PRIMERA
TROBADA:
Heu vingut aquí perquè voleu ser Catequistes
d’Infants. Enhorabona!
Cal, però, abans que tot que us aclarim una cosa: no
sou vosaltres que heu vingut solament perquè us agrada l’aventura d’educar els
infants en la fe, sinó que si sou aquí –per voluntat pròpia, certament- és,
perquè us han cridat… Sí, sí, us han
cridat!
No és una crida que se senti per les oïdes, sinó que
se sent per dintre! Us podríem dir com Jesús ho digué a Sant Pere (Mt 16): “Benaurats perquè això no us ho ha revelat
ni la carn ni la sang sinó el meu Pare que està en el Cel!” (Comentar si
cal).
Ser Catequista És Una Vertadera Vocació.
Vocació = Crida que ens fa Déu a través de
l’Església, en la persona del responsable de la Parròquia, en aquest cas el Sr.
Prior del Sant Esperit i els seus vicaris.
Els Bisbes enviats (successors dels Apòstols =
enviats), han rebut la MISSIÓ
d’ensenyar, amb la potestat de “cridar” i “enviar” a ensenyar a tots els
batejats escollits.
Tots els batejats tenen la capacitat per a ser
“enviats a ensenyar”, però no tots són “escollits”!
-Vosaltres, Sí!
- Per què?
- Ah! MISTERI
DE PREDILECCIÓ PER PART DE DÉU!
Déu estima tothom infinitament, però alguns els
estima MÉS,
sense fer injúria a ningú!
MISTERI! Però us ha triat a
vosaltres!
- Serà, perquè sou millors que els altres?
- No! La crida de Déu sempre és gratuïta! No la
mereixem, sempre és Gràcia, que vol dir gratis! De franc!
- Serà, perquè teniu les qualitats per a ser
catequistes?
- Potser, sí, però no cal! Els humans per donar un
càrrec pressuposem les qualitats
per a exercir-lo, però DÉU NO PRESSUPOSA LES QUALITATS, ELL LES HI POSA! (St. Tomàs d’Aquino).
Conseqüències del què acabem de dir:
a. Molta humilitat. No és pel que valem, sinó pel que Déu ens estima.
b. Molt d’agraïment a la Bondat de Déu que no sols ens ha creat, sinó que ens
ha triat.
c. Molta confiança ja que, si volem, ho farem molt bé! És Ell qui ens donarà
tot el necessari per a ser bons educadors.
d. Cal tenir ben clar que Déu
ens crida a educar la fe dels infants.
No som educadors de Cultura física, ni professors de Primària, ni tan sols uns
simples creadors de valors humans i prou. Som tot això però SEMPRE, enfocant
tots aquests valors cap a la dimensió de la FE, que abraça tota la vida humana.
Una Fe que ens compromet amb
Crist, a través de l’Església. Penyora certa de pertinència a aquesta Església:
El treball en la
Parròquia. Amb la garantia que dóna que ens ha cridat o
acceptat el Rector de la mateixa.
e. Cal tenir ben clar que el
nostre “JEFE” és el Senyor. Nosaltres som simples instruments de la seva Bondat. Per
tant: Moltes vegades “farem més bé
parlant a Déu dels infants, que no pas quan parlarem als infants de Déu!”.
Perquè ja ho ha dit l’Esperit Sant per la ploma de Sant Pau: “Ni el que planta, ni el que rega són res,
sinó Déu que dóna l’increment intern per a la creixença!”
COM HA DE SER EL/LA
CATEQUISTA?
1) AMABLE, SIMPÀTIC/A, SOMRIENT, I SERIÓS/A.
Ser amable, vol dir fer-se estimar. Sense
amabilitat no pot haver-hi simpatia.
Els infants són éssers molt delicats i cal tractar-los amb delicadesa, que és
una forma d'amabilitat. Cal saber-los escoltar com si, en aquell moment, el que
ens diuen fos el més important del món. I són de per si, simpàtics, per això
cal correspondre'ls amb tota la simpatia de què siguem capaços.
Somriure amb facilitat és sempre bo per a tothom.
Davant dels infants, si no hi ha una causa greu que recomani el contrari,
haurien d'estar sempre somrients. Una cara somrient atrau els infants més que
els imants el ferro.
Jesús sempre somreia
als infants, per això es barallaven per acostar-se a Ell. Ho diu l'Evangeli!
La serietat no està renyida amb
l'amabilitat, ni amb la
simpatia. La serietat no ha de ser mai amb paraules amargues.
I sols s'haurà de fer servir quan calgui.
S’aconsegueix més
dient a un infant: "Això que fas em fa estar trist/a" que no pas
enfadant-se, indignant-se, cridant, etc.
2) PREPARAT/DA.
Cal llegir, escoltar,
preguntar, estudiar si cal. I preparar les coses que s'han de dir i amb
quines paraules s’han de dir. Els infants no entenen el llenguatge
figuratiu.
El respecte als
infants i la pròpia consciència, ens ho exigeixen.
3) UNIT/DA AL SENYOR AMB UN TRACTE
PERSONAL I INTENS!
S'ha dit: “Si ets un/a bon/a Catequista resaràs molt,
i si reses molt seràs un/a gran Catequista!”
“Ningú no pot donar el que no té”.
“D'allà on no n'hi ha no en pot rajar”.
Si no mantenim una autèntica amistat amb Jesús... no farem
els infants amics de Déu! Més encara! si no estem ben plens de desig
d’omplir-nos de Déu… direm les coses sense convicció, i si no som hipòcrites...
poc se’n faltarà! Si més no, farem comèdia!
4) HA DE SER SEMPRE EDUCADOR/A.
Val dir que ha de saber aprofitar totes les oportunitats i
les circumstàncies, encara que s'hagi de canviar de tema.
Exemples: Si un dia
plou i els infants es distreuen amb la pluja… Val més parlar de la pluja que no
pas gastar energies intentant fer-los atendre al tema. Es pot dir: “Que gran és el Nostre Senyor que pot regar
totes les plantes sense cap esforç. A casa tinc una planta –tal– que per
regar-la he d'omplir una regadora blava que tinc, dues o tres vegades. En canvi
Nostre Senyor ho rega tot a l’hora i més bé que ningú”. O bé: “Quina sort que plogui! Es mullaran els
boscos i així no hi haurà incendis! Ara li podem donar gràcies a Jesús per
aquesta pluja!”
Qualsevol floreta pot
fer-nos exclamar: “Que Maco que és Nostre
Senyor que ha fet flors tan boniques!”
La notícia d’un nen
malalt o que té malalts a casa, o una desgràcia de les que en passen tantes... “Com que Déu Nostre Senyor sempre ens
escolta, ara li demanarem per això o per allò”.
(Fixeu-vos que sense
tenir en compte el punt 3), frases
com aquestes poden sonar a ridícules, cursis o falses!)
NOCIONS DE LA PSICOLOGIA DELS INFANTS.
Farem servir la paraula INFANT per a incloure els conceptes de nen i
nena.
L'infant serà un home
o una dona d'aquí a un temps, però mentre és infant no es pot tractar com un
home petit o com una dona petita, sinó com això que és: un infant. Perquè com a
tal té la seva manera peculiar de pensar, de sentir, de reaccionar... que no
tenen gaire a veure amb la manera de pensar, de sentir i de reaccionar que
tenen els adults.
Hi ha qui s’erra
creient que als infants se'ls pot tractar igual que als grans, però fent les
coses en petit. Per exemple: Una hora de Catequesi per a gent gran, serveix per
als infants, però que duri sols ½ hora (!).
No! de cap manera!
Ningú pensa que els vestits per a un infant siguin els del seu pare o de la
seva mare, però escurçats!
Els infants són
capaços d’aguantar bé, una o més hores del què sigui, amb la condició de què
siguin adaptades a la seva manera infantil de ser i de fer! Reaccionen diferent
que els grans.
Exemple: Es cansen d'estar
quiets o sense fer res. “Mare, em fan un
mal les cames! –deia una nena en tornar del col·legi – M'han fet estar asseguda tota la tarda!”. Per a ells, això és
normal, no pas per a la gent gran.
EL INFANT PENSA EXCLUSIVAMENT AMB IMATGES,
molt més que no pas els grans. L'infant encara ha de construir les idees
abstractes a través de les imatges. Cosa que farà de mica en mica.
Pels infants, LA
BONDAT és fer coses bones. I les coses són bones, quan el pare, la mare, o la
catequista, els diuen que tal cosa és bona! L'AMISTAT, per a ells és jugar
junts, parlar, fer companyia, fer estar content, divertir, escoltar,... De
l’amistat tal com la tenen els grans, ells en són incapaços.
Mireu si n'és
d'important la missió educadora (pares, mestres, catequistes...) que la
formació moral de l'infant, normalment li durarà tota la vida, i és l'educador
que forma els valors ètics en l’infant!
TENEN UNA MEMÒRIA D'ELEFANT.
Cal aprofitar-la. Amb
dues o tres vegades de repetir una cosa, sobretot si és concreta i dita amb idèntiques
paraules, ja la tindran memoritzada, i potser que per tota la vida.
Fa 47 anys que a la
Catequesi de Sitges, els infants repetien sovint aquesta frase: “La nostra oració sempre és bona, encara que
nosaltres siguem dolents.” Fa poques setmanes que un avi de Sitges vingué a
veure’m i repetint-me aquesta frase, em deia que sort n'havia tingut en més
d'una ocasió.
TREN UNA ATENCIÓ INTENSA, SI BÉ MOLT
VERSÀTIL.
Sembla que no
escoltin, però ho fan intensament, sobretot si els interessa el que els diem.
Però tenen una facilitat de canviar l'atenció d'una cosa a l'altra que sembla
que puguin escoltar dues o tres coses a l'hora.
PASSEN DE LA IDEA A L’ACCIÓ
“ELÈCTRICAMENT”.
Quan se'ls diu una
cosa que s'ha de fer, si la veuen clara es disparen a fer-la “ara mateix”. L'espera per a ells és un
vertader turment.
Aplicació pràctica:
Quan se'ls ha de dir que facin una cosa, primer s'ha d'explicar la cosa com si
no s'hagués de fer. D'altra manera ja s'hauran posat en moviment i no ens
podrem fer escoltar. Exemple: Si el Mossèn els espera a l'església per fer-los
alguna explicació... No se'ls ha de dir: ara anirem a l'església que el Mossèn
ens explicarà tal o qual cosa... sinó: Coneixeu el Mossèn tal? Diu que us vol
explicar tal i tal... per això ara
agafeu la cartera i anem cap a l'església.
ELS AGRADA ASSABORIR ELS SEUS
CONEIXEMENTS.
Per això els agrada
que se'ls repeteixin les coses. Aquí sí que es posarà a prova la memòria de la
Catequista! Perquè si dieu un detall diferent un dia d'un altre… ells us
corregiran: No, que eren tres o eren quatre!
Escolten les coses
repetides, -siguin temes, siguin rondalles- amb una fruïció semblant a la dels
melòmans quan escolten la seva música preferida (repetida, no?).
Això fa que cal no
atapeir-los de coneixements, sinó dels més bàsics, però molt repetits.
Un coneixement en el
que cal insistir és amb la idea de que Déu és BO, perquè ha fet totes les coses
bones, i sempre vol el que és bo i ho vol per a tothom!
És maco, perquè ha fet
totes les coses maques.
És el nostre amic,
perquè ens estima a tots d'un a un, ens dóna tot el que tenim de bo, ens
escolta sempre, ens fa companyia, ens fa estar contents, sempre ens vol ajudar,
etc.
Si els fen entendre
això, serà fàcil portar els infants cap a la pregària, a la confiança, a la fe
positiva, a la vida cristiana d'intentar agradar Déu en totes les coses,
superar la moral per la caritat integral, i el temor per l’amor!
NO ENTENEN EL LLENGUATGE FIGURATIU.
El Cardenal Gomà deia
que: Per fer un sermó de ½ hora a la gent gran, necessitava preparar-se durant
una hora, més o menys. I que per parlar ½ d'hora als infants, amb tres hores de
preparació encara no en tindria prou.
A una classe de nenes
petites del Col·legi Vedruna, fa molts anys, en la vigília de la Immaculada, un
sacerdot que no s'havia preparat començà dient: “Jo sempre he vist que Déu
nostre Senyor, quan algú se li acosta per la ma de Maria…” Una nena s’aixecà
per preguntar: “Tu, l'has vist a Déu Nostre Senyor?” Una altra ja estava dreta
per preguntar: “Hi ha algú que hagi donat la ma a la Mare de Déu?” Aquí s'acabà
el sermó del Mossèn!
FÍSICAMENT GAIREBÉ NO ES CANSEN.
Els cansa, més aviat
el no fer res o el no bellugar-se.
Sempre que es pugui
s'ha de buscar la manera de fer-los bellugar.
TENEN EL SENTIT DE LA IMITACIÓ AL MÀXIM.
Sobretot el que els
entra pels ulls. Imiten els seus companys, els germans grans, els pares, els
mestres i els catequistes. Ho imiten tot: els gests, la manera de caminar,
d'asseure's, les ganyotes... No sé si vigeix encara una llei nacional que
prohibia dedicar-se a l'ensenyança primària als mestres que tinguessin un tic
nerviós.
Les bones actituds de
la catequista seran eficacíssimes per tal que els infants també les tinguin.
Més que cinquanta sermons! Plegar un paper de terra i posar-lo a la paperera…
Penjar bé l'abric o l'anorac… No fumar… etc.
TENEN EL SENTIT DE LA BELLESA I DE LA POESIA MÉS POTENCIAT
DEL QUE LA GENT GRAN ES
PENSA.
És fàcil portar als
infants a la contemplació de la bellesa per a elevar-los a la Bellesa divina:
una flor, un núvol, una posta de sol,… I les rondalles i explicacions com més
belles i més poèticament es facin, millor.
L'AMOR PROPI ÉS MOLT VIU.
No són orgullosos,
però sí, molt sensibles al tracte que se’ls doni. Fan molt cas de les lloances,
i també dels menyspreus. És fàcil sentir-los dir moltes vegades: “ara no jugo”,
“ara no t’estimo”, “ara plego”.
És fàcil manejar-los
si se'ls diu coses com aquestes: Com que tu ja ets gran, ara has de fer això!
Com que ets tan maca, faràs això altre. No cal dir com són de competitius! Per
a poder ser més que un altre, ser el primer, etc.
És un dels millors
sistemes educatius el de l'estimulació cap a les coses millors, PERÒ, SENSE
PASSAR-SE! Podríem crear un incapacitat cap a la humilitat, a la generositat,
la solidaritat, etc. I acabaríem fent-los aptes sols pel triomf mundà de la
societat de consum, que mai ha estat cristiana.
Recomanar-los que a
casa facin favors, perquè així seran els més macos de casa…, No! En tot cas que
els favors els facin sense que ningú se n'adoni, i Déu que tot ho veu els farà
sentir l’alegria de ser bons, o si més no, Jesús que tot ho sap estarà content…
Sí! Perquè això els aparta de la vanaglòria i els fa entrar en el món
sobrenatural del tracte personal amb Jesús.
VOLEN SER GRANS.
Fer-los-hi entendre
que de grans ho són els que saben estimar sense cobrar els favors, els que
saben ser generosos, els que saben fer sacrificis pels demés, els que saben ser
valents, etc.
VOLEN CRIDAR L'ATENCIÓ.
Cal conèixer i
recordar el nom dels infants. Si els cridem pel seu nom se senten
personalitzats, cosa que els complau palesament.
Els que més ho
agrairan seran els tímids, dels que se n'ha de tenir una cura especial. Per poc
que ens descuidem quedaran apartats de les actuacions amb detriment del seu
aprofitament. Per altra banda acabaríem fent preferències amb els més oberts i
simpàtics. I això sempre fa mal: als infants i a la mateixa Catequista.
**
Cal parlar dels infants
“vedettes”. S'anomenen així els que exageradament volen cridar
l’atenció. Estan sempre a punt de fer-se el centre de l'atenció sigui com
sigui. Enreden molt i poden acabar amb la paciència de qualsevol. Si no poden
cridar l'atenció fent coses bones… en faran de dolentes, que li són més fàcils
de fer.
Moltes vegades es
confon un infant “vedette”, amb un entremaliat, o fins i tot donat a la dolenteria. Almenys
en tenen la fama!
No sempre és fàcil
dominar-los en profit d’ells mateixos i dels altres companys de grup, el millor
sistema -no pas fàcil- és procurar no donar-los publicitat quan fan una cosa
indeguda, i lloar públicament quan fan una cosa ben feta. També pot donar bon
resultat, encarregar-los-hi alguna funció: Repartir els papers i llapis, etc.
És a dir, fer-los sentir importants, però no per iniciativa pròpia, i per a
fer-los sentir el goig del servei als altres.
**
VOLEN SER PROTAGONISTES.
El fet de cridar
l’atenció coincideix amb aquest de ser protagonistes. Per això els agrada
dibuixar, i ensenyar els dibuixos a tothom… fer encàrrecs… fer teatre, i que
se'ls escolti!
SÓN MOLT AFECTIUS.
És normal que una
catequista estimi els infants. Però ells són tan necessitats d’afecte que no
n'hi ha prou d'estimar-los, cal que ells ho notin i que entenguin que sobretot els estimem, perquè Jesús ho vol.
Si
la Catequista es deixa portar per la sensibleria, farà més mal que bé:
fàcilment farà diferències, no preferint els que més ho necessiten sinó els més
simpàtics, i deixarà de banda els més apocats, tímids, amb problemes familiars,
etc.
És una temptació molt
perillosa per a les principiants. Per això és tan important que la Catequista pregui molt. La vida interior,
d'intimitat amb Déu, és imprescindible per acostar la mainada cap a Déu, i
no fer-ne un grupet de “fans” d'una mateixa!
SUGGERIMENTS PER A
USAR LES TÈCNIQUES.
EL JOC.
El joc és el seu respirar vital.
És el que es prenen més seriosament. Els interessa, els apassiona, els
absorbeix…!
Fixeu-vos que juguen
amb tot el que els cau a les mans, tant si és una joguina, com si és la més
sofisticada i valuosa màquina fotogràfica!
És en el joc quan són
més espontanis i més oberts, per això és recomanable observar-los quan juguin,
perquè és quan se'ls pot conèixer amb profunditat.
És molt convenient que
la Catequista, MÉS QUE JUGAR AMB ELS
INFANTS, SÀPIGA FER JUGAR ELS INFANTS. S'estalviarà la “competició” amb
ells, i podrà fer d'àrbitre neutral en bé i profit de tots.
Fer jugar els infants
sempre serà una obra bona. I molt agraïda per tothom: els mateixos infants, els
pares i tots els que els estimen, i per totes les persones de bé. Perquè poques
coses n’hi ha de més simpàtiques, que veure com algú dóna alegria a éssers tan
amables com són els infants!
Aquesta bona obra, per
una Catequista sempre ha de tenir la dimensió de la caritat, o sigui s'ha de
fer per amor de Déu, que és el que més i millor ens ho agrairà! Si no seria
pura vanitat o busca de la satisfacció pròpia.
A més a més, no s'ha
de fer solament per entretenir la mainada, ja que el joc té tal fascinació pels
infants que cal aprofitar-la al màxim. Si una educadora, sempre ha de ser educadora, quan es fa jugar els nens cal
aprofitar les possibilitats d’educació que porta el Joc.
Les virtuts que fàcilment els jocs poden
estimular, són entre moltes d'altres: col·laboració, solidaritat, esforç,
servei, alegria, serietat (no cares serioses), noblesa, domini, respecte,
amistat, companyonia…etc.
Dos principis generals a tenir en
compte, expressats per aquestes dues frases:
-Un-a
noi-a cristià-na, SEMPRE JUGA NET!
-EN
ELS JOCS VOLEM GUANYAR, PERÒ SABREM PERDRE!
Si es compleixen
aquestes dues coses, un joc sempre serà educatiu!
Qualitats que cal que tingui un
joc:
-
Que sigui un bon joc. (N'hi ha molts, gràcies a Déu).
- Que els infants
l'entenguin bé. Abans d’engegar-lo, seria bo explicar una aventura que tingui
que veure amb el joc (Això fàcilment es pot improvisar).
- Després explicar les
regles del joc, ben senzillament, amb paraules precises i amb normes ben
concretes.
- Procurar que sigui
un joc pel lloc adequat: hi ha jocs de sala, de camp, de bosc… La catequista
farà d'àrbitra.
- L'entusiasme de la
Catequista s'encomana sense voler. Però cal que hi sigui! “Anem-hi!”, “
Som-hi!”, “Vinga!”
Del que hem dit se'n
dedueix que dirigir un joc no és fàcil, però tothom qui vulgui saber-ne: EN
SABRÀ!
Qui es pensi que és
fàcil, MAI NO SERVIRÀ!
Qui es pensi que no en
sabrà mai, si vol, SERVIRÀ!
LES RONDALLES:
Els infants viuen els contes i les rondalles “vitalment”. Els
protagonistes de les rondalles els captiven! Les accions i les paraules dels
protagonistes d'un conte intentaran imitar-les i repetir-les quasi
“instintivament”!
Es diu que “una imatge
val per mil paraules”, però són molts els pedagogs que creuen que una bona
narració ben feta, crea dins la imaginació de l'infant, les imatges de
fabricació pròpia, que són molt millors i més eficaces que les que donen els
mitjans àudio-visuals.
Per a explicar als
infants una rondalla cal tenir en compte vàries coses:
a)
Cal
tenir una bona rondalla, amb uns bons protagonistes.
b)
Escollir
el moment adequat.
c)
Escollir
el lloc adequat.
d)
La
positura adequada dels infants.
e)
L'adequada
col·locació de la narradora i la gesticulació.
a)
Cal
tenir una bona rondalla:
Bona
ho serà si té:
- Un bon argument, amb
la seva presentació de l'ambient i els personatges.
- Una bona aventura a
realitzar, preparatius, unes dificultats a vèncer, amb l'enginy, la valentia i
l'alegria del protagonista.
-
Suspense: “com s'ho farà?”, “com se'n sortirà?" què dirà? "
-Un
final feliç, correcte i si pot ser edificant, millor!
Quins protagonistes?:
-El BO i si pot ser EL
BO I LA BONA. Són
els valents, els simpàtics, els que són nobles, pensen en els altres,
s'encomanen a Déu en les dificultats, no tenen mai mandra, etc. Però no són tan
perfectes que no puguin equivocar-se alguna vegada.
-EL TAUJÀ o la
TAUJANA, és el pàmfil, el beneitó, el covard, etc. a càrrec d’ell aniran totes
les situacions còmiques de la
narració. El que s'espanta per tot, o bé sempre té gana, o
s'adorm i es cansa fora mida... (Recordeu la narració del Lluquet i Rovelló
d’en Folch i Torres). Però no tan taujà com per no poder, en alguna ocasió,
fer-ne alguna de bona.
-EL DOLENT o ELS
DOLENTS. Són els que posen dificultats, trampes i volen el mal i el fracàs dels
protagonistes bons. Però no tan dolent que no pugui tornar-se bo al final,
gràcies a la conducta noble i generosa dels protagonistes bons.
b)
Escollir
el moment adequat:
O sigui que no
coincideixi amb una altra cosa més atractiva pels infants. P.ex.: l'hora
d'anar-se a banyar a la piscina. És molt adequat després d'una activitat
cansada físicament. Quan a fora plou o fa massa sol, etc.
c)
Escollir
el lloc adequat:
Que
puguin asseure's bé, ni que sigui a terra.
Que
no hi faci fred, ni massa calor.
Que
no sigui un lloc massa petit, etc.
Que
al terra, no hi hagi grava.
Que no hi hagi coses
que els distreguin ( Gent que passa, nois que juguen, bestioles: Gossos, gats,
gallines, vaques, etc.)
d)
La
postura dels infants:
Asseguts,
millor.
Que
no estiguin massa estrets, per
molestar-se necessàriament.
Si
pot ser una sola fila. Que no tinguin ningú davant, sinó la narradora.
Si
poden descansar els braços, millor: Una taula, una barana, etc.
e)
Posició
de la narradora:
Davant
dels infants de manera que tots la vegin plenament.
Pot estar asseguda, si
no hi ha més remei. Però molt millor si està a peu dret i amb possibilitat de
bellugar-se.
La
gesticulació i els moviments de la
narradora, són molt importants.
No és igual dir “Es va
ajupir” o dir-ho fent l'acció d'ajupir-se, “es posà a escoltar” o acompanyar-ho
del gest de parar l'orella, etc.
Com més petits són els
infants, més important és la gesticulació i els moviments de la narradora.
EL DIBUIX:
Ja hem dit que els
encaixa bé, perquè els fa creadors, protagonistes, creditors a l’aplaudiment,
etc.
Cal procurar:
- Que tots disposin
del necessari: papers per tothom, llapis i colors suficients, gomes d'esborrar
abundants, estris de fer punta als llapis, etc.
-
Una bona taula i espai suficient.
- Donar-los-hi les
idees a expressar ben clares i definides. Concretes, mai abstractes.
LES CANÇONS, ELS MIMS I LA DANSA:
Són d'una
extraordinària importància. El cant i la dansa són innats en ells. Caldrà que
la Catequista aprengui a aprofitar aquesta inclinació, per saber inculcar
moltes idees a través d’una cançó o d’una dansa improvisada.
Tenim l'entrada actualitzada 2017!!!!
ResponEliminahttps://nxtia.blogspot.com.es/2017/11/minicurset-de-catequistes-mn-francesc.html