M’agradaria parlar-te amb franquesa, des del cor. Però no puc. No es pot parlar si l’altre no és disposa a escoltar. Per això t’escric amic perquè no ets en disposició d’escoltar-me i ho respecto. Tanmateix jo tampoc estic en disposició de callar-te i t’escric. En tot cas no em llegeixis amb el mateix respecte que no et parlo malgrat necessitar-ho.
La vida és complexa sempre i a voltes fins complicada… Per la meva experiència personal se que construir és lent i destruir ràpid.
Amb un amic marroquí vaig desmuntar en mig matí els bancs d’una església i em va dir: “construir és lent i feixuc, destruir és ràpid”
Quan ens deixem i deixem que la nostra vida es vagi destrossant fins a perdre la joia d’allò quotidià i estimat tenim pena al cor. Si en la nostra degradació fem mal a tercers o senzillament arrosseguem a qui també estava fluix i esperava de nosaltres un suport net per créixer aquesta pena és major.
A la presó he tingut el goig de compartir històries de vida amb persones precioses que en algun moment han obrat poc correctament. L’experiència del perdó és molt poderosa, però demana feina. Primerament sinceritat per reconèixer les accions que amb major o menor implicació de la voluntat hem fet, fins al punt d’assumir-les com a accions pròpies. Després assumir les conseqüències personals i socials de les nostres pròpies accions. Després tenir la humilitat de demanar perdó. Finalment arriba el pas definitiu i alliberador, perdonar-se a un mateix.
La vida té viaranys perillosos que hi són i ens poden atrapar a tots. N’he vist tants aixafats per la droga, vicis diversos, amor a la riquesa o poder, desig viure bé, infidelitats, idolatria del consum, culte a la imatge i allò extern, despreci o ignorància dels pobres i necessitats que tots tenim al voltant, violència, vida acomodada, ser fort amb els qui són dèbils, abusos, discriminació per motius tots, no donar temps ni amor als germans… Tots, jo mateix no en sóc excepció, lluitem amb dimonis d’aquesta mida i d’altres. Sempre atents i en lluita contra el mal.
Pel sagrament de la reconciliació rebem el perdó de Déu i la força per alliberar-nos del mal. Malgrat la força del sagrament, resta el treball personal de perdonar-se un mateix, reconstruir-se i tornar al camí del bé sincerament. Saber transformar la vergonya del que he fet en l’alegria d'allò que puc fer. Sense aquest procés ens condemnem a ser uns tristos i a veure’ns incapaços de bondat.
La saviesa és bona, dona plaer i cultura però no ha salvat mai a ningú. Tots els discursos que ens amaguen a nosaltres mateixos que hem obrat malament, reflexions que ens aparten d’assumir els nostres actes i decisions i les seves conseqüències… no ens porten mai felicitat. I sobretot ens aparten de reconstruir la nostra vida. És tan estúpid enganyar-nos a nosaltres mateixos! No cal publicar res, però dins el meu cor no puc enganyar-me. L’autoengany és de curt termini i no és transparent. A més afecta a el que puc edificar sobre un ciment dèbil. Enganyar-nos a nosaltres mateixos ens porta a dilatar en el temps els procés alliberador de demanar perdó, rebre el perdó i perdonar-nos a nosaltres mateixos.
La vida és complexa sempre i a voltes fins complicada… Per la meva experiència personal se que construir és lent i destruir ràpid.
Amb un amic marroquí vaig desmuntar en mig matí els bancs d’una església i em va dir: “construir és lent i feixuc, destruir és ràpid”
Quan ens deixem i deixem que la nostra vida es vagi destrossant fins a perdre la joia d’allò quotidià i estimat tenim pena al cor. Si en la nostra degradació fem mal a tercers o senzillament arrosseguem a qui també estava fluix i esperava de nosaltres un suport net per créixer aquesta pena és major.
A la presó he tingut el goig de compartir històries de vida amb persones precioses que en algun moment han obrat poc correctament. L’experiència del perdó és molt poderosa, però demana feina. Primerament sinceritat per reconèixer les accions que amb major o menor implicació de la voluntat hem fet, fins al punt d’assumir-les com a accions pròpies. Després assumir les conseqüències personals i socials de les nostres pròpies accions. Després tenir la humilitat de demanar perdó. Finalment arriba el pas definitiu i alliberador, perdonar-se a un mateix.
La vida té viaranys perillosos que hi són i ens poden atrapar a tots. N’he vist tants aixafats per la droga, vicis diversos, amor a la riquesa o poder, desig viure bé, infidelitats, idolatria del consum, culte a la imatge i allò extern, despreci o ignorància dels pobres i necessitats que tots tenim al voltant, violència, vida acomodada, ser fort amb els qui són dèbils, abusos, discriminació per motius tots, no donar temps ni amor als germans… Tots, jo mateix no en sóc excepció, lluitem amb dimonis d’aquesta mida i d’altres. Sempre atents i en lluita contra el mal.
Pel sagrament de la reconciliació rebem el perdó de Déu i la força per alliberar-nos del mal. Malgrat la força del sagrament, resta el treball personal de perdonar-se un mateix, reconstruir-se i tornar al camí del bé sincerament. Saber transformar la vergonya del que he fet en l’alegria d'allò que puc fer. Sense aquest procés ens condemnem a ser uns tristos i a veure’ns incapaços de bondat.
La saviesa és bona, dona plaer i cultura però no ha salvat mai a ningú. Tots els discursos que ens amaguen a nosaltres mateixos que hem obrat malament, reflexions que ens aparten d’assumir els nostres actes i decisions i les seves conseqüències… no ens porten mai felicitat. I sobretot ens aparten de reconstruir la nostra vida. És tan estúpid enganyar-nos a nosaltres mateixos! No cal publicar res, però dins el meu cor no puc enganyar-me. L’autoengany és de curt termini i no és transparent. A més afecta a el que puc edificar sobre un ciment dèbil. Enganyar-nos a nosaltres mateixos ens porta a dilatar en el temps els procés alliberador de demanar perdó, rebre el perdó i perdonar-nos a nosaltres mateixos.
Quan podem demanar perdó, rebre el perdó i sentir-nos perdonats, podem ja veure´ns com a capaços per a fer i viure en la bondat novament. Mentre no completem aquest procés, sabem sincerament que no estem fent joc net i no podem arribar a ser feliços.
A mi em fa una tendresa total la creu de Crist. En aquesta creu hi ha crucificat el motiu de la meva i la teva condemna. Per la creu de Crist som alliberats del mal i del pecat i se’ns regala la Salvació i la joia del perdó.
Amic, abraça la creu i no en fugis mai, perquè es troba a tot arreu! La força i potència de l’amor crucificat és tan poderosa! És la força de la Resurrecció, no es tracta d’una teoria religiosa ni un pensament teològic que es pot entendre amb la saviesa del món: és la vida de veritat! Conec a tantes persones que han rebut la gràcia del perdó i els ha guarit de les seves penes, que només puc recomanar-te que abracis la creu amb aquesta humilitat del penedit.
La humilitat per a no amagar-se a si mateix les pròpies misèries i buscar la pau des de la veritat. Aquesta humilitat que porta a l’alegria de saber-se perdonat i poder tornar al camí del bé. Feliços els humils perquè d’ells és el Cel!
La prova que has superat aquest procés de reconciliació és l’amor. Sentir compassió pels meus germans, no empatia ni tècniques relacionals correctes. Estimar i compadir-te del qui pateix addiccions, del qui fa el mal, del qui et fa mal, del qui és diferent i et fa despertar contradiccions. Perdonar els qui ens han ofès com resem a cada missa i ofici. Estimar i compadir-te de la gent a qui en algun moment has jutjat inmisericorde. Viure i créixer en aquest amor sincer i misericordiós cap a tothom és el signe que prens bona senda. Això només pot dur felicitat. Una felicitat i pau que la sents fins i tot físicament i psicològicament.
Amic, només volia compartir-te que l’amor de Crist és el camí autèntic de llibertat. Abraçar la creu per viure la joia de la Salvació. El camí del bé només pot dur a la felicitat i la llibertat plena d’estimar sense límits.
Acabo citant una de les meves oracions de capçalera que em va fer descobrir l’amic Daniel en un recés que va predicar-nos en una trobada diocesana de joves a la que només van assistir els de la meva parròquia. Però va predicar-lo igual i amb un encert i inspiració… Em va fer descobrir aquestes sis línies del llibre “EL SOMRIURE DE LA FE” la pàgina 61. La Rosa les presenta com a programa de vida:
APRENDRE A CALLAR I A PARLAR
SABER SOMRIURE SEMPRE
SABER PATIR SEMPRE
SABER PREGAR SEMPRE
A mi em fa una tendresa total la creu de Crist. En aquesta creu hi ha crucificat el motiu de la meva i la teva condemna. Per la creu de Crist som alliberats del mal i del pecat i se’ns regala la Salvació i la joia del perdó.
Amic, abraça la creu i no en fugis mai, perquè es troba a tot arreu! La força i potència de l’amor crucificat és tan poderosa! És la força de la Resurrecció, no es tracta d’una teoria religiosa ni un pensament teològic que es pot entendre amb la saviesa del món: és la vida de veritat! Conec a tantes persones que han rebut la gràcia del perdó i els ha guarit de les seves penes, que només puc recomanar-te que abracis la creu amb aquesta humilitat del penedit.
La humilitat per a no amagar-se a si mateix les pròpies misèries i buscar la pau des de la veritat. Aquesta humilitat que porta a l’alegria de saber-se perdonat i poder tornar al camí del bé. Feliços els humils perquè d’ells és el Cel!
La prova que has superat aquest procés de reconciliació és l’amor. Sentir compassió pels meus germans, no empatia ni tècniques relacionals correctes. Estimar i compadir-te del qui pateix addiccions, del qui fa el mal, del qui et fa mal, del qui és diferent i et fa despertar contradiccions. Perdonar els qui ens han ofès com resem a cada missa i ofici. Estimar i compadir-te de la gent a qui en algun moment has jutjat inmisericorde. Viure i créixer en aquest amor sincer i misericordiós cap a tothom és el signe que prens bona senda. Això només pot dur felicitat. Una felicitat i pau que la sents fins i tot físicament i psicològicament.
Amic, només volia compartir-te que l’amor de Crist és el camí autèntic de llibertat. Abraçar la creu per viure la joia de la Salvació. El camí del bé només pot dur a la felicitat i la llibertat plena d’estimar sense límits.
Acabo citant una de les meves oracions de capçalera que em va fer descobrir l’amic Daniel en un recés que va predicar-nos en una trobada diocesana de joves a la que només van assistir els de la meva parròquia. Però va predicar-lo igual i amb un encert i inspiració… Em va fer descobrir aquestes sis línies del llibre “EL SOMRIURE DE LA FE” la pàgina 61. La Rosa les presenta com a programa de vida:
APRENDRE A CALLAR I A PARLAR
SABER SOMRIURE SEMPRE
SABER PATIR SEMPRE
SABER PREGAR SEMPRE
SABER ESTIMAR SENSE LÍMITS
...DEIXAR-SE ESTIMAR PER ELL
El dia que la bona amiga Rosa Deulofeu escrivia aquestes sis línies, va afegir “Jo ja sé que estàs en mi, però sóc jo que necessito més concentració i més intimitat, i és que et necessito tant.”
El dia que la bona amiga Rosa Deulofeu escrivia aquestes sis línies, va afegir “Jo ja sé que estàs en mi, però sóc jo que necessito més concentració i més intimitat, i és que et necessito tant.”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari, proposa modificacions, aporta idees, facilita nous links... Identifica't per ser respost. Gràcies!