EL PARENOSTRE

artícle reblocat de wikipedia

 El Parenostre (del llatí Pater Noster) és la pregària central del cristianisme^[1] ja que, segons el Nou Testament, a diferència d'altres oracions, va ser directament ensenyada per Jesús; els evangelis expliquen que quan els seus deixebles li van demanar com havien de pregar, Jesús els va ensenyar aquesta pregària. Es pot trobar a l'Evangeli segons Mateu (Mt 6:9-13) i, més breu, a l'Evangeli segons Lluc (Lc 11:2-4).

Hi ha diferents traduccions del parenostre, la traducció habitual és:

en català Pare nostre, que esteu en el cel: Sigui santificat en el vostre nom. Vingui a nosaltres el vostre regne. Faci's la vostra voluntat, així a la terra com es fa en el cel. El nostre pa de cada dia, doneu-nos, Senyor, el dia d'avui. I perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors. I no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

en llatí Pater noster, qui es in caelis, Sanctificetur nomen tuum. Adveniat regnum tuum. Fiat voluntas tua, Sicut in caelo et in terra. Panem nostrum quotidianum da nobis hodie. Et dimitte nobis debita nostra, Sicut et nos dimittimus debitoribus nostris. Et ne nos inducas in tentationem: Sed libera nos a malo. Amen

Anàlisi i interpretació

La pregària consta d'una invocació i set peticions i sol acompanyar-se d'una glorificació final (no inclosa al text canònic) per tancar circularment el discurs.

La invocació comença al·ludint al fet que Déu és pare, tant de Jesús (per la doctrina de la Santíssima Trinitat) com, per extensió, de tota la humanitat. S'allunya així del déu jueu, creador i sovint cruel segons els cristians, o de les divinitats indiferents d'altres religions. Està al cel, entès com el Paradís i no el firmament. Allà hi aniran a parar les ànimes després de la mort si han obrat correctament.

La primera petició és que sigui santificat el nom de Déu, seguint el model del Kaddish jueu, on els noms tenien una importància fonamental (per això no s'esmenta directament el nom, massa sagrat, en línia amb el manament de "no utilitzaràs el nom en va"). Sembla també al·ludir a la vocació universalista dels catòlics, en el desig que tots els homes es converteixin i santifiquin el nom de Déu.

Després es demana que el regne de Déu estigui a la terra, en el sentit que regni la felicitat eterna també a la vida terrenal (posseir Déu al cel, el seu regne, és la màxima expressió de goig per a un creient). Igualment regnaran a la Terra els valors celestials (aquells que permeten a l'ànima salvar-se), com ara l'amor el proïsme o la pau.

A continuació l'home se sotmet a la voluntat divina, subratllant el seu paper de dependència i obediència. Igual que Jesús va obeir les ordres del seu pare, fins a morir en la creu, igualment el cristià ha d'obeir la doctrina divina en la seva quotidiana, encara que li causi dolor o sigui difícil.

La quarta petició és més material, demana el pa, que simbolitza tot l'aliment i per extensió totes les coses necessàries per viure. El pa també recorda el manà del desert (que Déu donava cada dia als hebreus escapats d'Egipte amb Moisès) i el pa de l'Eucaristia, autèntic pa de vida segons paraules de Jesús (qui va declarar que qui en mengés, mai més no tindria gana).

Seguidament el cristià demana perdó pels pecats o ofenses que hagi pogut cometre. El text original podria traduir-se com a "deutes", fet que ha portat algunes congregacions a condemnar el préstec i la usura com a pecats inherents (ningú no pot deure a ningú tret de Déu, qui dóna la vida, i aquest perdona el deute). El perdó diví va acompanyat d'un perdó universal, recollint la vella màxima cristiana d'estimar els altres i no voler-los cap mal que no es vulgui per a un mateix (a diferència de la Llei de Talió jueva). Fa referència, per tant, al manament nou expressament donat per Jesús al darrer sopar abans de morir.

Lligat amb l'anterior, es demana evitar la temptació. La darrera petició és genèrica, es tracta de conjurar qualsevol mal (a vegades traduït com a Mal, el dimoni). S'observa per tant una gradació en les darreres peticions a la divinitat: que perdoni els possibles pecats comesos, que no permeti cometre'n de nous amb la temptació i que alliberi l'ésser humà de qualsevol mal, sigui pecat o no. Aquesta gradació és un recurs retòric típic dels poemes antics, on s'augmenta la força de la imatge progressiavment.

Alguns cristians prenen l'esquema bàsic per a una altra pregària més personal, l'Àgape, que recull els moments essencials d'aquesta però no es basa en una fórmula fixa sinó en l'expressió lliure del creient.

1. ↑ «parenostre». l'Enciclopèdia. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
   
    
    
   Article reblocat de wikipedia