CONFERÈNCIA DE MONS. JOSEP ÀNGEL SAIZ MENESES
SOBRE ‘LA TRANSMISSIÓ DE LA FE EN UNA SOCIETAT LAÏCISTA’
A L’AUDITORI DE LA FUNDACIÓ FE I CULTURA
(Barcelona, 04.03.05)
RE-BLOCAT
1. Introducció
Benvolguts amics,
La transmissió de la fe és un tema de gran actualitat i un tema de profunda preocupació pastoral. (Nota1) De preocupació per part dels pastors i també dels estudiosos.
Recordem, en primer lloc, que el Catecisme de l’Església Catòlica ens ensenya que “la fe és una adhesió personal de l’home sencer a Déu que es revela. Comprèn una adhesió de la intel•ligència i de la voluntat a la Revelació que Déu ha fet de si mateix mitjançant les seves obres i les seves paraules”. (Nota 2) En la Sagrada Escriptura la fe és la resposta integral de l’home a Déu que es revela com a salvador. Acull les paraules, les promeses i els manaments de Déu; és alhora submissió confiada a Déu que parla i adhesió de l’esperit a un missatge de salvació. (Nota 3)
La transmissió de la fe i la nova evangelització, de la qual forma part la primera, o hi està íntimament vinculada, es presenten com a prioritats pastorals de l’Església universal i de la majoria de les Esglésies locals. Ambdues ens remeten a la missió que l’Església rep de Jesucrist. La missió de Crist és anunciar la Bona Nova de la salvació i donar als homes la vida eterna mitjançant el coneixement del Pare; a aquest coneixement s’hi arriba mitjançant la fe en la persona i en la paraula del Fill de Déu, Crist Jesús.
Hi ha una única missió original. Diem que l’Església és missionera, però parlant pròpiament només hi ha una missió: la de Crist. Ell és el primer missioner, l’apòstol del Pare. Ara bé, Ell, després que amb la seva mort i resurrecció va completar els misteris de la nostra salvació, abans de l’Ascensió al cel, va fundar la seva Església i envià els apòstols al món sencer, com també Ell havia estat enviat pel Pare . (Nota 4) “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres” (Jn 20, 21). “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat” (Mc 16,15). “Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat” (Mt 28, 19-20). A partir d’aquestes paraules, l’Església és missionera perquè té la missió de Crist, confirmada amb l’efusió de l’Esperit a la Pentecosta. (Nota 5)
Pasqua de resurrecció i Pentecosta són el començament de la missió de l'Església. L'Església realitza la seva missió mitjançant les tres grans funcions apostòliques, que són les de mateixes de Crist transmeses a l'Església per ell: el seu sacerdoci, la seva reialesa i el seu profetisme. La predicació de la paraula, la celebració dels misteris i el servei a la comunitat revelen l'Església davant dels homes com a sagrament de salvació.
2. La transmissió de la fe en el moment present
2.1. La crisi de la transmissió i les seves causes
La nostra època es caracteritza, entre molts altres fenòmens, pel que podríem anomenar crisi en la transmissió. Ens referim, en un sentit general, a crisi en la transmissió de cultura, de valors, de tradicions, de costums, de criteris... fins i tot la crisi de comunicació i de diàleg. Les nostres persones grans són marginades i arraconades, quan en altres cultures, i anteriorment en la nostra, són oracles de saviesa. Aquesta falta de comunicació i diàleg es dóna també per part de pares i mestres respecte a les noves generacions.
En el marc d'aquesta crisi general de transmissió, se situa també la crisi en la transmissió de la fe. És un fet que constatem contínuament en multitud d'actuacions o de situacions concretes en les quals ens trobem. I que té uns indicadors clars com el descens en les vocacions, el descens a la pràctica dominical, l’envelliment de les comunitats, les dificultats de pares cristians seriosos en l'educació cristiana dels seus fills.... Podem afirmar que es dóna pràcticament en tots els àmbits i en tots els països del primer món.
Les causes d'aquesta crisi són variades i complexes. Podríem enumerar alguns elements:
En primer lloc, un ritme de vida accelerat, canviant, en el qual predomina la innovació i la instantaneïtat (Nota 6), que impedeixen la referència a una ascendència i a una memòria, que són elements bàsics en els sistemes religiosos. La incapacitat de viure una memòria portadora de sentit per al present i d'orientació per al futur.
En segon lloc, i en relació amb el causa anterior, la dispersió, la fragmentació, la destotalització de l'experiència humana, que soscava el fonament dels sistemes religiosos perquè en desqualifica la pretensió de constituir codis globals de sentit, capaços de donar coherència humana individual i col•lectiva.
(Per exemple, activitats extraescolars que porten molts nens i joves al fenomen de la hiperactivitat, causat per l’excés d'estímuls i de noves sensacions. Síndrome del zàping, que té com a conseqüència la falta de concentració, de poder seguir un discurs o una història fins al final. Efecte de les noves tecnologies en la seva configuració mental...).
Un altre element en aquesta crisi és el fenomen de la secularització i la consegüent separació entre socialització cultural i religiosa. Antigament, la religió emmarcava la societat, impregnava la cultura i orientava la vida de les persones. La socialització sociocultural i la religiosa anaven unides. Actualment ens trobem que, en haver estat eliminada la connexió entre societat i cultura, i religió i Església, molts joves viuen el seu procés de socialització (incorporació a la societat i apropiació de la cultura) sense contacte, o amb poc contacte, amb la religió. Això s'agreuja quan es vol fer desaparèixer la religió de l'àmbit social públic per reduir-la a l'àmbit privat.
Una altra causa es troba en la pèrdua dels signes d'identitat, pèrdua de les tradicions, pèrdua de l'autoritat del tradicional, que afecta enormement a l'àmbit religiós. Això, unit a una excessiva afirmació de les llibertats individuals, desemboca en el subjectivisme, en una autonomia desproporcionada de l'individu davant les pretensions de les institucions de regular els seus comportaments. És aquesta una característica de la postmodernitat que afecta enormement l'àmbit religiós.
Un element summament important és el canvi que s'ha produït en la institució familiar. El paper de la família en la transmissió de la fe és fonamental. La crisi de la transmissió de la fe està íntimament unida a la crisi de la família. La família tradicional no només transmetia la vida sinó que també, de generació en generació, transmetia un patrimoni cultural, simbòlic i religiós. Aquesta família tradicional ha sofert una profunda crisi a Occident. Divorci, avortament, reconeixement de les famílies monoparentals. Els plantejaments diferents en la comprensió mateixa de la família (vida en parella per sobre de fills...) també afecten la concepció de la família i la transmissió de la fe.
Finalment, recordar també la crisi de les institucions d'ensenyament respecte de la transmissió de la fe, les dificultats creixents en l'educació en general i més encara en l'educació religiosa.
2.2 Dificultats per a la vida cristiana en la societat actual
Es redueixen a una de sola: les societats de l’Europa actual, després d’haver caigut les grans ideologies i d’haver-se estès una actitud generalitzada d’hedonisme, neopaganisme, etcètera, no són favorables a l'opció profunda de la fe.
Dificultats que assenyala “Ecclesia in Europa” (n. 7-8):
- agnosticisme pràctic
- indiferència religiosa
- pèrdua de la memòria i de l‘herència cristianes
- laïcisme o secularisme creixent
Altres dificultats que constatem en el dia a dia són:
- dificultats per integrar el missatge evangèlic en la vida quotidiana
- dificultats de viure la pròpia fe en Jesucrist en un context social i cultural que menysté el projecte de vida cristiana, cosa que fa que sigui més fàcil declarar-se agnòstic que creient.
3. Resposta a les dificultats de la transmissió del cristianisme
3.1. Suggeriments per a una transmissió de la fe en la situació actual:
Acompanyar els processos personals
Transmetre la fe és sobretot educar la persona en l'experiència de Déu present en el seu interior, provocant en ella l’adhesió de la fe i l'experiència d'aquesta adhesió. Només hi ha transmissió a un subjecte quan s'ha suscitat en ell la resposta que fa possible l'adhesió creient de tota la seva persona a la Presència de Déu en ell.
Aquesta transmissió constitueix un cas de relació interpersonal que exigeix la personalització sencera del procés. Es tracta d'una comunicació triangular, de tres pols: les dues persones que intervenen en el procés, més la relació d'ambdues amb Déu, que il•lumina i atreu totes dues. Per això, malgrat les dificultats personals i socials, sempre serà possible el procés perquè, en definitiva, l’ésser humà està creat per Déu i per a Déu. Es tracta d’ajudar el subjecte a eliminar els obstacles i facilitar-li experiències de transcendència.
La força del testimoni
Les doctrines es transmeten a través de missatges que expressen veritats. La resposta per part del subjecte és la captació del contingut i l’assentiment al mateix. L'exemple és el millor mitjà per transmetre formes de conducta, valors i actituds. El testimoniatge és el llenguatge per excel•lència per transmetre la realitat, la presència d'una persona i la fidelitat a ella. En la comunicació de doctrines, i fins i tot en la d'exemples, hi ha una distància entre el contingut de la transmissió i la persona que el transmet. En el testimoniatge, en canvi, la implicació entre el contingut de la transmissió i el mitjà pel qual es transmet és tan estreta que el mitjà de la transmissió és la persona mateixa del testimoni.
Els evangelitzadors cristians, que són enviats per Jesucrist com Ell és enviat pel Pare, són testimonis de Déu essent testimonis de Jesucrist, és a dir, manifestant amb la seva pròpia manera de viure la revelació de Déu que té lloc en la persona i la vida de Jesucrist. El testimoni cristià té també com a nota distintiva la seva condició eclesial. L'Església és el subjecte principal de l'evangelització i de la transmissió de la fe.
Això significa que, amb una coherència cristiana en els actes petits i grans que van configurant tota la vida, es dóna testimoni de Crist Salvador. Això és la realitat perquè es coneix la fe cristiana de la persona o perquè s'acabarà coneixent quan aquesta respongui als interrogants que planteja amb la seva actuació. D'aquesta manera, veiem que els testimoniatges de paraula i de vida es refereixen, s'expliciten i es completen mútuament. Els dos testimoniatges han de donar-se amb senzillesa, naturalitat i coherència. El testimoniatge de vida confirma i dóna un to d'autenticitat i credibilitat al testimoniatge de paraula. El testimoniatge de paraula dóna llum, força i rotunditat al testimoniatge de vida.
La comunitat cristiana
Les comunitats cristianes, primer subjecte de la transmissió. Les comunitats cristianes estan cridades a ser contextos vitals en els quals les persones comparteixin una nova forma de vida amb dos elements: la conversió que origina l'adhesió personal de la fe i el seguiment en el qual s'assumeix la forma de vida que Crist ensenya i ofereix. La transmissió de la fe és un procés eminentment social que no pot realitzar-se al marge de la comunitat.
Les primeres comunitats cristianes van créixer a través del testimoni d'amor, de solidaritat, d'oració. No hi havia pobres entre elles.
2. La transmissió de la fe en el moment present
2.1. La crisi de la transmissió i les seves causes
La nostra època es caracteritza, entre molts altres fenòmens, pel que podríem anomenar crisi en la transmissió. Ens referim, en un sentit general, a crisi en la transmissió de cultura, de valors, de tradicions, de costums, de criteris... fins i tot la crisi de comunicació i de diàleg. Les nostres persones grans són marginades i arraconades, quan en altres cultures, i anteriorment en la nostra, són oracles de saviesa. Aquesta falta de comunicació i diàleg es dóna també per part de pares i mestres respecte a les noves generacions.
En el marc d'aquesta crisi general de transmissió, se situa també la crisi en la transmissió de la fe. És un fet que constatem contínuament en multitud d'actuacions o de situacions concretes en les quals ens trobem. I que té uns indicadors clars com el descens en les vocacions, el descens a la pràctica dominical, l’envelliment de les comunitats, les dificultats de pares cristians seriosos en l'educació cristiana dels seus fills.... Podem afirmar que es dóna pràcticament en tots els àmbits i en tots els països del primer món.
Les causes d'aquesta crisi són variades i complexes. Podríem enumerar alguns elements:
En primer lloc, un ritme de vida accelerat, canviant, en el qual predomina la innovació i la instantaneïtat (Nota 6), que impedeixen la referència a una ascendència i a una memòria, que són elements bàsics en els sistemes religiosos. La incapacitat de viure una memòria portadora de sentit per al present i d'orientació per al futur.
En segon lloc, i en relació amb el causa anterior, la dispersió, la fragmentació, la destotalització de l'experiència humana, que soscava el fonament dels sistemes religiosos perquè en desqualifica la pretensió de constituir codis globals de sentit, capaços de donar coherència humana individual i col•lectiva.
(Per exemple, activitats extraescolars que porten molts nens i joves al fenomen de la hiperactivitat, causat per l’excés d'estímuls i de noves sensacions. Síndrome del zàping, que té com a conseqüència la falta de concentració, de poder seguir un discurs o una història fins al final. Efecte de les noves tecnologies en la seva configuració mental...).
Un altre element en aquesta crisi és el fenomen de la secularització i la consegüent separació entre socialització cultural i religiosa. Antigament, la religió emmarcava la societat, impregnava la cultura i orientava la vida de les persones. La socialització sociocultural i la religiosa anaven unides. Actualment ens trobem que, en haver estat eliminada la connexió entre societat i cultura, i religió i Església, molts joves viuen el seu procés de socialització (incorporació a la societat i apropiació de la cultura) sense contacte, o amb poc contacte, amb la religió. Això s'agreuja quan es vol fer desaparèixer la religió de l'àmbit social públic per reduir-la a l'àmbit privat.
Una altra causa es troba en la pèrdua dels signes d'identitat, pèrdua de les tradicions, pèrdua de l'autoritat del tradicional, que afecta enormement a l'àmbit religiós. Això, unit a una excessiva afirmació de les llibertats individuals, desemboca en el subjectivisme, en una autonomia desproporcionada de l'individu davant les pretensions de les institucions de regular els seus comportaments. És aquesta una característica de la postmodernitat que afecta enormement l'àmbit religiós.
Un element summament important és el canvi que s'ha produït en la institució familiar. El paper de la família en la transmissió de la fe és fonamental. La crisi de la transmissió de la fe està íntimament unida a la crisi de la família. La família tradicional no només transmetia la vida sinó que també, de generació en generació, transmetia un patrimoni cultural, simbòlic i religiós. Aquesta família tradicional ha sofert una profunda crisi a Occident. Divorci, avortament, reconeixement de les famílies monoparentals. Els plantejaments diferents en la comprensió mateixa de la família (vida en parella per sobre de fills...) també afecten la concepció de la família i la transmissió de la fe.
Finalment, recordar també la crisi de les institucions d'ensenyament respecte de la transmissió de la fe, les dificultats creixents en l'educació en general i més encara en l'educació religiosa.
2.2 Dificultats per a la vida cristiana en la societat actual
Es redueixen a una de sola: les societats de l’Europa actual, després d’haver caigut les grans ideologies i d’haver-se estès una actitud generalitzada d’hedonisme, neopaganisme, etcètera, no són favorables a l'opció profunda de la fe.
Dificultats que assenyala “Ecclesia in Europa” (n. 7-8):
- agnosticisme pràctic
- indiferència religiosa
- pèrdua de la memòria i de l‘herència cristianes
- laïcisme o secularisme creixent
Altres dificultats que constatem en el dia a dia són:
- dificultats per integrar el missatge evangèlic en la vida quotidiana
- dificultats de viure la pròpia fe en Jesucrist en un context social i cultural que menysté el projecte de vida cristiana, cosa que fa que sigui més fàcil declarar-se agnòstic que creient.
3. Resposta a les dificultats de la transmissió del cristianisme
3.1. Suggeriments per a una transmissió de la fe en la situació actual:
Acompanyar els processos personals
Transmetre la fe és sobretot educar la persona en l'experiència de Déu present en el seu interior, provocant en ella l’adhesió de la fe i l'experiència d'aquesta adhesió. Només hi ha transmissió a un subjecte quan s'ha suscitat en ell la resposta que fa possible l'adhesió creient de tota la seva persona a la Presència de Déu en ell.
Aquesta transmissió constitueix un cas de relació interpersonal que exigeix la personalització sencera del procés. Es tracta d'una comunicació triangular, de tres pols: les dues persones que intervenen en el procés, més la relació d'ambdues amb Déu, que il•lumina i atreu totes dues. Per això, malgrat les dificultats personals i socials, sempre serà possible el procés perquè, en definitiva, l’ésser humà està creat per Déu i per a Déu. Es tracta d’ajudar el subjecte a eliminar els obstacles i facilitar-li experiències de transcendència.
La força del testimoni
Les doctrines es transmeten a través de missatges que expressen veritats. La resposta per part del subjecte és la captació del contingut i l’assentiment al mateix. L'exemple és el millor mitjà per transmetre formes de conducta, valors i actituds. El testimoniatge és el llenguatge per excel•lència per transmetre la realitat, la presència d'una persona i la fidelitat a ella. En la comunicació de doctrines, i fins i tot en la d'exemples, hi ha una distància entre el contingut de la transmissió i la persona que el transmet. En el testimoniatge, en canvi, la implicació entre el contingut de la transmissió i el mitjà pel qual es transmet és tan estreta que el mitjà de la transmissió és la persona mateixa del testimoni.
Els evangelitzadors cristians, que són enviats per Jesucrist com Ell és enviat pel Pare, són testimonis de Déu essent testimonis de Jesucrist, és a dir, manifestant amb la seva pròpia manera de viure la revelació de Déu que té lloc en la persona i la vida de Jesucrist. El testimoni cristià té també com a nota distintiva la seva condició eclesial. L'Església és el subjecte principal de l'evangelització i de la transmissió de la fe.
Això significa que, amb una coherència cristiana en els actes petits i grans que van configurant tota la vida, es dóna testimoni de Crist Salvador. Això és la realitat perquè es coneix la fe cristiana de la persona o perquè s'acabarà coneixent quan aquesta respongui als interrogants que planteja amb la seva actuació. D'aquesta manera, veiem que els testimoniatges de paraula i de vida es refereixen, s'expliciten i es completen mútuament. Els dos testimoniatges han de donar-se amb senzillesa, naturalitat i coherència. El testimoniatge de vida confirma i dóna un to d'autenticitat i credibilitat al testimoniatge de paraula. El testimoniatge de paraula dóna llum, força i rotunditat al testimoniatge de vida.
La comunitat cristiana
Les comunitats cristianes, primer subjecte de la transmissió. Les comunitats cristianes estan cridades a ser contextos vitals en els quals les persones comparteixin una nova forma de vida amb dos elements: la conversió que origina l'adhesió personal de la fe i el seguiment en el qual s'assumeix la forma de vida que Crist ensenya i ofereix. La transmissió de la fe és un procés eminentment social que no pot realitzar-se al marge de la comunitat.
Les primeres comunitats cristianes van créixer a través del testimoni d'amor, de solidaritat, d'oració. No hi havia pobres entre elles.
3.2. Elements que pot aportar el cristianisme per a la construcció d’una societat “amb esperit”:
L’Església ofereix el sentit de la Transcendència: l’home és capaç d’ésser i capaç de Déu
En primer lloc, el sentit de la transcendència de la vida humana. És a dir, anunciar el Regne, com a dimensió divina (escatològica) vers la qual camina la humanitat. És el mateix que dir que el cristianisme anuncia a la gent el sentit de la vida, arrelada a la terra, en l’aventura de la història, però sempre mirant vers l’horitzó suprem del Regne de Déu.
L’Església ofereix la Bona Notícia de l’Evangeli proclamat i viscut pels sants
L’Església ha d’oferir una manifestació concreta de la transcendència al món mitjançant el doble testimoni dels Evangelis i dels sants. Els Evangelis són l’expressió de la fe apostòlica en Jesús com a Senyor i aspirant a suscitar la fe dels creients d’avui i de sempre.
Els sants són els testimonis de l’Evangeli cregut i viscut. Ells són, en definitiva, l’últim resultat de l’Evangeli de Jesucrist. En ells l’Esperit del Pare i de Jesús ha propiciat que entenguessin l’Evangeli i el visquessin.
L’Església ofereix un principi moral bàsic: el respecte i l’amor a la persona i a la vida
Juntament amb el testimoni viu, l’Església pot i deu oferir al món una moral ferma i senzilla, que és fonamenta en l’amor a Déu i el respecte absolut a la persona i a la vida humana. En aquest respecte incondicional hi apareix un testimoni nou i eficaç, que traspassa l’hedonisme i és capaç de crear una cultura de la vida.
L’Església ofereix el culte a Déu en esperit i en veritat
Ha d’ensenyar a pregar, a viure la relació amb Déu. Ha de recordar la importància de l'interioritat (cf. Cuatro Vientos). Ha de formar els cristians en el lloc central de l’Eucaristia en la vida de fe (NMI, Ecclesia de Eucharistia,etc.)
Els cristians han d’ajudar amb la seva política justa i honesta
L’Església pot oferir, com ho va fer el 1945 (cf. De Gasperi, Schuman i Adenauer), homes formats en el sentit de la justícia i del bé comú que es lliurin a una acció política que tingui en compte que cal establir:
- unes lleis que creïn les condicions per al bé comú i per a la pau i la dignitat dels humans, especialment dels menys afavorits,
- que amb la seva mateixa vida entregada promoguin no només lleis, sinó també costums pràctics que afavoreixin els valors que tota convivència democràtica ha de tenir com a objectiu.
4. Agents i àmbits de transmissió (Nota 7)
4.1. Agents: bisbes, preveres, religiosos i laics
L’Església ofereix el sentit de la Transcendència: l’home és capaç d’ésser i capaç de Déu
En primer lloc, el sentit de la transcendència de la vida humana. És a dir, anunciar el Regne, com a dimensió divina (escatològica) vers la qual camina la humanitat. És el mateix que dir que el cristianisme anuncia a la gent el sentit de la vida, arrelada a la terra, en l’aventura de la història, però sempre mirant vers l’horitzó suprem del Regne de Déu.
L’Església ofereix la Bona Notícia de l’Evangeli proclamat i viscut pels sants
L’Església ha d’oferir una manifestació concreta de la transcendència al món mitjançant el doble testimoni dels Evangelis i dels sants. Els Evangelis són l’expressió de la fe apostòlica en Jesús com a Senyor i aspirant a suscitar la fe dels creients d’avui i de sempre.
Els sants són els testimonis de l’Evangeli cregut i viscut. Ells són, en definitiva, l’últim resultat de l’Evangeli de Jesucrist. En ells l’Esperit del Pare i de Jesús ha propiciat que entenguessin l’Evangeli i el visquessin.
L’Església ofereix un principi moral bàsic: el respecte i l’amor a la persona i a la vida
Juntament amb el testimoni viu, l’Església pot i deu oferir al món una moral ferma i senzilla, que és fonamenta en l’amor a Déu i el respecte absolut a la persona i a la vida humana. En aquest respecte incondicional hi apareix un testimoni nou i eficaç, que traspassa l’hedonisme i és capaç de crear una cultura de la vida.
L’Església ofereix el culte a Déu en esperit i en veritat
Ha d’ensenyar a pregar, a viure la relació amb Déu. Ha de recordar la importància de l'interioritat (cf. Cuatro Vientos). Ha de formar els cristians en el lloc central de l’Eucaristia en la vida de fe (NMI, Ecclesia de Eucharistia,etc.)
Els cristians han d’ajudar amb la seva política justa i honesta
L’Església pot oferir, com ho va fer el 1945 (cf. De Gasperi, Schuman i Adenauer), homes formats en el sentit de la justícia i del bé comú que es lliurin a una acció política que tingui en compte que cal establir:
- unes lleis que creïn les condicions per al bé comú i per a la pau i la dignitat dels humans, especialment dels menys afavorits,
- que amb la seva mateixa vida entregada promoguin no només lleis, sinó també costums pràctics que afavoreixin els valors que tota convivència democràtica ha de tenir com a objectiu.
4. Agents i àmbits de transmissió (Nota 7)
4.1. Agents: bisbes, preveres, religiosos i laics
Als bisbes els correspon il•luminar, fer fructificar la fe. Els bisbes són els primers catequistes de les diòcesis.
Els preveres tenen com a principal comesa la transmissió de la fe. El prevere és el catequista de catequistes.
Els religiosos aporten la peculiaritat de la seva consagració. Són en el món testimonis eloqüents del Déu viu.
Els laics estan cridats a transmetre la fe des de la seva realitat baptismal i pel Sagrament de la Confirmació.
4.2. Àmbits: família, parròquia, moviments, escola, infantesa i joventut, areòpags moderns
La família és l'àmbit primari i bàsic. La parròquia i els moviments són llocs eminents i complementaris.
La infantesa i la joventut, per tractar-se d'etapes en què es va formant la persona, són períodes privilegiats en la transmissió de la fe.
Els areòpags moderns són àmbits clau en el món actual en el qual s'ha de fer present l'Església i ha de transmetre el seu missatge.
4.3. Estil: senzillesa, proposta, paciència, alegria i esperança
Senzillesa i vigor, com la sal. Proposta, sense imposició. Fer-se present, com la llum. Revolució, renovació profunda, com el ferment. Sense impaciències, conscients que arribarà el moment de separar el gra de la palla, sense angoixes per la sensació de ser minoria. L'important és no ser residuals.
Donant raó de la nostra esperança, essent portadors d'alegria.
5. Conclusió
Duc in altum! Confiança en la paraula del Senyor. Esperança en qualsevol situació, especialment en moments significatius com el començament del nou curs. Crist ressuscitat està present a l'Església: “Jo seré amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món”. (Nota 8)
El temor dels apòstols, quan es desencadena la tempesta al llac, es produí perquè no tenien consciència de la presència de Jesús entre ells, però ell hi era present. Interioritat, consciència de la presència del Senyor en la nostra vida, en l'Església, en el món.
Barcelona, 4 de març de 2005
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
Els preveres tenen com a principal comesa la transmissió de la fe. El prevere és el catequista de catequistes.
Els religiosos aporten la peculiaritat de la seva consagració. Són en el món testimonis eloqüents del Déu viu.
Els laics estan cridats a transmetre la fe des de la seva realitat baptismal i pel Sagrament de la Confirmació.
4.2. Àmbits: família, parròquia, moviments, escola, infantesa i joventut, areòpags moderns
La família és l'àmbit primari i bàsic. La parròquia i els moviments són llocs eminents i complementaris.
La infantesa i la joventut, per tractar-se d'etapes en què es va formant la persona, són períodes privilegiats en la transmissió de la fe.
Els areòpags moderns són àmbits clau en el món actual en el qual s'ha de fer present l'Església i ha de transmetre el seu missatge.
4.3. Estil: senzillesa, proposta, paciència, alegria i esperança
Senzillesa i vigor, com la sal. Proposta, sense imposició. Fer-se present, com la llum. Revolució, renovació profunda, com el ferment. Sense impaciències, conscients que arribarà el moment de separar el gra de la palla, sense angoixes per la sensació de ser minoria. L'important és no ser residuals.
Donant raó de la nostra esperança, essent portadors d'alegria.
5. Conclusió
Duc in altum! Confiança en la paraula del Senyor. Esperança en qualsevol situació, especialment en moments significatius com el començament del nou curs. Crist ressuscitat està present a l'Església: “Jo seré amb vosaltres tots els dies, fins a la fi del món”. (Nota 8)
El temor dels apòstols, quan es desencadena la tempesta al llac, es produí perquè no tenien consciència de la presència de Jesús entre ells, però ell hi era present. Interioritat, consciència de la presència del Senyor en la nostra vida, en l'Església, en el món.
Barcelona, 4 de març de 2005
+ Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
NOTES
1 Cf. Identitat. Comunió. Evangelització. Pla Pastoral de l’Arquebisbat de Barcelona 1992; JMJ 2000, Fitxes d’aprofundiment, n. 5; La transmisión de la fe: Esta es nuestra fe, esta es la fe de la Iglesia. Plan Pastoral para la archidiócesis de Madrid. Curso 2000-2002; Transmitir hoy la fe, Carta Pastoral de los obispos de Pamplona y Tudela, Bilbao, San Sebastián y Vitoria, Cuaresma-Pascua 2001; Proponer la fe en la sociedad actual, Carta de la Conferencia Episcopal Francesa, 1997; J. M. ROVIRA BELLOSO, Fe i Cultura al nostre temps, Barcelona 1987; J. MARTÍN VELASCO, La transmisión de la fe en la sociedad contemporánea, Santander 2002;
2 Catecisme de l’Església catòlica, n. 176
2 Catecisme de l’Església catòlica, n. 176
3 Cf. G: LANGEVIN, Fe, en Diccionario de Teología Fundamental, p. 472 s, Madrid 1992
4 Cf. AD GENTES, n. 5
5 Cf. AD GENTES, n. 2
6 Cf. D. HERVIEU-LÉGER, “Pour une sociologie de la transmission religieuse” en (L. Voyé (éd) Figures des Dieux, De Boeck Université, Paris 1996, p. 138
8 Mt 28, 20.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari, proposa modificacions, aporta idees, facilita nous links... Identifica't per ser respost. Gràcies!