Ser voluntari avui

Al llarg de la meva vida, la persona que a mi em va obrir la porta al voluntariat va ser la meva dona. En els nostres primers anys de matrimoni varem fer l’opció de compartir les nostres vides i l’educació dels nostres fills. Quan esperàvem el tercer fill, em va visitar durant la malaltia que vaig patir al llarg d’un any, i ella sempre va ser al meu costat. Va compartir també aquesta ajuda i suport amb el company d’habitació de l’hospital. Per a fer-ho, va deixar la seva feina i amb l’ajuda dels seus pares, la meva dona em va infondre confiança en mi mateix i l’autoestima que no tenia per afrontar i acceptar la meva situació. La seva ajuda i estimació em va ajudar, doncs, a estimar-me a mi mateix per estimar-la també a ella i els meus fills, i també als demés. Certament conec amb lucidesa els meus defectes, imperfeccions i fracassos, i és a partir d’aquest moment, en aquesta experiència de ser estimat que he pogut estimar als altres .

Recentment, des de la meva jubilació, al alliberar-me del treball, necessitava fer activitats i ocupar el meu temps amb sentit. El meu fill gran estava estudiant al Seminari, i a la Facultat de Teologia de Catalunya hi tenia per amic el germà de SJD Simón Aspíroz, actualment destinat a Cuba. Un dia varen venir a casa i ens vam presentar, quedant per anar visitar els Serveis Socials del “Cardenal Casañas “, però convençut d’entrada a donar-li un Si. En aquell moment em va presentar a la coordinadora del voluntariat, la Silvia, que és mol convincent. Recordo que amb varies entrevistes i la preparació que l’ institució ofereix vaig començar el meu servei de voluntariat al primer al pis de Rda. Universitat, i més tard a la “unitat”, com a monitor de manualitats.

El voluntari sempre, té molt en conte el testimoni generós dels germans i els altres voluntaris. El voluntari també té present la veu dels professionals de la salut, i practica l’ escolta activa. Utilitzem molt l’expressió: “Es mes el que reps que el dones”. I és cert, aprens a valorar molts gestos que abans pesaven desapercebuts. Es fa senzill arribar a un l’empatia amb els pacients i familiars o persones que els visiten. Afloren els sentiments de estimació solidaritat per construir un món amb menys sofriment i compartint el valor de l’hospitalitat, propi de Sant Joan de Déu.

“Viure es anar posant el Cor i un peu davant de l’altre sobre el camí que es vagi obrint.” (Pere Casaldàliga, bisbe)

Gràcies a la comunitat de Germans de Sant Joan de Déu, que amb la seva hospitalitat, ens ajuden a desprendre’ns del nostre temps per compartir-lo amb els malalts.

Afectuosament en Crist Jesús
Lluís Tres Ferrés 

(Novembre de 2011)