ELS SAGRAMENTS I LA VIDA CRISTIANA

LA VIDA CRISTIANA

La vida cristiana no és un bolet que neix de cop enmig d’un bosc. Si es vol, si que és un bolet, però no es fa a si mateix, té unes arrels, aquestes estan situades en un lloc concret i no creix mai sol.

La fe no és un bé privat i intransferible. Al contrari, és un bé que hem rebut i acollit, i que és transferible, és un tresor per a compartir.

L’Església és la comunitat en la que s’apleguen els batejats, els qui han “tornat a nèixer” en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. En ella ens apleguem tots els qui hem acollit lliurement aquest regal de Déu: saber que Jesús ens estima, concretar-ho i viure-ho així. Els batejats som els qui creiem que Jesús ha ressuscitat, que gràcies a Ell la mort no és l’última paraula, una altra vida és possible i comença ara i aquí, entre nosaltres.

Això no es fa en un dia. L’Evangeli és la referència clau, és el text sagrat en el que es recull la vida de Jesús, les seves paraules i obres... En el Nou Testament, que inclou els Evangelis i altres escrits, trobem per escrit la vida dels primers creients en Jesús, de la primera Església. Hi veiem les seves esperançes, les seves foscors, els seus gestos i celebracions, les seves preocupacions... Viure “en cristià” no és cosa ràpida i poc profunda. Viure a la manera de Jesús, és una vida rica i preciosa, que mai es pot donar per acabada, que ens convida a estar sempre en camí, sempre en recerca, sempre estimant més.

Veure, tocar, olorar, sentir, notar... Jesús no va passar per la història “de puntetes”. No era el “rei del mambo” que estava per sobre del bé i del mal. Sent Déu, es va fer home. Ell que és Déu, va ser de carn i os. La nostra fe és aquesta: un Déu que es fa solidari amb els homes i dones fins a l’extrem. No és un gran jugador d’escacs que fa les seves jugades amb nosaltres. És el Déu-Proper, l’Emmanuel, el que està enmig nostre. Va trepitjar el fang quan plovia, va passar fam quan no tenia menjar, va disfrutar de la companyia dels seus i de la festa de compartir la taula. I va patir la creu, sent considerat dissident, distorsionador de l’ordre establert pels homes del seu temps.

Quan l’ordre és la injusticia cap als més febles, quan el més fort vol i aconsegueix la mort dels febles, un cristià ha de ser, realment, un “distorsionador de l’ordre”. Parlar d’amor, de perdó, de respecte al món que Déu ha creat i pau als homes i dones que l’habiten no altera l’ordre. Però viure procurant que aixó sigui així, realment canvia moltes coses i moltes persones. Val la pena ser cristià, seguir Jesús amb totes les forces. Ja que per Ell sabem que la mort no és l’última paraula, la raó no la te qui clava una espasa odiosa, sinó el qui estima i perdona com ho feu Jesús.

ELS SAGRAMENTS

En la comunitat dels batejats, en l’Església, celebrem la nostra fe sovint. La celebrem en festes i pregàries, trobades i activitats variades, en l’amistat i les converses... El moment central d’aquesta celebració és l’Eucaristia. La presència de Jesús enmig nostre, no és virtual, ni de plàstic, és de farina i de vi. Ell en el sopar amb els deixebles va partir el pa i va repartir el vi (que era lo propi del lloc). Va dir als seus amics que fessin això per celebrar que era amb ells.

Els primers cristians ja es reunien els diumenges per a celebrar la resurrecció. Hi han hagut variacions en coses secundàries, però sempre, s’ha repartit el vi i s’ha partit el pa en comunitat. És curiós que Jesús suggerís als seus un gest tan “normal” per a recordar que és present... El baptisme, el primer dels sagraments, també. Una mica d’aigua al cap, oli, un vestit blanc, el ciri... A la confirmació, la imposició de mans del bisbe, com ho feien els apòstols... En el casament, dues persones ben reals, que s’estimen i es donen una paraula, que es pot escoltar... A l’ordenació sacerdotal, també una persona real i concreta que es compromet per amor, la imposició de mans... Al rebre el perdó i l’amor de Déu quan demanem el perdó dels pecats, també la imposició de mans, com els primers apòstols... I l’unció dels malalts amb oli... Curiós oi? Quines coses més “ordinaries”, més “normals”. Els sagraments són signes molt visibles, molt palpables. Jesús mateix també va ser visible i de carn i ossos. No deixa de ser curiós que per rebre el do de l’Esperit Sant en la confirmació, ho fet a través d’un gest tan visible com les mans i l’oli. Així són els sagraments.

Els sagraments de l’Església són signes ben visibles, de l’amor de Déu, que és visible pels ulls de la fe. Podria ser que fos absurd estimar, que només fos un acte d’egoisme encobert, però la nostra fe és que val la pena estimar, perquè Jesús ho va fer i ens mou a fer-ho també nosaltres.

ELS SAGRAMENTS D’INICIACIÓ

Tot té un començament i un fina. La vida cristiana també. El principi és Jesús, i el final només el coneix Déu i nosaltres esperem que sigui eternament la felicitat de tots els homes i dones i de tota la creació sencera. El començament de la vida cristiana, des dels primers creients, és el baptisme.

Al Nou Testament n’hi ha testimonis. S’explica que un dia un apòstol anava fent camí. Es va posar a parlar amb un altre i li explicava tot el que havia fet Jesús, com en parlaven les Escriptures, que era el Messies, que havia ressuscitat i tota la pesca... Resulta que aquell home li va demanar que es volia fer deixeble de Jesús. Doncs es veu que prop del camí hi havia un bassal d’aigua i el va batejar en nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit. Així ho feien les diferents comunitats cristianes que s’anaven formant arreu.

El baptisme és el primer sagrament de la iniciació cristiana. L’element principal és l’aigua i l’oli. L’aigua significa la mort i la ressurrecció de Jesús. Per aixó el senyal de la creu. La creu és on va morir Jesús, que ara és el Resucitat, que és viu. El cristià és el qui “mor” al pecat, i “neix” a la Vida.

Un aclariment que pot ser útil. No hem de confondre el pecat amb l’error. Una cosa és equivocar-se i sentir-se malament per l’error. Una altra cosa, molt diferent, és el pecat. El qui no estima, fa mal a Déu que ens ha estimat primer i ens ha creat lliures, però per estimar; i fa mal al germà, que ha estat creat també per estimar i ser estimat. No cal fer engranatjes psicològics complicats: el pecat és la mort, perquè no-estimar “mata” els altres i entristeix Déu. Pel baptisme, entrem en la dinàmica de la Vida, que és Jesús. L’amor de Jesús és amor de Déu. És tan fort que travessa la mort i la venç. És tan fort que esborra el pecat que du a la mort. Aquesta és la fe en la resurrecció. Podriem dir que el bateig és el Sagrament de la Vida.

L’oli és signe que ja som cristians i estem plens l’Esperit. Els textos de l’Antic Testament, ens expliquen que als profetes i als reis se’ls ungia amb oli. A vegades aquest oli es barrejava amb perfums, com l’oli de la confirmació (anomenat “crisma”). En el baptisme, l’oli significa que formem part dels qui estimen Jesús i que el seu Esperit és amb nosaltres.

L’Eucaristia, que és moment culminant dels sagraments de la iniciació, és el segon. En la celebració de la Missa estem acompanyats i units a la resta de batejats de la nostra parròquia, i també units espiritualment a tota l’Església que celebra la pasqua de Jesús cada diumenge. En la celebració de l’Eucaristia compartim les dues taules: la taula de la Paraula (escoltem la Paraula de Déu, l’Evangeli), i la taula del pa i el vi (en comunió ens unim junts a Jesús pel seu Cos i la seva Sang). Al final de la Missa, el mossèn ens acomiada: “aneu-vos-en en pau”. Això és molt compromès, ja que no és una “pau” qualsevol, és la pau de Jesús. Si sortim al carrer amb la pau de Jesús al cor, la nostra vida ha de ser molt autèntica. Quan algú es troba amb nosaltres a l’insti, a casa, a la feina... es troba amb un que estima perquè Jesús l’ha estimat.

Malgrat hi hagi dies que sembli avorrit, i de fet hi ha dies que pot ser-ho, viure l’Eucaristia a fons, ens porta a una vida autèntica cristiana. La celebració de la nostra fe en comunitat, no és un capítol sense importància de la vida cristiana, sinó el centre, l’eix vertebrador, el nucli de la vida cristiana. On s’és vist que la fe la visqui “en privat”, o compartint-la només amb aquells que jo ja se que son els bons, i que ja m’hi trobo bé, i què són del meu rollo i tal... Qui sóc jo per jutjar els meus germans? Sovint, si pensem una mica ens adonem ràpid que no som tan bons com pensavem.

L’Eucaristia és el moment en que, tots reunits, els batejats, units especialment a tots els qui arreu del planeta celebren el mateix, escoltem la Paraula de Déu, i compartim la presència de Jesús menjant i bevent el mateix aliment, el mateix Jesús.

La confirmació en la iniciació cristiana, sembla original i potser no ho és tant... El signe de la imposició de mans i de l’oli, significa la presència de l’Esperit Sant en el batejat que rep la confirmació. Això no vol dir que abans no tinguessim la força de l’Esperit Sant! Si un és cristià, és perquè l’Esperit l’ha animat a creure. A més, tampoc es tan fàcil parlar de com l’Esperit de Jesús és amb nosaltres. Jesús va dir als seus deixebles que el seu Esperit estaria amb ells. La Festa de Pentecosta celebra això. La confirmació significa que el qui ja és batejat rep particularment la força de l’Esperit i és animat estar més estretament unit a Jesús. Per la confirmació, som cridats a viure el baptisme (formar part activa de la comunitat cristiana i estar plens de Jesús i el seu Esperit) en la vida de l’Església i a donar el nostre testimoni de batejats en el món que ens envolta. Això es pot concretar de moltes maneres. Després de la confirmació és el moment per participar més activament a la nostra parròquia, en la celebració de l’Eucaristia el diumenge, col·laborant com a monitors de l’esplai, ajudant a càritas, ajudant a la catequesi d’infants, anant a visitar els malalts... És el moment per ser conscients que rebem l’Esperit, que som cristians personalment i que ho creiem, ho vivim i ho celebrem amb els altres batejats.