¿Dret a decidir sobre el propi cos? | Bisbe Agustí

(publicat al Full Diocesà el 27 de juliol de 2013)

Alguns programes polítics inclouen entre els seus projectes “la defensa del dret de la dona al propi cos”. Aquesta expressió, tal com sona, és evident i no planteja cap qüestió: tot ésser humà té dret a “usar” el seu propi cos. No obstant això, per poc que pensem, el que en realitat vol dir mereix unes paraules de fe. Respirant encara l’atmosfera que ens deixa Hannah Arendt amb els seus pensaments i la seva vida inserida en la problemàtica de la filosofia política, ens preguntem què signifiquen aquestes paraules com a projecte polític i quina valoració mereixen a la llum de l’Evangeli.

1r. L’expressió no és molt afortunada, perquè fa entendre que el cos és “una cosa” a utilitzar lliurement pel nostre esperit. La fe ens diu que el cos humà no és quelcom afegit a manera d’instrument, sinó que forma part indissolublement del nostre ésser persona; d’aquí la seva dignitat.

2n. Aquestes paraules poden referir-se a tot tipus de situacions en què la dona té dret a decidir sobre ella mateixa en l’àmbit corporal. Però generalment s’entén com el dret de la dona embarassada a decidir autònomament si avorta o deixa viure el fetus.

3r. Els qui defensen aquest pretès dret es basen en l’estreta dependència per sobreviure que el fetus té respecte de la mare, la qual no podria ser privada de la capacitat de decidir lliurement. Però la qüestió fonamental és que el fetus és un ésser humà diferent de la mare: la dependència respecte de la mare no significa que el fetus sigui una part del cos de la mare o que es pugui considerar «propietat» seva (ja que entre éssers humans ningú no és amo de ningú), de manera que la mare pugui decidir si el fetus ha de viure o morir. Més aviat al contrari: el sentit de la dependència és que el fetus visqui.

4t. Fins i tot en el cas que es consideri un conflicte de drets —el de la mare a decidir lliurement i el del fetus a viure— és evident que en la jerarquia de drets preval el dret a viure que té tot ésser humà, sigui quina sigui la seva fase de desenvolupament. Ningú no podrà pensar que el precepte de no matar un altre ésser humà signifiqui un atemptat contra el lliure ús del propi cos, encara que la vida d’aquest altre ésser depengui d’un mateix.

5è. Aquest precepte és defensat pels cristians des de la seva fe, però també els cristians creiem que ha de passar a llei civil, perquè a més de raons de fe existeixen arguments de naturalesa i raó humana que afecten a tots, a la civilització i a la cultura de tota societat veritablement humanista, que entre tots hem de bastir.

Molts no van entendre que Hannah Ardent considerés la causa contra Eichmann, com a causa “de la humanitat”, més enllà de la circumstàncies polítiques. Nosaltres veiem en la qüestió de l’avortament una veritable causa d’humanitat, una mentalitat, un estil de tractar l’ésser humà, que afecta profundament la nostra cultura.

En tot cas, els cristians entrem en aquesta qüestió assegurant tres actituds bàsiques: l’absolut respecte a altres opinions i les regles democràtiques; el compromís d’ajuda incondicional a la dona embarassada que es trobi amb dificultats; la voluntat de trobar sortides eficaces i moralment acceptables als drames humans que en ocasions sorgeixen al voltant d’embarassos i possibles avortaments.

La paraula de fe sempre serà un testimoniatge del «Déu de vius, no de morts», encara que la vida de l’altre ens demani esforços i sacrificis. A la fi triomfarà el Déu que desitja que l’ésser humà visqui i no mori.