LA LLUM DE LA FE | Part 4 de 4 | Déu prepara una ciutat per a ells | RESÚM

AIXÓ ÉS UN RESUM i TRADUCCIÓ RÀPID!! Us presento en quatre entregues un resúm de la encíclica del sant Pare. És poc rigorós i ple de faltes. De totes formes és una bona eina per posar a l'abast meu i de qui li serveixi, l'ensenyament de l'Església. Si algú el corregeix me l'envieu. Gràcies! (jordi@tresian.com)

4. Déu prepara una ciutat per a ells

(cf. Hb 11,16)

Fe i bé comú.

La Carta als cristians hebreus, presenta la història dels justos de l’Antic Testament i posa de relleu que la fe és camí i també és edificació, com la preparació d’un lloc on puguem viure com a germans. Noé, Abraham... ens mostren com poden ser sòlids els vincles humans quan Déu hi és present(Hb 11,7; Hb 11,9-10; Is 65,16). No es tracta d’una convicció ferma del creient; la fe il·lumina també les relacions humanes, perquè neix de l’amor i segueix la dinàmica de l’amor de Déu.

La llum de la fe es posa al servei concret de la justícia, el dret i la pau (Ga 5,6). La fe no aparta del món ni gira l’esquena als afanys concrets dels homes del nostre temps. Sense amor, la unitat de la humanitat seria tan pobra que tindria com a fonament la utilitat, la suma d’interessos i la por. Fonamentat en aquest amor de Déu present en les relacions humanes, la unitat es fonamenta en la bondat de viure junts, i en l’alegria que la sola presència de l’altre fa en nosaltres.

En aquest sentit, la fe és un gran bé comú. (Hb 1,33; 1S12,3-5; 2S 8,15) Les mans de la fe s’alcen al cel, però alhora edifiquen en la caritat, una ciutat construida sobre relacions, que tenen com a fonament l’amor de Déu.

Fe i família. El primer àmbit que la fe il·lumina en la ciutat dels homes és la família (Hb 11,20-21). Penso sobretot en el matrimoni, un home i una dona, capaços d’engendrar vida i manifestar la bondat i l’amor del Creador (Gn 2,24). Prometre amor per a sempre és possible si s’ha descobert quelcom que sobrepassa els propis projectes. En aquest sentit, la fe ens ajuda a comprendre profundament el que és tenir fills, l’amor de Déu que ens confia el misteri d’una nova persona (Hb 11,11).

En la família, la fe hi és present en totes les etapes de la vida: fills, pares, avis, nets, besavis... La confiança en l’amor patern, la força i compromís de la joventut, respondre a la vocació a l’amor en l’edat adulta, sabent que la fidelitat de Déu és superior a les nostres debilitats.

Llum per a la vida en societat. Assimilada i aprofundida en família, la fe dóna llum a totes les relacions socials. És necessari recuperar la arrel veritable de la fraternitat: un Pare comú. Sabem que la història de fe és de fraternitat i de conflictes...

Abraham deixa la seva terra amb la promesa de ser un gran poble beneït per Déu (Gn 12,1-3). En la història de salvació veiem que Déu vol que aquesta benedicció que s’acompleix en Jesús sigui per a tots, com a germans, que tots siguem u. Un autor pagà del segle II, de nom Cels, fent retret als cristians que Déu no podia haver creat el món per a l’home es preguntava: “si mirem la terra de del cel, quina diferència hi ha entre les nostres ocupacions, i el que fan les formigues i les abelles?”. L’amor incansable de Déu se’ns comunica en Jesús, també per mitjà de la presència del germà.

La llum de la fe ens ensenya que cada persona és una benedicció per a mi. El centre de la fe bíblica és l’amor de Déu per cadascú, la voluntat de regalar la salvació a tota la humanitat i tota la creació. Aquest pla de Déu troba la plenitud en l’encarnació, mort i ressurrecció de Jesucrist. Sense aquesta realitat, no és senzill trobar el critèri per a distingir el que fa bella i única la vida de cada persona.

La llum de la fe ens fa respectar la creació reconeixent en la natura una gramàtica escrita per Déu. Per tant hem de fer nostres models de desenvolupament que no es basin en la utilitat i el profit, sinó que considerem la natura un regal de Déu,un do del que tots som deutors. Això ens dona critèri per identificar formes de govern no justes, reconeixent que l’autoritat ve de Déu per estar al servei del bé comú.

La fe afirma també la possibilitat del perdó, amb temps, esforç, paciència i compromís. El perdó és possible si descobrim que el bé és mes fort que el mal, que el “si” de Déu és més fort que el nostre “no”. La unitat és superior al conflicte.

La fe ens fa valents per anunciar el nostre Déu en la societat i en la vida pública. No podem tenir vergonya de Déu perquè ell no ens en té a nosaltres. L’Encíclica presenta en aquest capítol una cita per a pensar del premi nobel anglicà T.S. Eliot, autor de “Cats”:

“¿Fa falta que us digui que aquells modestos reptes que us permeten estar orgullosos d’una societat educada, dificilment sobreviuran a la fe que els hi dóna sentit?”

Força que conforta en el sofriment. Parlar de la fe ens porta sovint a parlar de proves doloroses. Diu el salm “Tenia fe, fins i tot quan vaig dir-me a mi mateix: que en sóc de desgraciat!” (Sl 116). El poder de Déu supera la nostra feblesa i el patiment. Sant Pau diu que en la feblesa seva hi brilla la grandesa de Déu (2Co 4,7-12). En els moment de proves, és on amb major claredat la fe és llum. És veient-nos febles quan podem predicar radicalment “no ens prediquem a nosaltres mateixos, sinó a Jesucrist com a Senyor!” (“Co 4,5).

Mirant la unió de Crist amb el Pare a la creu (Mc 15,34), els cristians podem rebre aquest do de viure el sofriment com a acte d’amor, de viure confiats a Déu, abandonats a les mans d’aquell qui mai ens abandona. Fins i tot la mort pot ser llum per la fe.

Quants homes i dones han rebut la llum de la fe per mitjà de les persones que pateixen! (San Francesc d’Asís del leprós, la beata Mare Teresa de Calcuta dels seus pobres...) La llum de la fe no ens porta a oblidar el patiment del món. A qui pateix, Déu no contesta amb grans raonaments, sinó que li respón amb una presència que acompanya. En Crist Déu comparteix aquest camí i ens ofereix la seva mirada per donar-nos llum. (Hb 12,2)

La fe, l’esperança i l’amor van de bracet. La fe en el sofriment té l’horitzó de l’esperança com a fita i el sosteniment de l’amor. (2Co 4,16-55; 1Ts 1,3; 1Co 13,13; Hb 11,10; Rm 5,5) En el nostre camí de fe, assumim el patiment de tota la humanitat amb l’esperança de la ciutat eterna. No podem permetre que ens robin l’esperança amb propostes immediates, hem de tenir una mirada de vida eterna. El temps sempre és superior a l’espai.

BENAURADA TU QUE HAS CREGUT (Lc 1,45)

El final d’aquesta Encíclica és dedicat a Maria, la mare de Déu. La presenta com aquella “terra bona” de la parabola del sembrador, la escolta la paraula, la guarda al cor i dona fruit (Lc 8,15). En la plenitud del temps, en ella s’acompleix la història de fe de tantes dones fidels de l’Antic Testament transformada en la mirada de Crist, el Fill de Déu encarnat. Al acceptar el missatge de l’Àngel, va cocebre “fe i alegria”. El signe evident de la grandesa de la fe és l’alegria.

En la concepció virginal de Maria tenim un signe clar que Jesús és fill unic del Pare, l’orígen etern del qual és en el Pare. Crist és veritablement Fill de Déu i Maria és veritablement mare, assegurant per al Fill de Déu una veritable història humana i una veritable carn.

Maria és seguidora a la creu (Jn 19,25), on esdevé mare dels deixebles (Jn 19,26-27). També després de la ressurrecció i ascensió deixeble orant amb els apòstols al Cenacle, implorant l’Esperit Sant (Fets 1,14).

Al centre de la nostra fe s’hi troba la confessió de “Jesús, Fill de Déu, nascut de dona” que ens fa a nosaltres fills pel regal de l’Esperit Sant. (Ga 4,4-6)

Mare, ajuda la nostra fe!
Obre la nostra oïda a la Paraula,

perquè reconeguem la veu de Déu i la seva crida.
Fes que creixi en nosaltres el desig de seguir els seus passos,

sortint de la nostra terra i confiant en la seva promesa.

Ajuda'ns a deixar-nos tocar pel seu amor,

per que puguem tocar-lo en la fe.
Ajuda'ns a fiar-nos plenament d'ell, a creure en el seu amor,

sobretot en els moments de tribulació  i de creu,

quan la nostra fe és cridada a créixer i a madurar.

Sembra en la nostra fe l'alegria del Ressuscitat.
Recorda'ns que qui creu no està mai sol.
Ensenya'ns a mirar amb els ulls de Jesús,
perquè ell sigui llum en el nostre camí.
I que aquesta llum de la fe creixi contínuament en nosaltres,

fins que arribi el dia sense posta,

que és el mateix Crist, el vostre Fill,

el nostre Senyor.