta també els seus
fills, segurament coneguts com a cristians, com a membres d'aquella comunitat
(Mc 15, 21). De la trobada involuntària ha sorgit la fe. Acompanyant Jesús i
compartint el pes de la creu, el Cireneu va comprendre que era una gràcia poder
caminar al costat d'aquest Crucificat i ajudar-lo. El misteri de Jesús sofrent
i mut li arribat al cor. Jesús, l'amor diví del qual és l'únic que podia i pot
redimir tota la humanitat, vol que compartim la seva creu per completar el que
encara falta als seus patiments (Col 1, 24). Cada cop que ens acostem amb
bondat a qui pateix, a qui és perseguit o està indefens, compartint el seu
patiment, ajudem a portar la mateixa creu de Jesús. I així aconseguim la
salvació i podem contribuir a la salvació del món.
ORACIÓ
Senyor, a Simón de Cirene li has obert els ulls i el cor,
donant-li, en compartir la creu, la gràcia de la fe. Ajuda'ns a socórrer el
nostre proïsme que pateix, encara que això contrariï els nostres projectes i
les nostres simpaties. Dóna'ns la gràcia de reconèixer com un do el poder
compartir la creu dels altres i experimentar que així caminem amb tu. Dóna'ns
la gràcia de reconèixer amb goig que, precisament compartint el teu patiment i
els patiments d'aquest món, ens fem servidors de la salvació, i que així podem
ajudar a construir el teu cos, l'Església.
Tots: Pater noster...
Quis est homo qui non
fleret,
matrem Christi si
videret
in tanto supplicio?
6. La Veronica eixuga el rostre de Crist
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam
redemisti mundum.
Lectura del llibre del profeta Isaïes 53, 2-3: No tenia figura ni bellesa que es fes admirar, ni
una presència que el fes atractiu. Era menyspreat, rebuig entre els homes, home
fet al dolor i acostumat a la malaltia. Semblant a aquells que ens repugna de
mirar, el menyspreàvem i el teníem per no res.
Del llibre dels Salms 26, 8-9: Sento en el meu cor: «Cerqueu el meu
rostre». El teu rostre cercaré, Senyor, no m'amaguis el teu rostre. No rebutgis
amb ira al teu servent, que tu ets el meu auxili; no em rebutgis, no
m'abandonis, Déu de la meva salvació.
MEDITACIÓ
«El teu rostre cercaré, Senyor, no m'amaguis el teu rostre» (Sal 26,
8-9). Verònica – Berenis, segons la tradició grega– encarna aquest anhel que
uneix tots els homes piadosos de l'Antic Testament, l'anhel de tots els
creients de veure el rostre de Déu. Ella, en principi, a la Via Crucis de Jesús no
fa més que un servei de bondat femenina: ofereix un drap a Jesús. No es deixa
contagiar ni per la brutalitat dels soldats, ni immobilitzar per la por dels
deixebles. És la imatge de la dona bona que, en la torbació i a la foscor del
cor, manté l'empenta de la bondat, sense permetre que el seu cor s'enfosqueixi.
«Benaurats els nets de cor –havia dit el Senyor en el Sermó de la muntanya–,
perquè veuran Déu» (Mt 5, 8). Inicialment, Verònica veu només un rostre
maltractat i marcat pel dolor. Però l'acte d'amor imprimeix en el seu cor la
vertadera imatge de Jesús: al rostre humà, ple de sang i ferides, ella veu el
rostre de Déu i de la seva bondat, que ens acompanya també en el dolor més
profund. Únicament podem veure Jesús amb el cor. Només l'amor ens deixa
veure-hi bé i ens fa purs. Només l'amor ens permet reconèixer a Déu, que és
l'amor mateix.
ORACIÓ
Dóna'ns, Senyor, la inquietud del cor que cerca el teu rostre.
Protegeix-nos de l’entenebriment del cor que veu només la superfície de les
coses. Dóna'ns la senzillesa i la puresa que ens permeten veure la teva
presència en el món. Quan no siguem capaços de complir grans coses, dóna'ns la
força d'una bondat humil. Grava el teu rostre en els nostres cors, perquè així
puguem trobar-te i mostrar al món la teva imatge.
Tots: Pater
noster...
Pro peccatis suæ
gentis
vidit Iesum in
tormentis
et flagellis
subditum.
7. Jesús cau per segona vegada
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.
Lectura del llibre de les Lamentacions 3,
1-2.9.16: Sóc l'home que ha tastat el desastre sota el cop
furiós del Senyor. Em fa caminar i m'arrossega per llocs de foscor, sense llum.
M'ha barrat els camins amb carreus, m'ha amagat la bona ruta. Em fa mastegar
rocs, m'esdenta. M'ha enfonsat a la cendra.
MEDITACIÓ
La tradició de les tres caigudes de Jesús i del pes de la
creu fa pensar en la caiguda d'Adam –en la nostra condició d'éssers caiguts– i
en el misteri de la participació de Jesús en la nostra caiguda. Aquesta
adquireix en la història formes sempre noves. En la seva primera carta, sant
Joan parla de tres obstacles per a l'home: la concupiscència de la carn, la
concupiscència dels ulls i la supèrbia de la vida. Interpreta d'aquesta manera,
des de la perspectiva dels vicis del seu temps, amb tots els seus excessos i
perversions, la caiguda de l'home i de la humanitat. Però pensem també en la
cristiandat, de la història recent, com cansant-se de la fe, ha abandonat el Senyor:
les grans ideologies i la superficialitat de l'home que ja no creu en res i es
deixa portar simplement pel corrent, han construït un nou paganisme, un
paganisme pitjor que, volent oblidar definitivament Déu, ha acabat per
desentendre's de l'home. L'home jeu així per la pols. El Senyor porta aquest
pes i cau i torna a caure, per poder venir a trobar-nos; ell ens mira perquè
desperti el nostre cor; cau per aixecar-nos.
ORACIÓ
Senyor Jesucrist, has portat el nostre pes i continues
portant-lo. És la nostra càrrega la que et fa caure. Però aixeca'ns tu, perquè
nosaltres sols no podem. Allibera'ns del poder de la concupiscència. En comptes
d'un cor de pedra, dóna'ns novament un cor de carn, un cor capaç de veure-hi.
Destrueix el poder de les ideologies, perquè els homes puguin reconèixer que
estan teixides amb mentides. No permetis que el mur del materialisme arribi a
ser insuperable. Fes que et reconeguem novament. Fes-nos sobris i vigilants per
poder resistir a les forces del mal i ajuda'ns a reconèixer les necessitats
interiors i exteriors dels altres, a sostenir-los. Aixeca'ns per poder aixecar
als altres. Dóna'ns esperança enmig de tota aquesta foscor, perquè siguem
portadors d'esperança per al món.
Tots: Pater
noster…
Quis non posset contristari,
Christi matrem contemplari,
dolentem cum Filio?
8. Jesús es troba amb les dones de Jerusalem
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.
Lectura de l'Evangeli segons Sant
Lluc 23, 28-31: Jesús es girà cap a
elles i els digué: Filles de Jerusalem, no ploreu per mi; ploreu més aviat per
vosaltres mateixes i pels vostres fills. Perquè vénen dies que la gent dirà:
"Sortoses les qui no tenen fills, les entranyes que no han engendrat i els
pits que no han criat!" Llavors començaran a dir a les muntanyes: "Caieu damunt nostre!",
i als turons: "Cobriu-nos!" Perquè, si tracten així l'arbre verd, què serà del sec?
MEDITACIÓ
Sentir Jesús quan exhorta les dones de Jerusalem que el segueixen i ploren per ell, ens fa reflexionar. Com entendre-ho? Es tractarà potser d'una advertència davant una pietat
purament sentimental, que no arriba a ser conversió i fe viscuda? De res serveix compadir amb paraules i sentiments els patiments
d'aquest món, si la nostra vida continua com sempre. Per això el Senyor ens
adverteix del risc que correm nosaltres mateixos. Ens mostra la gravetat del
pecat i la seriositat del judici. No obstant això totes les nostres paraules de
preocupació pel mal i els patiments dels innocents, no estem potser massa
inclinats a donar escassa importància al misteri del mal? En la imatge de Déu i
de Jesús al final dels temps, no veiem potser únicament l'aspecte dolç i
amorós, mentre esborrem tranquil·lament
l'aspecte del judici? Com podrà Déu –pensem–
fer de la nostra debilitat un drama? Som només homes! Però davant els patiments
del Fill veiem tota la gravetat del pecat i com ha de ser expiat del tot per
poder superar-ho. No es pot continuar
traient importància al mal contemplant la imatge del Senyor que pateix. També
ell ens diu: «No ploreu per mi; ploreu més aviat per vosaltres... perquè si
així tracten al tronc verd, què passarà amb el sec?»
ORACIÓ
Senyor, a les dones que ploren els has parlat de
penitència, del dia del Judici quan ens trobem en la teva presència, en
presència del Jutge del món. Ens crides a superar la
banalització del mal, amb la qual ens tranquil·litzem per poder continuar la nostra vida de sempre. Ens
mostres la gravetat de la nostra responsabilitat, el perill de trobar-nos culpables
i estèrils en el Judici. Fes que caminem al
teu costat sense limitar-nos a oferir-te només paraules de compassió.
Converteix-nos i dóna'ns una vida nova; no permetis que, al final, ens quedem
com el tronc sec, sinó que arribem a ser
sarments vius en tu, la vinya vertadera, i que produïm fruits per a la vida
eterna (cfr.. Jn 15, 1-10).
Tots: Pater
noster...
Tui Nati vulnerati,
tam dignati pro me
pati,
poenas mecum divide.
9. Jesús cau per tercera vegada
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.
Lectura del llibre de les
Lamentacions 3, 27-32: És bo que
l'home carregui el seu jou quan encara és jove. Que resti tot sol en silenci.
Quan el Senyor el corregeix, que enfonsi el rostre a la pols: potser hi haurà
encara esperança. Que pari la galta al qui li pega i aguanti l'oprobi. El
Senyor no abandona per sempre més. Fa sofrir, però també es compadeix pel seu
gran amor.
MEDITACIÓ
Què pot dir-nos la tercera caiguda de Jesús sota el pes de
la creu? Potser ens fa pensar en la caiguda dels homes, quan molts s'allunyen
de Crist, en la tendència a un secularisme sense Déu. Però, no hauríem de
pensar també en el que ha de patir Crist en la seva pròpia Església? En quantes
vegades s'abusa del sagrament de la seva presència, i en el buit i maldat del
cor on entra sovint. Quantes vegades celebrem sense adonar-nos de qui és ell!
Quantes vegades es deforma i s'abusa de la seva Paraula! Què poca fe hi ha en
moltes teories, quantes paraules buides! Quanta brutícia a l'Església y entre
els que, pel seu sacerdoci, haurien d'estar completament lliurats a ell! Quanta
supèrbia, quanta autosuficiència! Què poc respectem el sagrament de la Reconciliació, en el
qual ell ens espera per aixecar-nos de les nostres caigudes! També això està
present en la seva passió. La traïció dels deixebles, la recepció indigna del
seu Cos i de la seva Sang, és certament el major dolor del Redemptor, que li
traspassa el cor. No ens queda més que cridar-li des de el profund de l'ànima: Kyrie, eleison – Senyor, salva'ns (cfr. Mt
8,25).
ORACIÓ
Senyor, sovint la teva Església ens sembla una barca a
punt d'enfonsar-se, que fa aigües per tot arreu. I també veiem en el teu camp
més jull que blat. Ens aclaparen el seu vestit i el seu rostre tan bruts. Però
els emporquem nosaltres mateixos. Nosaltres els qui et traïm, malgrat els
gestos ampul·losos i les paraules altisonants. Tingues pietat de la teva
Església: també en ella Adam, l'home, cau una vegada i una altra. En caure,
quedem en terra i Satanàs se n'alegra, perquè espera que ja mai més podrem
aixecar-nos; espera que tu, sent arrossegat en la caiguda de la teva Església,
quedis abatut per sempre. Però tu t'aixecaràs. Tu t'has reincorporat, has
ressuscitat i pots aixecar-nos. Salva i santifica a la teva Església. Salva'ns
i santifica'ns a tots.
Tots: Pater noster…
Eia mater, fons
amoris,
me sentire vim
doloris
fac, ut tecum lugeam
10. Jesús és desposseït de les seves vestidures
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.
Lectura de l'Evangeli segons Sant
Mateu 27, 33 -36: Arribats en un
indret anomenat Gòlgota —que vol dir «lloc de la Calavera»—, li donaren a
beure vi barrejat amb fel; ell el va tastar, però no en volgué beure. Després
de crucificar-lo, es repartiren els seus vestits jugant-se'ls
als daus. I s'estaven
asseguts allà custodiant-lo.
MEDITACIÓ
Jesús és despullat de les seves vestidures. El vestit confereix a
l'home una posició social; indica el seu lloc en la societat, li fa ser algú.
Ser despullat en públic significa que Jesús no és ningú, no és més que un
marginat, menyspreat per tots. El moment de desposseir-lo ens recorda també
l'expulsió del paradís: ha desaparegut en l'home l'esplendor de Déu i ara es
troba en el món nu i al descobert, i se n'avergonyeix. Jesús assumeix un cop
més la situació de l'home caigut. Jesús despullat ens recorda que tots
nosaltres hem perdut la «primera vestidura» i, per tant, l'esplendor de Déu. Al
peu de la creu els soldats es juguen les seves míseres pertinences, els seus
vestits. Els evangelistes ho relaten amb paraules preses del Salm 21, 19 i ens
indiquen així el que Jesús dirà als deixebles d'Emaús: tot es va complir
«segons les Escriptures». Res és pura coincidència, tot el que succeeix està
dit en la Paraula
de Déu, confirmat pel seu designi diví. El Senyor experimenta totes les fases i
graus de la perdició dels homes, i cadascun d'ells, no obstant això la seva
amargor, són una passa de la redempció: així torna ell a casa l'ovella perduda.
Recordem també que Joan precisa l'objecte del sorteig: la túnica de Jesús,
«teixida d'una peça de dalt a baix» (Jn 19, 23). Podem considerar-ho una
referència a la vestidura del summe sacerdot, que era «d’una peça», sense
costures (Flavi Josef, Ant. jud., III, 161). Aquest, el Crucificat, és, de fet,
el vertader summe sacerdot.
ORACIÓ
Senyor Jesús, has estat desposseït de les teves vestidures, exposat a
la deshonra, expulsat de la societat. T'has carregat de la deshonra d'Adam,
guarint-lo. T'has carregat amb els patiments i necessitats dels pobres, aquells
que estan exclosos del món. Però és exactament així com compleixes la paraula
dels profetes. És així com dónes significat al que sembla no tenir-ne. És així
com ens fas reconèixer que el teu Pare et té en les seves mans, a tu, a
nosaltres i al món. Concedeix-nos un profund respecte cap a l'home en totes les
fases de la seva existència i en totes les situacions en les quals el trobem.
Dóna'ns el vestit de la llum de la teva gràcia.
Tots: Pater
noster...
Fac ut ardeat cor meum
in amando Christum Deum,
ut sibi complaceam.
11. Jesús clavat en la creu
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.
Lectura de l'Evangeli segons Sant Mateu 27, 37-42: Damunt el seu cap havien posat escrita la causa de
la seva condemna: «Aquest és Jesús, el rei dels jueus.» Juntament amb ell foren
crucificats dos bandolers, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Els qui
passaven per allí l'injuriaven movent el cap amb aires de mofa i dient: --Tu
que havies de destruir el santuari i reconstruir-lo en tres dies, salva't a tu
mateix, si ets Fill de Déu, i baixa de la creu! També els grans sacerdots se'n
burlaven, amb els mestres de la
Llei i els notables, tot dient: --Ell que va salvar-ne
d'altres, a si mateix no es pot salvar! És rei d'Israel: que baixi ara de la
creu i creurem en ell!
MEDITACIÓ
Jesús és clavat en la creu. El Llençol Sant de Torí ens permet fer-nos
una idea de la increïble crueltat d'aquest procediment. Jesús no va beure el
calmant que li van oferir: assumeix conscientment tot el dolor de la
crucifixió. El seu cos està martiritzat; s'han complert les paraules del Salm:
«Jo sóc un cuc, no un home, vergonya de la gent, menyspreu del poble» (Sal 21,
27). «Semblant a aquells que ens
repugna de mirar, el menyspreàvem i el teníem per no res. ... De
fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres
dolors. »
(Is 53, 3 ss). Aturem-nos davant d’aquesta imatge de dolor, davant el Fill de
Déu sofrent. Mirem-lo en els moments de satisfacció i goig, per aprendre a
respectar els seus límits i a veure la superficialitat de tots els béns
purament materials. Mirem-lo en els moments d'adversitat i angoixa, per
reconèixer que precisament així estem prop de Déu. Tractem de descobrir el seu
rostre en aquells que som predisposats a menysprear. Davant el Senyor
condemnat, que no vol usar el seu poder per baixar de la creu, sinó que més
aviat va suportar el patiment de la creu fins al final, podem fer encara una
altra reflexió. Ignasi d’Antioquia, encadenat per la seva fe en el Senyor, va
elogiar els cristians d'Esmirna per la seva fe inamovible: diu que estaven, per
dir-ho així, clavats amb la carn i la sang a la creu del Senyor Jesucrist (1,1).
Deixem-nos clavar a ell, no cedint a cap temptació d'apartar-nos, ni a les
burles que ens indueixen a girar-li l'esquena.
ORACIÓ
Senyor Jesucrist, t'has deixat clavar en la creu, acceptant la
terrible crueltat d'aquest dolor, la destrucció del teu cos i de la teva
dignitat. T'has deixat clavar, has patit sense evasives ni compromisos.
Ajuda'ns a no desertar davant el que hem de fer. A unir-nos estretament a tu. A
desemmascarar la falsa llibertat que ens vol allunyar de tu. Ajuda'ns a
acceptar la teva llibertat «compromesa» i a trobar en l'estreta unió amb tu la
vertadera llibertat.
Tots: Pater noster…
Sancta mater, istud
agas,
Crucifixi fige
plagas
cordi meo valide.
12. Jesús mor en la creu
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum..
Lectura de l'Evangeli segons Sant Joan 19, 19-20:
Pilat va fer
escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de
Natzaret, el rei dels jueus.» Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on
havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en
hebreu, en llatí i en grec.
De l'Evangeli segons Sant
Mateu 27, 45-50. 54: Des
del migdia fins a les tres de la tarda es va estendre una foscor per tota la
terra. I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força:-- Elí, Elí,
¿lemà sabactani? —que vol dir: « Déu meu, Déu
meu, per què m'has abandonat? » En sentir-ho, alguns dels qui eren
allí deien: - Aquest crida Elies. De seguida un d'ells corregué a prendre una
esponja, la xopà de vinagre, la posà al capdamunt d'una canya i la hi donava
perquè begués. Els altres deien: --Deixa, a veure si ve Elies a salvar-lo.
Però Jesús tornà a cridar amb tota la força, i va expirar.
El centurió i els qui amb ell custodiaven Jesús, veient el terratrèmol i tot el
que havia passat, van agafar molta por i deien: --És veritat: aquest era Fill
de Déu.
MEDITACIÓ
Sobre la creu –en les dues llengües del món de
llavors, el grec i el llatí, i en la llengua del poble elegit, l'hebreu– està
escrit qui és Jesús: el Rei dels jueus, el Fill promès de David. Pilat, el
jutge injust, ha estat profeta sense voler. Davant l'opinió pública mundial es
proclama la reialesa de Jesús. Ell mateix havia declinat el títol de Messies
perquè hauria donat a entendre una idea errònia, humana, de poder i salvació.
Però ara el títol pot aparèixer escrit públicament damunt del Crucificat.
Efectivament, ell és veritablement el rei del món. Ara ha estat realment
«exalçat». En el seu davallament, va ascendir. Ara ha complert del tot el
manament de l'amor, ha complert l'oferiment d’ell mateix i, d'aquesta manera,
manifesta el vertader Déu, el Déu que és amor. Ara sabem què és Déu. Sabem com
és la vertadera reialesa. Jesús recita el Salm 21, que comença amb aquestes paraules:
«Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» (Sal 21, 2). Assumeix en si a tot
l'Israel sofrent, a tota la humanitat que pateix, el drama de la foscor de Déu,
manifestant d'aquesta manera a Déu justament on sembla estar definitivament
vençut i absent. La creu de Jesús és un esdeveniment còsmic. El món
s'enfosqueix quan el Fill de Déu pateix la mort. La terra tremola. I al costat
de la creu neix l'Església en l'àmbit dels pagans. El centurió romà reconeix i
entén que Jesús és el Fill de Déu. Des de la creu, ell triomfa sempre novament.
ORACIÓ
Senyor Jesucrist, en l'hora de la teva mort es va
enfosquir el sol. Constantment estàs sent clavat en la creu. En aquest moment
històric vivim a la foscor de Déu. Pel gran patiment, i per la maldat dels
homes, el rostre de Déu, el teu rostre, apareix difuminat, no cognoscible. Però
en la creu t'has fet reconèixer. Perquè ets qui pateix i qui estima, ets qui ha
estat exalçat. Precisament des d'allí has triomfat. En aquesta hora de foscor i
torbació, ajuda'ns a reconèixer el teu rostre. A creure en tu i a seguir-te en
el moment de la necessitat i de les tenebres. Mostra't novament al món en
aquesta hora. Fes que es manifesti la teva salvació.
Tots:
Pater noster...
Fac
me vere tecum flere,
Crucifixo
condolore,
donec
ego vixero.
13. Jesús és baixat de la creu i lliurat a la seva Mare
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.
Lectura de l'Evangeli segons Sant
Mateu 27, 54-55: El centurió i els
qui amb ell custodiaven Jesús, veient el terratrèmol i tot el que havia passat,
van agafar molta por i deien: És veritat: aquest era Fill de Déu. També hi havia allà moltes dones que s'ho miraven
de lluny estant. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut.
MEDITACIÓ
Jesús és mort, del seu cor traspassat per la llança del soldat romà
brolla sang i aigua: misteriosa imatge del doll dels sagraments, del Baptisme i
de l'Eucaristia, dels quals, per la força del cor traspassat del Senyor, reneix
sempre l'Església. A ell no li trenquen les cames com als altres dos
crucificats; així es manifesta com el vertader anyell pasqual, al qual no se li
ha de trencar cap os (cfr. Ex 12, 46). I ara que ho ha suportat tot, es veu
que, malgrat tota la torbació del cor, a pesar del poder de l'odi i de la
roïndat, ell no està sol. Hi són els fidels. Al peu de la creu hi era Maria, la
seva Mare, la germana de la seva Mare, Maria, Maria Magdalena i el deixeble que
ell estimava. Arriba també un home ric, Josep d'Arimatea: el ric aconsegueix
passar per l'ull de l'agulla, perquè Déu li dóna la gràcia. Enterra Jesús a la
seva tomba encara sense estrenar, en un jardí: on Jesús és enterrat, el
cementiri es transforma en un verger, el jardí de què havia estat expulsat Adam
quan es va allunyar de la plenitud de la vida, del seu Creador. El sepulcre al
jardí manifesta que el domini de la mort està a punt d'acabar. I arriba també
un membre del Sanedrí, Nicodem, a qui Jesús havia anunciat el misteri del
renéixer per l'aigua i l'Esperit. També en el Sanedrí, que havia decidit la
seva mort, hi ha algú que creu, que coneix i reconeix a Jesús després de la
seva mort. En l'hora del gran dol, de la gran foscor i de la desesperació,
sorgeix misteriosament la llum de l'esperança. El Déu amagat roman sempre com a
Déu viu i pròxim. També a la nit de la mort, el Senyor mort continua sent el
nostre Senyor i Salvador. L'Església de Jesucrist, la seva nova família,
comença a formar-se.
ORACIÓ
Senyor, has baixat fins a la foscor de la mort.
Però el teu cos és rebut per mans piadoses i embolicat en un llençol net (Mt
27, 59). La fe no ha mort del tot, el sol no s'ha posat totalment. Quantes
vegades sembla que estiguis dormint. Què fàcil és que nosaltres, els homes, ens
allunyem i ens diguem a nosaltres mateixos: Déu ha mort. Fes que en l'hora de
la foscor reconeguem que tu ets present. No ens deixis sols quan ens aguaiti el
desànim. I ajuda'ns a no deixar-te sol. Dóna'ns una fidelitat que resisteixi en
l’esgarriament i un amor que t'aculli en el moment de la teva necessitat més
extrema, com la teva Mare, que t'abriga novament al seu si. Ajuda'ns, ajuda els
pobres i els rics, els senzills i els savis, per poder veure per sobre de les
pors i prejudicis, i t'oferim els nostres talents, el nostre cor, el nostre temps,
preparant així el jardí en el qual pot tenir lloc la resurrecció.
Tots: Pater noster...
Vidit suum dulcem
Natum
morientem,
desolatum,
cum emisit
spiritum.
14. Jesús és posat al sepulcre
V /. Adoramus te, Christe, et
benedicimus tibi.
R /. Quia per sanctam crucem tuam redemisti mundum.
Lectura de l'Evangeli segons Sant
Mateu 27, 59-61: Josep prengué el
cos, l'embolcallà amb un llençol per estrenar i el va dipositar en un sepulcre
nou, que ell s'havia fet tallar a la roca. Després va fer rodolar una gran
pedra a l'entrada del sepulcre i se n'anà. També eren allà Maria Magdalena i
l'altra Maria, assegudes enfront del sepulcre.
MEDITACIÓ
Jesús, deshonrat i ultratjat, és posat en un
sepulcre nou amb tots els honors. Nicodem porta una barreja de mirra i àloe de
cent lliures per difondre un fragant perfum. Ara, en el lliurament del Fill,
com ocorregués en la unció de Betània, es manifesta una desmesura que ens
recorda l'amor generós de Déu, la «sobreabundància» del seu amor. Déu s'ofereix
generosament a si mateix. Si la mesura de Déu és la sobreabundància, també per
a nosaltres tot és poc per a Déu. És el que Jesús ens ha ensenyat en el Sermó
de la muntanya (Mt 5, 20). Però és necessari recordar també el que sant Pau diu
de Déu, el qual «per mitjà
nostre, escampa a tot arreu la bona olor del seu coneixement. Perquè nosaltres
som el perfum de Crist» (2 Co 2, 14-15). En la descomposició de les ideologies, la nostra fe
hauria de ser un cop més el perfum que condueix als viaranys de la vida. En el
moment de la seva sepultura, comença a realitzar-se la paraula de Jesús: «Si el
gra de blat no cau en terra i mor, queda infecund; però si mor, donarà molt
fruit» (Jn 12, 24). Jesús és el gra de blat que mor. Del gra de blat enterrat
comença la gran multiplicació del pa que dura fins al fi dels temps: ell és el
pa de vida capaç de sadollar amb sobreabundància a tota la humanitat i de
donar-li l’aliment vital: el Verb de Déu, que és carn i també pa per a
nosaltres, a través de la creu i la resurrecció. Sobre el sepulcre de Jesús
resplendeix el misteri de l'Eucaristia.
ORACIÓ
Senyor Jesucrist, en ser posat al sepulcre has
fet teva la mort del gra de blat, t'has fet el gra de blat que mor i produeix
fruit amb el pas del temps fins a l'eternitat. Des del sepulcre il·lumines per
sempre la promesa del gra de blat de què procedeix el vertader mannà, el pa de
vida en el qual t'ofereixes a tu mateix. La Paraula eterna, a través de l'encarnació i la
mort, s'ha fet Paraula propera; et poses en les nostres mans i entres en els
nostres cors perquè la teva Paraula creixi en nosaltres i produeixi fruit. Et
dónes tu mateix en la mort del gra de blat, perquè també nosaltres tinguem el
valor de perdre la nostra vida per retrobar-la; a fi que també nosaltres
confiem en la promesa del gra de blat. Ajuda'ns a estimar cada cop més el teu
misteri eucarístic i a venerar-lo, a viure veritablement de tu, Pa del cel.
Auxilia'ns perquè siguem el teu perfum i fem visible l'empremta de la teva vida
en aquest món. Com el gra de blat creix de la terra com a rebrot i espiga,
tampoc tu podies romandre al sepulcre: el sepulcre està buit perquè ell –el
Pare– no et «va lliurar a la mort, ni la teva carn va conèixer la corrupció»
(Fets 2, 31; Sal 15, 10). No, tu no has conegut la corrupció. Has ressuscitat i
has obert el cor de Déu a la carn transformada. Fes que puguem alegrar-nos
d'aquesta esperança i portar-la joiosament al món, per ser d'aquesta manera
testimonis de la teva resurrecció.
Tots: Pater noster…
Quando corpus
morietur,
fac ut animæ
donetur
paradisi gloria.
Amen.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari, proposa modificacions, aporta idees, facilita nous links... Identifica't per ser respost. Gràcies!