En
Carles Muñiz té 34 anys, és vicari de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau del
Prat de Llobregat, i actualment Delegat de Joventut del nostre bisbat. Tot
prenent cafè, li ensenyem la guia d’acollida i parlem dels joves i de la seva
feina com a delegat
-
La sensaciĂł Ă©s que culturalment la gent jove i la gent de les nostres
comunitats es troben a una gran distà ncia. És aixi de debò?
SĂ,
i tant. Avui hi ha una gran distĂ ncia entre generacions. A mi mateix de vegades
em costa d’aproximar-me als adolescents i joves, perquè hem viscut experiències
molt diferents, tot i que jo sóc relativament jove. Però aquesta distà ncia
encara s’accentua mĂ©s a les parròquies, on el salt d’edat Ă©s important. I
d’altra banda, en els llocs on hi ha joves, els costa molt d’identificar-se amb
aquella parròquia. FĂsicament hi sĂłn, se senten cristians, però no es fan seva
aquella comunitat, aquella història, aquella tradiciĂł… No s’hi senten
vinculats. Per això de vegades hi ha parròquies amb dues vides paral·leles
(celebracions, eucaristies, reunions, consells). Jo sĂłc del parer que hem de
fer unes parròquies on hi cà piga tothom.
-
No hi caben, els joves?
Quan
parlem d’acollir els joves, haurĂem de parlar d’acollir-los tal com sĂłn. Amb
piercing i ensenyant la veta dels calçotets. Som nosaltres que hauriem de
canviar, i no pas esperar que canviïn ells. Hem de fer un esforç en les formes
i en els llenguatges. Després, els joves, amb el temps ja faran el seu procés i
segurament s’adonaran que un piercing Ă©s una agressiĂł innecessĂ ria.
-
Però als joves tot això de la fe no els queda molt lluny?
Jo
diria que el jove Ă©s creient, ho tinc clarĂssim. Creu que les coses no sĂłn
merament el que veiem, que hi ha una trascendència. Es pregunta pel sentit de
les coses. I com que encara està en aquesta cultura cristianocatòlica molts li
posem el nom de DĂ©u. A la parròquia hem d’ajudar a posar nom a les coses.
Potser avui haurĂem de parlar d’intel·ligència espiritual. El somni seria que
veiessin en la parròquia el lloc on canalitzar les seves inquietuds religioses
o trascendentals, o fonamentals. Per què n’hi ha que sĂłn capaços de tirar-se
les cartes però no de participar en un grup per pensar? Després ho veuen i
agraeixen la tasca d’un grup que els va bĂ© per reflexionar, per compartir allò
que van vivint però començar costa molt.
-
Què és el prioritari, amb el treball amb joves?
Primer,
la trobada amb JesĂşs. L’acollida, sigui en una pregĂ ria, en un esplai, ha de
portar a la trobada d’aquell jove amb JesĂşs i que aquell JesĂşs li obri un
horitzĂł de vida.
-
Això no és anar molt contracorrent respecte de la societat en què vivim?
SĂ
i no. Tu obres una ampolla de coca-cola i al tap posa "te abres a la
felicidad". És a dir, molts connecten amb aquell desig de felicitat que
avui és molt important. Però si agaféssim els joves que fa un moment eren a la
placeta i els preguntĂ©ssim què t’ofereix avui l’EsglĂ©sia dirien probablement
coses negatives. L’EsglĂ©sia ens ofereix "no a tal cosa", "no a
tal altra…" Hem de fer una evangelitzaciĂł mĂ©s afirmativa, mĂ©s propositiva
i no tant de la negaciĂł. Hem de despullar-nos d’aquest no.
-
Quins penses que sĂłn els principals obstacles per connectar amb els joves?
El
principal crec que Ă©s que han desaparegut els itineraris i els processos que
abans els joves seguĂem i que eren clars. Tots els camins que tenĂem per als
joves se’ns han desfet a les mans. I a l’hora de reconstruir ens Ă©s difĂcil,
perquè no mirem realment els joves, sinó que ens mirem nosaltres mateixos com a
adults.
Quan
fem una ruta amb els joves, celebrem l’Eucaristia amb facilitat, fins i tot amb
xavals no batejats. Llargues Eucaristies, on tothom hi Ă©s convidat. I la gent
accepta, perquè se sent acollida i respectada. I jo els ho intento explicar
aixĂ: la taula de JesĂşs Ă©s per a tothom. I hi ha un moment en què tu decideixes
si t’hi apropes o no, però la taula Ă©s parada per a tots. En l’ambient de la
ruta és fà cil. Quan tornem no ho es tant. Què hem de fer? una missa cada mes en
aquell format? els convidem a una missa familiar i intentem que se la vagin
fent seva? Ens quedem tranquils?
De
fet a mi mateix em qĂĽestiona l’ambient de moltes misses, que nosaltres
considerem normal: la gent dispersa, ambient fosc, cadascĂş a la seva, rutines i
un cert avorriment.… Ja sĂ© que JesĂşs hi Ă©s present, sigui com sigui. Però
pastoralment cal reconèixer que no funciona. Potser farĂem bĂ© de revisar el
funcionament de les misses.
-
Recentment he pogut fer l’experiència de treballar conjuntament en la Festa Major junt amb
entitats molt diverses, amb joves, i ens ha anat bé. Uns aporten frescor, els
altres potser solidesa, però hem tingut la sort de fer una cosa comuna que ens
ha unit a tots. A l’EsglĂ©sia sembla difĂcil trobar un espai i un sentit comuns.
De
vegades sembla que els dos col·lectius es repel·leixin. No nomĂ©s perquè a
nosaltres ens costi acollir-los, sinó potser també perquè ells no ens perceben
com a necessaris. Avui diem tant i des de tants llocs que l’aportaciĂł dels
joves és tan important, que ells no se senten en procés. Si jo ja sóc tan
perfecte i tan bo, per què he d’actuar diferent? Però arribarĂ un dia que
aquests mateixos joves necessitaran un referent adult, algĂş que ordeni les
idees, que aporti un horitzĂł a la seva vida. I aquest Ă©s el paper de la
parròquia. Saber estar aquĂ, estar atents. Jo estaria en contra d’unes
parròquies que es limiten a cedir espais als joves. Si deixem espais és perquè
han de ser espais de trobada. Cal pactar, cal veure com han de ser aquestes
trobades, amb els mitjans que siguin, a travĂ©s d’un videofòrum, d’una trobada,
d’un contacte esporĂ dic amb un adult.
-
Jo he viscut com en alguna entitat la crida als joves es feia oferint-los tots
els mitjans i sense cap exigència educativa…
De
fet tenir joves a les pròpies files llueix. Però no sempre ens plantegem si
estem fent alguna feina amb aquells joves, si sĂłn creients, si segueixen algun
itinerari. El que importa Ă©s que es vegin. El dia de l’aplec, pressiones els
monitors perquè vinguin. És per estar jo tranquil? És per dir que formen part
de la parròquia? És per enllunernar la gent, amb aquell vicari nou que tenim?
Se’ns barregen molts elements. Hem de ser curosos a l’hora de fer el
discerniment. Què s’estĂ movent quan parlem dels joves? És nomĂ©s per la nostra
perdurabilitat? No ens preocupem tant de què necessiten sinó de quedar bé. De
fet, enlloc de l’evangeli no diu que s’hagi de ser jove. Diu que hem d’estimar.
Molts
dels dèficits que nosaltres creiem observar en els joves, són comuns entre els
adults. Els joves no van a missa, però, ¿hi van totes les catequistes?; molts
joves no participen gaire en la vida participativa, però, ¿nosaltres hi som?;
molts joves no estan compromesos ¿i nosaltres?
-
En aquest context, què et semblen els moviments especialitzats?
El
context social ha canviat molt. Però continua vigent l’esperit de Cardijn, la
seva preocupaciĂł, en comprovar que l’EsglĂ©sia s’havia allunyat del mĂłn obrer.
Avui la consciència de mĂłn obrer costa d’explicar a uns joves que entren molt
tard en el mĂłn del treball, però la llunyania respecte a l’EsglĂ©sia continua
existint. Aquests moviments, la
JOC, la JARC,
han de ser punta de llança per conectar amb els joves en els llocs on els joves
sĂłn presents, per poder fer una proposta d’anunci, de trobada amb JesĂşs. No tĂ©
gaire sentit que s’adaptin massa als itineraris parroquials dels joves o que
s’alimentin dels grups de confirmaciĂł. És bo que connectin amb la realitat
parroquial, en el sentit que transmeten una inquietud evangelitzadora
estimulant per a tots, però sobretot han de sortir al món. Potser caldrà partir
tambĂ© d’espais diferents als llocs de treball, com centres relacionat amb el
lleure… Segur que quan es produeix aquest contacte el llenguatge canvia, i les
estructures se simplifiquen.
Som
persones del consum. Em va fer pensar el tema de la vaga del 29-S.
M’escandalitza que molts joves no vegin la necessitat d’aquesta vaga. Hi ha un
sistema que no funciona i que et fa mal i que va contra teu. Que això no
mobilitzi, no passi res, això m’escandalitza. Què ens estĂ passant? Intentem
visibilitzar l’opiniĂł que això no va, però això no hi Ă©s entre els joves.
-
BĂ©, jo als dotze anys ja vaig tenir contacte amb el mĂłn del treball… Avui això
es produeix molt més tard
Vaig
anar a una trobada de joves, en què n’hi havia una trentena entre 20 i 22 anys:
només dos van dir que treballaven. En sortir, vaig comentar-li a un: però tu no
vas fer de monitor cobrant? Ah, però això no és treballar. La percepció és molt
diferent. I Ă©s molt important el nom que posem a les coses. Si ens equivoquem
en el nom, també ens equivoquem en els atributs, en els drets, en les
obligacions… Si aquesta persona no Ă©s conscient que ell Ă©s un treballador poden
fer d’ell el que vulguin.
A
mi m’agrada molt un concepte que vam treballar amb en Xavier Morlans, en
l’objectiu del curs passat: l’atri. És a dir, aquell espai que Ă©s davant de
l’esglĂ©sia, que Ă©s espai de trobada amb els de dins i els de fora i que cal
travessar per arribar allĂ on se celebra l’Eucaristia. Hem de construir
espais-atris, que ho siguin d’acollida.
-
Finalitzem l’entrevista llegint el fragment en relaciĂł als joves que l’equip de
pastoral obrera hem posat a la guia…
Sobre
els joves, jo hi afegiria que les joves han de ser protagonistes. Hem
d’acompanyar-los, d’ajudar-los a posar normes no arbitrĂ ries per a la
convivència. Netejar un espai desprĂ©s d’utilitzar-lo no els resulta obvi,
perquè no estan acostumats a fer res a casa, i no s’esforcen gaire. Els demanem
una cosa que no se’ls sol demanar. NingĂş no s’esforça a llegir un llibre. Ens
n’hem de fer cĂ rrec, però ho hem de treballar.
Mercè Solé
________________
ACOLLIR ELS JOVES, Mn. Carles Muñiz
Delegat de Joves del Bisbat de Sant Feliu
Publicat al Crit Solidari el novembre de 2010,
butlletĂ de l'equip de
Pastoral Obrera
del Bisbat de Sant Feliu
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari, proposa modificacions, aporta idees, facilita nous links... Identifica't per ser respost. GrĂ cies!