El dejuni que Déu vol |Bisbes CET

EL DEJUNI QUE DÉU VOL

Carta Pastoral dels bisbes de la Tarraconense a l’inici de la Quaresma 1997

L’únic dejuni que jo aprecio és aquest: Deixa anar els qui has empresonat injustament, deslliga els qui tens sotmesos al jou, allibera els oprimits, fes miques els jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. (Is 58,6–7)

Acabem d’encetar la Quaresma amb el ritu litúrgic de la cendra que ens ha estat imposada al front amb aquestes paraules: «Convertiu-vos i creieu en l’evangeli» (Mc 1,15), que sintetitzen el missatge inicial de la predicació de Jesús i ens programen la tasca quaresmal.

La Quaresma és una marxa personal i comunitària vers la Pasqua, cimal de tot l’any litúrgic i de la història de la salvació, sense la qual ni l’un ni l’altra no tindrien sentit.

Durant quaranta dies l’Església ens invitarà insistentment a la conversió, a ajustar cada cop més l’existència a aquell qui és el nostre model, Jesucrist, «el camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6). La Quaresma és un temps litúrgic d’una més viva experiència de participació en el misteri pasqual de Crist i en el qual Crist purifica l’Església. Hem de posar l’accent en aquesta acció purificadora i santificadora del Senyor, que és la que atorga contingut i dóna sentit a les nostres pràctiques ascètiques.

Enllaçant amb l’acabament de la Quaresma, ja en plena Setmana Santa, celebrarem el Tríduum Pasqual, que és el moment culminant en què la comunitat cristiana reviu litúrgicament el misteri pasqual —passió, mort, resurrecció i ascensió— de Crist i s’hi incorpora sacramentalment per tal de «passar» de la mort a la vida, ressuscitant juntament amb ell. Cada un de nosaltres i tota la comunitat eclesial hem d’esforçar-nos a participar en el misteri pasqual i a renovar-lo en la nostra vida. Tanmateix, l’eficàcia d’aquesta participació no s’improvisa ni es garanteix amb la celebració, únicament, del Tríduum Pasqual.

La Quaresma no és un espectacle al qual puguem assistir d’una manera passiva i des de fora. El seu objectiu és preparar-nos i ajudar-nos a fer aquest «pas» de l’home vell a l’home nou i de la mort a la vida —que cada un de nosaltres va encetar místicament en el baptisme, va convertir en un compromís per a tota la vida i cada any renova solemnement en la nit de Pasqua— per fer cada dia una realitat més plena en nosaltres aquella consigna de l’apòstol: «Germans, ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra» (Col 3,1–4).

La imposició de la cendra no és solament un símbol de la nostra caducitat i no té res a veure amb un gest morbós i masoquista. És, més aviat, un signe de començament i de renovació: amb la imposició de la cendra —que ja és cendra de resurrecció— comencem el camí vers la Pasqua; amb la conversió del nostre home vell i pecador, creixerà en nosaltres l’home nou segons Crist ressuscitat. Déu, de la mateixa manera que fa brollar l’espiga del gra de blat que es podreix en el solc, és capaç de fer brostar la vida de cendres mortes. Si el fang pastat per Déu esdevingué el primer home, gràcies a l’alenada que bufà a la seva cara, també el nostre fang d’avui, per la força de l’Esperit, que ressuscità Jesús del sepulcre, és destinat a la vida nova de la Pasqua. Déu farà el més important, però nosaltres hem de col·laborar-hi.

A l’inici d’aquesta Quaresma, els bisbes de la Tarraconense volem compartir amb vosaltres algunes reflexions que ens ajudin a viure amb més profunditat aquest temps de gràcia. De les tres pràctiques quaresmals observades tradicionalment per l’Església —l’oració, el dejuni i l’almoina—, en aquesta exhortació tindrem especialment present la tercera: l’almoina. D’aquesta manera volem donar un relleu especial al capítol tercer del nostre Concili Provincial Tarraconense («La sol·licitud pels més pobres i marginats») i estimular-nos a viure aquest vessant com el visqué Jesucrist i a proclamar amb les nostres obres i paraules el missatge que Jesucrist proclamà. Això comporta unes conviccions i una manera de viure que intentarem d’explicar en aquesta exhortació.

Unes conviccions

La pobresa, realitat social

Hi ha una cosa que no podem negar: la pobresa és una realitat de dimensions universals, present també en el nostre entorn immediat amb rostres diferents (ancians, immigrats, marginats, etc.). La Cimera Mundial sobre el Desenvolupament Social, celebrada a Copenhaguen (març 1995), va reconèixer que en el món hi ha més de mil milions de persones que viuen en condicions inhumanes. A Espanya, segons el v Informe Foessa, el seu nombre s’acosta als vuit milions, un milió i mig dels quals es trobaria en situació de pobresa severa (renda familiar per sota del 25% de la mitjana espanyola) i la resta en situació de pobresa més suau (renda per sota del 50%).

És cert que la tecnologia, al costat d’un gran nombre d’efectes positius, genera, almenys temporalment, alguns mals socials (atur, precarietat en els llocs de treball…), però cada vegada és més forta la persuasió que la pobresa —i la marginació que se’n deriva— no és pas una fatalitat atribuïble a factors aliens a la llibertat i a la responsabilitat humanes. Molt sovint és fruit de la injustícia estructural i de les injustícies personals. Per això, cada dia s’estén més la convicció que la pobresa en el moment actual és tècnicament evitable i, per tant, èticament culpable.

Per tant, el camí indispensable —encara que no únic— per a eliminar la pobresa és la transformació de les situacions d’injustícia i la instauració d’un ordre de justícia solidària. Les causes estructurals no exculpen pas el nostre egoisme, no ens eximeixen de la possible responsabilitat que tinguem en la situació d’anormalitat, ni ens dispensen de l’obligació d’aportar el nostre gra de sorra per a remeiar-la. Si el món d’avui és corcat pel pecat de la injustícia, cal que fem un esforç comú per donar un testimoniatge de justícia, per educar-nos per a la justícia i per comprometre’ns a favor de la justícia.

Capteniment cristià envers els pobres

El capítol tercer del nostre Concili s’enceta amb una mirada a Jesucrist, el nostre Salvador, enviat pel Pare: «[Ell] essent ric, es va fer pobre per nosaltres; experimentà des de la seva infància condicions de precarietat i de persecució; practicà amb la seva vida d’artesà l’evangeli del treball; s’adjudicà a la sinagoga de Natzaret l’evangelització dels pobres com a tret messiànic; proclamà benaurats els pobres, els qui ploren i els qui tenen fam i set de justícia; s’anuncià com el definitiu jutge de la Història, identificant-se amb els qui pateixen fam i set, nuesa, malaltia i empresonament» (cpt 76).¹

Decidits a tenir com a model Jesucrist, hem d’endinsar-nos en la contemplació de la Paraula de Déu, que ens parla de l’amor als pobres, de l’ús dels béns d’aquest món i del perill d’idolatria que comporta la riquesa. I, sobretot, cal que fixem el nostre esguard llarg i amorós en Jesús, «doctor de la caritat i de la plenitud de la caritat» amb els seus exemples i amb les seves paraules.²

Aquesta acció de pouar i abeurar-nos en la paraula de Déu (especialment en els evangelis i en les cartes dels apòstols), feta pregària contemplativa, ens portarà a l’assimilació de l’esperit de Crist i, per tant, a la conversió de la ment i del cor.

En la paraula de Déu se’ns recorda que l’amor al proïsme està inseparablement unit a l’amor de Déu (Mt 22,39); més encara, que l’amor al proïsme és el camí obligat i insubstituïble per a estimar Déu «amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament» (Mt 22,37), perquè «si algú afirmava “Jo estimo Déu” però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1Jn 4,20).

En l’evangeli aprenem a no tancar els ulls davant la desgràcia dels altres i a no captenir-nos com féu Epuló amb Llàtzer, que «s’estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres» (Lc 16,20–21). I hi aprenem, també, l’exemple alliçonador del bon samarità que, en trobar a la vora del camí de Jerusalem a Jericó aquell jueu que havia caigut «en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort, se’n compadí, s’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se’n va ocupar» (Lc 10,30.33–34).

En l’evangeli se’ns recorda que l’amor als germans es el manament nou de Jesús (Jn 13,34), que aquest amor ha de ser el distintiu principal dels seus seguidors (Jn 13,35) i que en l’amor que Crist ens ha tingut i ens té trobem l’ideal, el motiu i la mesura del nostre amor als germans (Jn 13,34).

En la paraula de Déu se’ns ensenya que la fe sense obres és fe morta (Jm 2,17–26) i que, per tant, «si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu? Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat» (1Jn 3,17–18). I hi escoltem l’himne a l’amor fratern (1Co 13), que ens diu: «Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran» (1Co 13,13).

Finalment, en l’evangeli, se’ns explica per què tota la tradició de l’Església reconeix en els pobres el sagrament de Crist, segons la misteriosa i potent sociologia de la paràbola del judici final: «A mi m’ho fèieu», «M’ho negàveu a mi» (Mt 25,40.45).

Perills de la riquesa

En contrast amb aquesta apologia de la caritat, val la pena que tinguem el coratge d’enfrontar-nos amb el missatge que sant Pau ens inculca contra l’amor als diners. Segons ell, «l’amor al diner […] és una idolatria» (Col 3,5), «l’arrel de tots els mals» (1Tm 6,10); per tant, «cap amic del diner […] no tindrà part en l’herència del regne de Crist i de Déu» (Ef 5,5). És una conseqüència ben lògica del que ja havia dit rotundament Jesús: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 6,24; Lc 16,13) o d’aquell avís: «Us asseguro que un ric difícilment entrarà al regne del cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla, que no pas que un ric entri al regne de Déu» (Mt 19,23; Mc 10,25; Lc 18,25).

Per tal de ser realistes, potser hauríem de fer entre tots una reflexió ben sincera sobre què és la riquesa i ser ric. Perquè, quan es parla de la riquesa i dels rics, la majoria de nosaltres no ens sentim gens al·ludits i només pensem en els grans potentats que tots tenim al cap.

No seria hora de modificar aquesta manera de pensar? En altre temps els qui guanyaven més diners dels que necessitaven per a viure amb dignitat, solien acumular el sobrant i esdevenien rics. Avui, en la nostra societat de consum, el qui té més del que necessita per a viure amb dignitat, sovint no acumula diners, perquè té sempre la temptació de rendir-se als reclams, seduccions i temptacions d’un consumisme que li ofereix cada dia noves possibilitats de fer despeses en béns que, mirats objectivament, són superflus. Per aquest camí hem de confessar que molts de nosaltres som rics, però sense tenir-ne la més mínima consciència. ¿No hauríem de modificar els nostres conceptes i ser més valents per a admetre que avui és rica tota persona que guanya més del que necessita per a viure amb dignitat? Si ho admetem així, llavors haurem d’admetre també que hi ha molts rics que no creuen ser-ho perquè fan despeses en coses supèrflues que ells converteixen en necessàries.

Vincles de la caritat fraterna amb el dejuni i l’abstinència

En la tradició bíblica, el dejuni ocupa un lloc important; també en l’exercici quaresmal de la vida cristiana. El dejuni i l’abstinència són un mitjà excel·lent per a moderar les nostres apetències i desitjos i una gimnàstica eficaç per a posar-se o per a mantenir-se «en forma» en l’aspecte ascètic.

Evidentment, com ens recorda sant Agustí, per dejuni i abstinència podem entendre qualsevol mortificació de la persona. Per això, un himne atribuït a sant Gregori el Gran, que es canta o es resa en l’ofici de lectura dels diumenges de Quaresma («Ex more docti mystico»), amplia l’àmbit del dejuni i l’abstinència a les converses (xafarderia, murmuracions, paraules frívoles…), al menjar i a la beguda (quantitat i qualitat, llaminadures…), al repòs nocturn, als jocs, espectacles i diversions, etc. La crida al dejuni i a l’abstinència, en aquest sentit tan ampli, és molt necessària en la nostra època, en què la recerca immoderada del confort, del plaer i de la sensualitat, la preocupació excessiva per les coses materials i l’afany consumista esmussen i marceixen la vigoria de l’esperit.

Tanmateix, en aquesta exhortació, volem insistir especialment en el dejuni i en l’abstinència d’aquelles coses l’import monetari de les quals és possible i recomanable de destinar als germans més necessitats en forma de solidaritat compartida, de caritat, de misericòrdia, d’almoina…

En l’Antic Testament ja trobem testimoniatges punyents d’aquesta vinculació del dejuni amb el servei als pobres: «L’únic dejuni que jo aprecio és aquest: […] Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds; si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus» (Is 58,6–7).

En el Nou Testament es manté aquesta mateixa actitud; per exemple: «La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats» (Jm 1,27).

Amb plena fidelitat a la línia de l’Antic i del Nou Testament, en l’antigor cristiana, l’almoina o la comunicació cristiana de béns era inseparable del dejuni. Tota la tradició de l’Església podria sintetitzar-se en aquesta consigna: «Dejuna perquè et sigui possible de compartir el que tens.» Així, per exemple, el Pastor d’Hermes (any 140), prescriu: «El dia de dejuni t’alimentaràs només de pa i aigua, i, un cop calculat el cost del que hauries consumit, donaràs la quantitat corresponent a una viuda, a un orfe o a un necessitat».³ Arístides, un apologeta del segle ii, era testimoni d’aquesta tradició quan afirmava que, si calia ajudar algun esclau o pobre, els cristians «dejunen dos o tres dies, i tot allò que havien destinat per a si mateixos els ho fan arribar».⁴ Un antic sacramentari insisteix en la mateixa línia del pastor d’Hermes: «El que nosaltres deixem de prendre, que aprofiti per a alimentar els qui passen necessitat» (Sacram. Veron. 929). Sintetitzant tota la praxi de l’Església primitiva, recordem l’afirmació clara i concisa de sant Lleó el Gran: «El dejuni dels rics s’ha de convertir en aliment per als pobres.»⁵

Hem de lamentar, tanmateix, que aquesta tradició cristiana tan antiga hagi quedat relativament relegada a un segon terme durant bastant de temps. I, encara que s’hagi recuperat recentment en ocasió, per exemple, de les campanyes contra la fam, ningú de nosaltres no pot quedar satisfet de la pràctica actual. Val la pena que tots hi reflexionem durant aquesta Quaresma. El dubte fonamental que ens assetja a tots és: els nostres dejunis, no són més simbòlics que reals? I en conseqüència, ¿no és molt insignificant l’ajuda que els pobres poden rebre com a fruit dels nostres dejunis i de la nostra abstinència?

Ens hauríem de preguntar amb realisme de què dejunem i de què ens abstenim. I, si volem respondre amb tota sinceritat, hem de confessar que els nostres dejunis i la nostra abstinència no són gens costosos, ni des del punt de vista de l’esforç personal, ni des del punt de vista econòmic. Davant els reptes actuals de la pobresa, més coneguts en l’actualitat que en altre temps, no podem limitar el nostre dejuni a renunciar a petites coses i a donar una part insignificant del molt que tenim i ens sobra. No és aquest el dejuni que avui Déu espera de nosaltres.

És evident que la temptació consumista dificulta el nostre dejuni i la nostra consegüent generositat o solidaritat compartida. Sempre tenim algun desig insatisfet de les moltes coses que ens ofereix l’actual societat de consum. És possible, fins i tot, que ens considerem enganyosament austers perquè no hem pogut adquirir el darrer objecte sofisticat que ens ofereix el mercat. ¿Qui és capaç de renunciar —suposant que els seus recursos li ho permetin— a comprar el darrer model d’aparell que realment no necessita, a fer un viatge costós de simple turisme, a comprar vestits cars de mera ostentació, a determinades festes molt costoses, etc.? Joan Pau ii fa diana quan, en els seus missatges de Quaresma, gairebé mai no deixa de mencionar els nostres hàbits de consum com una actitud a modificar si volem respondre als reptes actuals de la pobresa (cf., per exemple, els missatges de 1994 i 1996).

No hem de ser enemics radicals de tota mena de consum. Però sí que hem de garantir uns mínims per a tothom, renunciant, per això, a uns màxims que són per a poques persones. Es tracta simplement que uns consumeixin menys per tal que tots puguin consumir allò que necessiten per a viure amb dignitat. Així treballarem per una societat de la sobrietat o de l’austeritat compartida.

Tenim un camp obert al nostre dejuni i a la nostra solidaritat. La Quaresma és un temps de gràcia per a examinar i decidir com ens situem. Jesús va comparar un dia els donatius de la gent rica que havien «donat del que els sobrava» amb el d’una viuda pobra que havia «donat del que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure» (Mc 12,41–44). A qui ens assemblem nosaltres? Potser no estem en cap dels extrems. Recordem, però, la doctrina tan comuna en la tradició de l’Església primitiva restaurada pel Concili Vaticà ii⁶ i per Joan Pau ii,⁷ que ens mana d’ajudar els necessitats amb el superflu i, de vegades, també amb el que ens és necessari.

Hauríem de filar molt prim en l’ús dels béns temporals: en les nostres manifestacions personals, familiars, socials i eclesials no hauríem de cedir mai a dispendis escandalosos o excessius; al contrari, hauríem de donar testimoniatge de senzillesa i d’austeritat.

El Concili Provincial Tarraconense, en algunes de les seves resolucions, és un exponent privilegiat de tot el que hem dit. Així, per exemple, ens insta a no caure en un consumisme insolidari i a viure la funció social de la propietat privada al servei de tothom (cf. cpt 104). Ens exhorta a la «pràctica de la pobresa», a «viure de manera habitual l’opció pels pobres en la nostra vida», a «destinar un tant per cent dels nostres ingressos a favor dels necessitats i esmerçar una part del nostre temps lliure a l’ajut desinteressat als altres» (cpt 86), etc. Tot això, evidentment, ha d’anar acompanyat d’una acurada observança dels deures de l’ètica economicosocial (cf. cpt 89–93).

Projecció social de l’eucaristia

La Quaresma és un temps especialment oportú per a revisar un aspecte molt important de les nostres celebracions de l’eucaristia: la seva projecció social a favor dels pobres. El Concili Provincial Tarraconense ens ha recordat molt oportunament l’exigència de fraternitat i de solidaritat que és intrínseca a l’eucaristia, quan ens exhorta a «Revifar la tradició, tan intensament viscuda en els primers segles de l’Església, de vincular visiblement la celebració de l’eucaristia amb la caritat fraterna…» (cpt 77).

En la tradició teològica i litúrgica més antiga, la celebració de l’eucaristia ha estat sempre vinculada amb l’atenció als pobres. Així ens ho ensenya l’experiència mateixa de l’Església, des dels inicis, fundada en la paraula de Jesús. En el llibre dels Fets dels Apòstols es veu ben clarament que en la comunitat de Jerusalem només podia donar-se vertadera assemblea eucarística (que comparteix el Crist sota les espècies sacramentals del pa) quan existia vertadera comunitat humana, que implica unió de cors i comunió de béns: «I prenien part amb assiduïtat en l’ensenyament dels apòstols, en la distribució d’almoines, en la fracció del pa i en les pregàries. […] Tots els creients vivien units i tenien les coses en comú» (Ac 2,42–44).

La vinculació de l’eucaristia amb l’atenció als pobres esdevé tradicional en les comunitats cristianes des dels primers segles. Recordem la descripció que ens fa de l’eucaristia dominical sant Justí (segle ii). Va narrant les diferents parts de la celebració i, en un cert moment, diu textualment: «Els qui són rics, i volen fer-ho, dipositen dons segons el que creuen oportú; i el que ha estat recollit es lliura al president, el qual socorre els orfes i les viudes, els que es troben en la indigència a causa de les malalties o per altres causes, també els empresonats i els pelegrins vinguts de molt lluny; en una paraula, ningú no resta desatès».⁸

Val la pena de copiar dos fragments d’un text de sant Joan Crisòstom —que aconsellem de llegir íntegrament— que relacionen l’eucaristia amb els pobres. Comentant sant Pau, diu: «L’altar d’aquesta basílica és sant per la víctima que s’hi immola; el qui rep les vostres almoines ho és més perquè és la víctima. El primer és sagrat pel contacte del cos de Crist; el segon perquè és el cos de Crist.»⁹ I, en una altra homilia en què comenta sant Mateu diu: «¿Vols honorar el cos de Crist? No el menyspreïs quan no té vestits per cobrir-se, no fos que mentre aquí l’honores amb teixits de seda, a fora tant se te’n doni que pateixi fred i nuesa; […] l’eucaristia no reclama un vestit, sinó un cor molt pur; […] Déu no necessita vasos d’or, sinó esperits d’or. Dic això, no perquè vulgui prohibir que oferim a Déu presents per al culte; el que dic és que, amb ells, i abans d’ells, cal socórrer els pobres. Perquè Déu accepta els presents, però molt més l’almoina. […] Primer sadolla el famolenc i aleshores podràs guarnir la taula amb el que et sobri. […] Primer és la caritat, després les altres coses. […] Tu, en conseqüència, quan adornes el temple, no menyspreïs el teu germà afligit, perquè ell és un temple molt més valuós que els temples materials.»¹⁰

La projecció social de l’eucaristia ha estat molt subratllada modernament, especialment a partir del Concili Vaticà ii. Ho han fet d’una manera particular Pau vi i Joan Pau ii amb motiu dels congressos eucarístics. Segons el Concili Vaticà ii, l’eucaristia educa en aquella maduresa que mou els cristians «a no viure únicament per a si mateixos, ans, d’acord amb les exigències de la nova llei i de la caritat, a administrar cadascú en profit mutu la gràcia rebuda, i així a complir tots cristianament llurs obligacions en la comunitat humana» (Presbyt. ordin. 6).

És la mateixa idea que expressa el Catecisme de l’Església catòlica: «L’eucaristia compromet a favor dels pobres. A fi de rebre veritablement el cos i la sang del Crist lliurats per nosaltres, hem de reconèixer el Crist en els més pobres, germans seus» (n. 1397).

Sobre el reconeixement de Jesús en els més pobres i la relació d’aquest reconeixement amb l’eucaristia, Pau vi va deixar-nos unes paraules molt profundes i boniques adreçades als «campesinos» amb motiu del Congrés Eucarístic de Bogotà (23/08/1968): «Sou vosaltres un signe, una imatge, un misteri de la presència de Crist. El sagrament de l’eucaristia ens ofereix la seva presència amagada, viva i real; vosaltres sou també un sagrament, és a dir, una imatge sagrada del Senyor en el món, un reflex que representa i ens amaga alhora el seu rostre humà i diví […]. Tota la tradició de l’Església reconeix en els pobres el sagrament de Crist, no idèntic —és ben cert— a la realitat de l’eucaristia, però sí en perfecta correspondència analògica i mística amb ella…»

Hem d’agrair aquesta insistència en la projecció social de l’eucaristia perquè també nosaltres podem caure en el mateix defecte en què caigueren aquells membres de la comunitat de Corint tan durament increpats per sant Pau (1Co 11,17–30). El simbolisme del pa i del vi —els quals, malgrat ser fets de molts grans de blat i de raïm, són una sola cosa— es fa realitat en la celebració eucarística. En l’eucaristia i per l’eucaristia es realitza la unitat del cos místic: entre la unitat del pa i la unitat del cos hi ha correspondència, hi ha relació de causa a efecte: l’unus panis fa l’unum corpus, la comunió mística és fruit de la comunió eucarística. Els qui reben l’eucaristia, no solament s’uneixen més estretament amb Crist, sinó que, a més, Crist els uneix més estretament amb tots els altres fidels en un sol cos: l’Església.

Sant Pau, en el text adreçat a la comunitat de Corint, diu de manera contundent que no es pot faltar a la caritat fraterna sense ofendre al mateix temps l’eucaristia. Pau, irritat, denuncia la manera de procedir dels corintis que oblidaven el servei fratern als membres del cos del Senyor i pretenien d’estar en comunió amb el cap, Jesucrist.

També per a nosaltres l’eucaristia, sense deixar de ser comunió eucarística, podria deixar de ser comunió eclesial, amb la qual cosa ja no seria la vertadera Cena del Senyor. Desentendre’s d’aquesta obligació i quedar-se en la comunió sacramental amb el Senyor seria celebrar el cos de Crist però no seria fer realitat el cos místic de Crist. El pecat que denuncia sant Pau i en el qual també podem caure nosaltres rau en el fet de dissociar el cos eclesial del cos eucarístic de Jesucrist, en el fet d’oblidar o de menystenir el servei fratern als membres del cos del Senyor. Sant Pau posa de manifest que, per a celebrar correctament l’eucaristia, és indispensable de viure la solidaritat o d’esforçar-se a assolir-la. L’eucaristia és una comunió en el pa eucarístic que exigeix de compartir el pa de taula.

Hem de confessar que sovint els cristians no tenim prou present la dimensió fraterna de l’eucaristia, que ens exigeix de compartir els nostres béns amb els més necessitats. El cristià s’ha d’interessar pels pobres, motivat pel misteri de la fe que celebra en l’eucaristia, perquè és el sagrament de la comunió eclesial i la vivència anticipada de la fraternitat del Regne. Per això és convenient que revisem el grau d’autenticitat que tenen les nostres celebracions eucarístiques i que ens preguntem sincerament com es comporta —fora del temple— la comunitat que celebra i quines són les seves relacions amb els germans que no tenen allò que és necessari per a viure amb dignitat.

L’opció preferent pels pobres

Des de fa uns quants decennis es parla força de l’opció preferencial pels pobres. És un compromís que deriva de l’exemple de Crist, que, com ens diu sant Pau, «essent ric, es va fer pobre per nosaltres, perquè ens enriquíssim amb la seva pobresa» (2Co 8,9).

El papa Joan Pau ii n’ha estat un gran defensor i s’hi ha referit moltes vegades. Per exemple, l’any 1984, parlant als cardenals, els deia: «He confirmat repetidament […] aquesta opció […]. El compromís pels pobres constitueix una raó dominant de la meva acció pastoral, la constant sol·licitud que acompanya el meu servei quotidià al poble de Déu. He fet i continuo fent meva aquesta opció i m’hi identifico i estic convençut que no pot ser altrament perquè aquest és el missatge etern de l’evangeli. Així ho féu Crist, així ho feren els apòstols, així ho ha fet l’Església en el curs de la seva història bimil·lenària. […] Sí, l’Església fa seva l’opció pels pobres» (21/12/1984). També en la carta apostòlica Tertio millenio adveniente, per a preparar el Jubileu de l’any 2000, el papa es pregunta: «Recordant que Jesús vingué a evangelitzar els pobres, ¿no convé subratllar decididament l’opció preferencial de l’Església pels pobres i els marginats?» (n. 51).

És una opció preferent, però no exclou ningú, ni pot limitar-se a una classe determinada de pobres, sinó que ha d’abastar-los tots; no pot referir-se únicament a l’aspecte econòmic, polític i social, sinó que ha de mirar la integritat de la persona (també els seus aspectes espirituals, morals i religiosos); ha d’inspirar-se en l’evangeli, evitar tota mena de proselitisme i permetre de descobrir les raons profundes d’aquesta opció.

Aquest compromís, que sempre comporta solidaritat teòrica i pràctica amb els pobres, pot adoptar un ventall molt gran de formes, que poden anar des d’accions a favor de la justícia fins a la posada en pràctica de mediacions tècniques (econòmiques, jurídiques, polítiques…), i a la inserció personal i durable entre els marginats; des de la donació d’unes coses a la donació de si mateix; des d’actes unilaterals, en els quals és un el qui dóna i un altre el qui rep, fins a actes bilaterals i recíprocs en els quals també el qui dóna surt beneficiat i enriquit d’aquesta relació amb el necessitat.

Unes propostes concretes

Acostant-nos ja al final d’aquesta exhortació, volem subratllar tres propostes concretes entre les moltes —totes excel·lents— que trobem en les resolucions del nostre Concili Provincial.

1. El Centre Català de Solidaritat

La resolució 96 del Concili Provincial Tarraconense ordena: «Donar suport, amb voluntariat i amb mitjans econòmics, al Centre Català de Solidaritat (cecas), per a la rehabilitació dels drogoaddictes.» Aquest centre pertany a la Fundació sense cadenes, els promotors de la qual foren, l’any 1991, els bisbes i les Caritas de les vuit diòcesis amb seu a Catalunya. Actualment, també forma part del seu Patronat la urc (Unió de Religiosos de Catalunya).

Ens plau de poder comunicar-vos que el cecas es va consolidant i va ampliant la seva acció en els diferents bisbats de Catalunya. Als centres que ja funcionen a Tarragona, Reus, Cornudella de Montsant, Barcelona i Girona confiem que podran afegir-s’hi aviat els de Lleida, Tortosa i Vic.

Però també hem d’afirmar que l’esforç i la generositat de les nostres comunitats diocesanes són indispensables per tal que aquest servei tan valuós disposi del recursos humans i econòmics necessaris i assoleixi tots els seus objectius en la important tasca de rehabilitació dels drogoaddictes.

2. Viure l’experiència de l’autodonació

El Concili Provincial Tarraconense ens exhorta a «esmerçar una part del nostre temps lliure en l’ajut desinteressat als altres» (cpt 100–103) i, més endavant, dedica quatre de les seves resolucions a parlar explícitament del voluntariat social (cpt 100–103) com una exigència de l’amor fratern. I insisteix en la seva formació adient, en la coordinació de la seva tasca amb la dels professionals, en el seu esperit evangèlic, creativitat, competència, especialització, i en les exigències de la gratuïtat de la seva acció.

Dedicar part del nostre temps lliure al servei dels més necessitats vol dir sostreure’l als nostres gustos i possibles capricis, a les nostres comoditats i aficions personals. Comporta renunciar a l’ús del nostre temps i de les nostres qualitats en profit propi, posant-los al servei dels més necessitats. I això no pot fer-se sense un autèntic esperit de dejuni i abstinència. Aquesta dimensió de la solidaritat és molt important, perquè la pobresa que afecta molts germans nostres no es limita a l’aspecte econòmic, sinó que té molts altres factors que sovint la converteixen en exclusió social. Pensem, per exemple, en la pobresa cultural, que va des de l’analfabetisme a la falta de formació professional, passant per la mancança dels coneixements i dels hàbits que es consideren necessaris per a desenvolupar-se normalment en la vida familiar i social. Des d’aquest punt de vista, molts de nosaltres som molt rics i estem cridats a compartir la nostra riquesa amb els més necessitats. Sobretot, si tenim en compte que l’amor fratern ens obliga no a solucionar només situacions d’emergència econòmica (aliments, vestit, salut, habitatge, etc.), sinó a treballar per tal que els pobres deixin de ser-ho. Aquest és el desig que formula el Concili Vaticà ii: «S’han de suprimir les causes dels mals i no sols els efectes, l’ajuda s’ha d’encaminar de manera que, els qui la reben, a poc a poc es vagin alliberant de la dependència externa i arribin a ser suficients per si mateixos» (Apostol. actuos., 8).

3. Coordinació diocesana de la pastoral de la caritat

Els darrers anys es nota pertot arreu un desig d’una major coordinació de les persones, comunitats, institucions i associacions que treballen en la pastoral caritativosocial per tal d’harmonitzar i ajudar a convergir objectius, criteris, orientacions i motivacions evangèliques i eclesials.

Aquesta coordinació va ser demanada per la lx Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola (15–20 de novembre de 1993), és instada per la resolució 80 del nostre Concili Provincial i és un compromís formulat en la declaració final del Congrés sobre «Els desafiaments de la pobresa en l’acció evangelitzadora de l’Església», celebrat a Madrid els dies 26–28 de setembre de 1996.

Val la pena que —tot potenciant Caritas com a organisme oficial de l’Església per a l’acció caritativa i social—¹¹ tots posem el nostre esforç per anar-nos acostant a l’esmentada coordinació, tan necessària per a un testimoniatge convincent de pastoral de conjunt i per a un servei molt més eficaç dels pobres i marginats.

Uns mots d’encoratjament

Posem punt final a aquesta exhortació quaresmal, centrada en alguns aspectes del capítol tercer del nostre Concili Provincial Tarraconense.

Nosaltres desitgem que el trobament amb el pobre no sigui per a l’Església i el cristià una simple anècdota intranscendent. Aquest trobament amb els pobres té un valor de justificació o de condemna, segons ens hàgim compromès o inhibit davant d’ells. L’Església només aconsegueix de donar un testimoniatge coherent i convincent del missatge evangèlic quan s’apropa als pobres i als oprimits, quan es posa al costat seu, quan lluita i treballa pel seu alliberament, per la seva dignitat i pel seu benestar.¹²

L’objectiu de millorar el nostre servei als pobres, ¿no podria ser, enguany, un dels aspectes principals de la nostra conversió quaresmal? Així compliríem, en un aspecte molt important, l’exhortació que ens fa el Concili Provincial Tarraconense a «realitzar la síntesi entre fe i vida» i a «denunciar la separació entre el missatge cristià i la pràctica social» (cpt 77). Si l’evangelització dels pobres fou un dels signes messiànics de Jesús (cf. Lc 4.18–19; 7,22; Mt 11,5), aquest mateix tret ha de demostrar la fidelitat de la nostra Església a la missió que ha rebut del seu fundador i Senyor. La caritat és el cor de l’evangeli i el camí més intel·ligible i eficaç d’evangelització, especialment en els nostres temps, en els quals són més apreciats els testimonis que no pas els mestres,¹³ i «el missatge social (de l’Església) es fa més creïble pel testimoniatge de les obres que no pas per la seva coherència i lògica interna».¹⁴

Tant de bo que la Quaresma que acabem d’encetar esdevingui per a tots nosaltres, com desitja el papa Joan Pau ii, «una ocasió providencial per a portar a cap el desenganxament de les riqueses per tal d’obrir-nos a Déu, vers el qual el cristià ha d’orientar tota la vida, conscient de no tenir un habitatge permanent en aquest món, ja que “tenim la nostra ciutadania al cel”».¹⁵

Ens plau de recordar unes paraules i un dels anhels que expressàvem en el nostre Missatge de clausura del Concili Provincial (04/06/1995) a la catedral metropolitana de Tarragona:

«Donem gràcies a Déu perquè un dels moments de més consens entre nosaltres s’ha produït quan el Concili ha reflexionat sobre la pobresa i sobre la marginació. Ens hem sentit veritablement urgits per l’Esperit a una més radical i més concreta comunió amb els pobres i amb els marginats, amb els petits i amb els febles de la nostra societat. Voldríem que fos un dels fruits més importants del Concili. Que mai els catòlics no siguem causa del sofriment d’aquests germans. Que sapiguem descobrir les arrels del sofriment que els aclapara i lluitar a favor dels canvis necessaris per tal de superar-lo. Que estiguem al seu costat sempre i fem per ells tot el que estigui al nostre abast.»

Déu faci que aquesta Quaresma de 1997 —any dedicat a Jesucrist en l’itinerari que Joan Pau ii ens ha traçat per a preparar el Jubileu de l’any 2000— susciti en tots nosaltres «un veritable anhel de santedat, un fort desig de conversió i de renovació personal en un clima de pregària sempre més intensa i de solidari acolliment del proïsme, especialment del més necessitat».¹⁶

12 de febrer, Dimecres de Cendra de 1997

¹      Concili Provincial Tarraconense, 1995 Resolucions i missatge. Ed. Claret. En endavant, citarem cpt, seguit del número de la resolució.

²      Sant Agustí. In Joannis Evangelium, xvii, 7. A Obras de San Agustín. bac, xiii, p. 456.

³      Similitudines, v, 3, 7 a D. Ruiz Bueno. Padres Apostólicos, BAC, p. 1018.

⁴      Apologia xv, 7, a Apologetes del segle ii, Clàssics del Cristianisme, n. 41, p. 133.

⁵      Homil. xx de jejunio, iii: pl 54, 190. Cf., també, Sant Basili el Gran, Homil vi in illud «Destruam», 7: pg 31, 276 i sant Ambròs. De Nabuthe, 12, n. 53: pl 14, 747.

⁶      Cf. la constitució Gaudium et spes, 69 i 88 i molt especialment la nota 10 que enriqueix el número 69.

⁷      Sollicitudo rei socialis, 31 i Centesimus annus, 36 i 58.

⁸      Primera apologia, a Apologetes del segle ii. Clàssics del Cristianisme, n. 41, p. 97.

⁹      Homil. in ii Cor 3: pg 10, 540.

¹⁰     Homil. in Mat. 50,3–4, a Obras de San Juan Crisóstomo. ii, bac, 80-82 .

¹¹     «La caridad en la vida de la Iglesia, Propuestas para la acción pastoral aprobadas por la lx Asamblea Plenaria de la Conferencia Episcopal Española» (15–20/11/1993); CET 94.

¹²     Cf. La Iglesia y los pobres. Documento de reflexión de la Comisión Episcopal de Pastoral Social, 1994. n. 9–10.

¹³     Pau vi, Evangelii nuntiandi, 49.

¹⁴     Joan Pau ii, Centesimus annus, 57.

¹⁵     Missatge per a la Quaresma de 1997, n. 3.

¹⁶     Tertio millenio adveniente, 42.