Xerrada recollida en el marc del treball intern de l'objectiu diocesà: "L’ANUNCI QUE NEIX DEL GOIG COMPARTIT". Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, 2009-2010. Mn. Xavier Morlans va fer aquesta xerrada a tots els capellans de la diòcesi el 13oct09 a Vilafranca.
Una inquietud
compartida:
¿Com dotar
de major eficàcia evangelitzadora
la nostra comunicació
pastoral?
Contingut
Introducció
1. Un punt de partença per a
la nostra reflexió
1. La pregunta sobre l’eficàcia
evangelitzadora de les nostres intervencions orals
2. Una certa sensació
d’impotència
3. Uns obstacles en l’ambient
2.
Escenaris i destinataris de les nostres intervencions orals
1. Homilia dominical
2. Homilia i preparació dels sagraments
ocasionals (batejos, primeres comunions, casaments, exèquies)
3. Pares dels nens de la catequesi graduada
4. Predicació en dies extraordinaris
5. Grups
estables: catequesi d’adults, revisió de vida, matrimonis, joves, ...
6. Converses personals
7. Intervencions en mitjans de comunicació locals
9. Escenaris per estrenar i destinataris nous a
qui arribar
* Reptes que es desprenen del repàs als
escenaris i als destinataris de les nostres intervencions orals més habituals
3. Els
diversos ingredients evangelitzadors de les nostres intervencions orals
1. Els set elements del procés complex de
l’evangelització segons Evangelii Nuntiandi
2. Ensenyament que es desprèn de l’EN pel que fa
a la varietat d’intervencions orals en el procés global de l’evangelització
3. Ensenyament de l’EN pel que fa al primer
registre oral evangelitzador: l’anunci
4. Diferència i relació entre primer anunci i catequesi
* Per a continuar la reflexió i el treball
Introducció
En continuïtat amb els objectius pastorals proposats els
darrers anys, enguany la nostra diòcesi encara l’objectiu La comunicació de la fe: l’anunci que neix del goig compartit.
Prenent com a base tota la riquesa de vida, compromís i servei que es viu en
les nostres parròquies, moviments i comunitats, volem posar un especial èmfasi
en aquell aspecte de l’evangelització que consisteix en la comunicació joiosa
d’un missatge i d’una proposta que té en la persona de Jesucrist el seu punt
focal.
Això ens porta a afrontar les dificultats i els reptes
que tenim avui dia per a expressar la proposta verbal de la fe. Els preveres,
entre altres coses, som homes de la paraula; el nostre ministeri i les
múltiples intervencions pastorals que configuren bona part de la nostra vida
tenen en la paraula una mediació molt significativa. Val la pena prestar
atenció al contingut evangelitzador de les nostres intervencions orals. Això
pot ajudar també a una renovada consciència del paper també evangelitzador de
religiosos, religioses, laics i laiques.
1. Un
punt de partença per a la nostra reflexió
1.
La pregunta sobre l’eficàcia
evangelitzadora de les nostres intervencions orals
Tot prenent com a
referent l’Exhortació apostòlica Evangelii
Nuntiandi de Pau VI (1975), en destaquem, d’entrada, unes preguntes
contingudes en el núm. 4 i que són de total actualitat (el subratllat és
nostre):
“–
Quina eficàcia té en els nostres
dies aquesta energia amagada de la
bona nova, capaç de sacsejar
profundament la consciència de l’home?
–
Fins a quin punt i de quina manera, aquesta força evangèlica pot transformar de debò l’home d’aquest segle?
–
Amb quins mitjans cal proclamar l’Evangeli, perquè el seu poder sigui eficaç?
Aquestes preguntes desenrotllen, en el fons,
la qüestió fonamental que l’Església es planteja avui i que podríem traduir
així: Després del Concili i gràcies al Concili, que ha constituït per a ella
una hora de Déu en aquesta cruïlla de la història, ¿es troba o no més apta, l’Església, per a anunciar l’Evangeli i
inserir-lo al cor de l’home amb convicció, llibertat d’esperit i eficàcia?”
Aquestes preguntes,
encara tan actuals, de Pau VI, donen el to i la pista de la nostra reflexió. Es
tracta de revisar i fer una mena d’ITV de la qualitat evangelitzadora de les
nostres intervencions orals. Per qualitat evangelitzadora entenem, seguint les
preguntes de Evangelii Nuntiandi,
aquesta referència a l’energia amagada,
a la capacitat de sacsejar profundament, a
la força transformadora del missatge
evangèlic.
2.
Una certa sensació d’impotència
“Quasi
estic per llançar la tovallola… Ja no sé què fer amb els pares dels nens que
s’apunten a la primera comunió i a la catequesi... són com si fossin
impenetrables... No reaccionen a les meves propostes del camí cristià a partir
de testimonis de compromís cristià o d’unes presentacions catequètiques sobre
Jesucrist i el Nou Testament...
“ (Un rector, 67 anys)
Afirmacions d’aquests tipus podríem
fer-les gairebé tots. Hi ha una sensació de com si el que diem, el que
proposem, no aconsegueix d’arribar a motivar els qui ens escolten, almenys amb
prou força per a engrescar-los a apuntar-s’hi. Recordem, potser amb certa
nostàlgia, altres moments, altres circumstàncies en què, davant la invitació a
assistir a unes trobades, la resposta d’una colla de gent era més entusiasta i
també ho era la perseverança. Quants grups de matrimonis, de catequesi d’adults
o de revisió de vida van començar per una xarxa d’invitacions i respostes...[1]
3.
Uns obstacles en l’ambient
No seria sa que ens culpabilitzéssim
d’una manera obsessiva per les nostres experiències de manca d’eficàcia. Hi ha
condicionaments que vénen de l’ambient i prou que els sociòlegs s’encarreguen
de recordar-nos-ho. A Espanya, i a Catalunya més concretament, és on la
secularització ha estat més ràpida i salvatge els darrers trenta anys. El secularisme, entès com un desig
d’alliberar-se de tota tutela “transcendent” (Déu, Església, Tradició), ha
evolucionat fins a convertir-se també en un desig d’emancipació de tota tutela humana que s’experimenta com a
limitadora (la pàtria, la família, els valors immutables), de manera que, així,
ens hem vist abocats a una exaltació del
jo individual que s’autodota d’aquells referents que ell vol (individualisme,
narcisisme, relativisme).
El problema per a proposar el camí de
l’Evangeli no el tenim únicament nosaltres, els cristians, sinó que també el
tenen els polítics, els humanistes, els qui treballen per Catalunya i per un
món més solidari, amb la finalitat d’aconseguir, en aquest context, un
compromís de donació i fidelitat (la política com a servei, la defensa dels
aspectes humans en qualsevol terreny –solidaritat amb el dèbil per sobre del
propi profit immediat–, l’intent de crear una Catalunya integradora fidel a la
seva identitat cultural i oberta al futur...).
Hi ha també –i no volem insistir en
aquest punt– el contratestimoni de certes preses de posició d’alguns
representants de l’Església, amb missatges públics en què el to autoritari o patrimonialista
(adreçar-se a la gent com si encara la majoria fossin cristians...) no ajuda a
crear empatia amb la proposta cristiana que fem a les bases en el dia a dia.
Caldria cuidar molt tot el que és aparició pública de l’Església en els mitjans
de comunicació i tota circumstància en què s’entra en contacte amb franges de
la població que no freqüenten els circuits eclesials, perquè, per defecte,
aquest és el “primer anunci” que reben molts respecte de la proposta cristiana.[2]
Però, sense deixar de prestar
l’atenció deguda a aquests dos grans condicionants (els obstacles de la cultura
hedonista i el repte d’un dispositiu col·lectiu que asseguri una bona
comunicació de l’Església amb la societat), hi ha un espai propi de cada un de
nosaltres com a preveres ( religiosos, religioses, laics i laiques). I és sobre
aquest marge de maniobra en el dia a dia que voldríem reflexionar per
millorar-ne, també, la capacitat comunicativa i la força evangelitzadora.
Què depèn de nosaltres? què està al
nostre abast? com millorar la qualitat evangelitzadora del nostre fer i del
nostre dir en el dia a dia? I, més específicament, atenent a l’objectiu
pastoral d’enguany –la comunicació de la
fe: l’anunci que neix del goig compartit–, ¿com millorar la capacitat
comunicativa del nostre dir? Aquest vol ser l’objectiu d’aquesta reflexió.
2. Escenaris
i destinataris de les nostres intervencions orals
Per començar ens pot ser útil
traçar un mena de mapa dels escenaris de les nostres intervencions orals més
habituals i intentar establir una vegada més una tipologia aproximada dels
nostres diversos destinataris i del seu estat “interior”.
1. L’homilia
dominical
La nostra intervenció més
regular i que demana setmanalment la nostra preparació i dedicació és l’homilia
de les eucaristies dominicals. Aquestes van dirigides a uns destinataris que
podem classificar en tres grups.
a) Laics
i laiques col·laboradors i amb responsabilitats pastorals
Aquests són especialment
receptius a l’alimentació que diumenge rere diumenge esperen i valoren de
nosaltres preveres. La nostra predicació diumenge rere diumenge té la capacitat
i la responsabilitat de modelar en gran manera la mentalitat i la praxi
d’aquests cristians del cercle més proper.
b) Assistents
habituals a la missa dominical
Són la majoria. Són la porció
regularment més fidel del Poble de Déu. Els que han “aguantat” totes les
renovacions i canvis d’estil. Però tanmateix no és aventurat creure que, entre
aquest sector, un bon nombre pot ser que visquin la fe cristiana com una
pràctica devocional i com un esforç moralista per ser “bons”. És a dir, tenim
cada diumenge un auditori que espera ser de nou “evangelitzat” amb aquella
proposta més cristocèntrica i d’autèntica bona notícia de la punta més càlida i
misericordiosa de l’Evangeli.
c) Assistents
ocasionals
Sabem que, per diverses
raons, sempre hi ha una certa població flotant al voltant de la missa
dominical: els qui per hàbit hi van un cop al mes o de tant en tant, els qui hi
assisteixen per la intenció del difunt (aniversaris) o perquè fa poc que han
perdut un familiar i això els mou a anar a missa uns quants diumenges fins que
tornen a deixar...
Sobre la consistència de la fe de les persones
d’aquests grup és menys aventurat creure que es tracta d’una fe dubitativa i
poc madura: és un sector que necessita urgentment rebre el primer anunci de la
fe cristiana.
En aquest sector, des de ja
fa uns quants anys, segons ens donen testimoni els interessats, hi ha “els qui tornen a la fe”, és a dir, els
qui, després d’anys d’haver aparcat la pràctica religiosa o la fe, comencen a
treure el cap per l’església a veure què troben… Aquests estan en la situació
ideal per rebre la primera proposta engrescadora de la fe cristiana.[3]
2. Homilia
i preparació dels sagraments ocasionals (batejos, primeres comunions,
casaments, exèquies)
Hem fet moltes anàlisis i
intents d’arribar a aquest sector. Pensem amb realisme quantes convocatòries no
s’han fet per carta per intentar aplegar els qui han batejat els seus fills a
la parròquia, els qui s’hi han casat… i les respostes tan minses... Continua
essent un repte: què dir-los?, què oferir-los en les reunions preparatòries, i
en la mateixa celebració del sagrament, perquè se sentin concernits i neixi en
ells el desig de tornar perquè han intuït que allà se’ls oferia alguna cosa
interessant per a les seves vides?
3. Pares
dels nens de la catequesi graduada
És un sector de
característiques molt semblants a l’anterior. Tenim, d’entrada, l’avantatge de
poder adreçar-nos a ells en diverses ocasions al llarg del curs escolar. De nou
el repte és: què els diem que realment en motivi alguns a iniciar un camí d’una
fe més centrada en Jesucrist i en la vida que ofereixen l’Evangeli, els
sagraments, la comunitat parroquial i el compromís per la vida del món?
4. Predicació
en dies extraordinaris
Al llarg de l’any hi ha
diades en què tenim l’oportunitat d’adreçar la paraula a un auditori més ampli
i molt heterogeni. Seguint l’any litúrgic podem assenyalar les següents: el dia
dels difunts, Nadal, la benedicció del Diumenge de Rams, el Tridu Pasqual, les
festes patronals, els aplecs en ermites locals… Són ocasions en què encara ens
podem adreçar a grups nombrosos i a famílies senceres encara joves, com passa
el Diumenge de Rams. No cal dir com aquestes dies la predicació ha de ser
necessàriament en el registre més elemental i evangèlicament més incisiu.
5. Grups
estables
Col·lectiu de catequistes, grups de matrimonis, catequesis
d’adults, grups de revisió de vida, grups d’estudi d’Evangeli o de pregària amb
la Bíblia,
grups de joves… Són aquells amb qui ens reunim habitualment. Aquí s’hi troben
els principals col·laboradors, laics i laiques que accepten tasques de servei i
d’acompanyament d’altres. També es poden ubicar aquí les intervencions al
consell pastoral de la parròquia i a les comissions d’economia o de Càritas. És
el “nucli dur”, que demana sempre una renovada atenció per oferir-los un
aliment adequat a la maduració cristiana i a les noves conversions necessàries
en les diverses etapes de la vida. [4]
6. Converses
personals
Hi ha un reguitzell de
contactes impossibles de classificar que van sorgint al fil de la vida. A títol
indicatiu citem-ne alguns:
a)
Persones
a les quals, d’algun amanera, oferim un acompanyament espiritual regular.
b)
Persones
que vénen ocasionalment a parlar amb nosaltres al despatx o que, amb motiu
d’algun tràmit o d’alguna ajuda (Càritas), es presten al diàleg pastoral.
c)
Converses
espontànies al fil de la vida: malalts, familiars, amics…
7. Intervencions
en mitjans de comunicació locals
Ens referim a intervencions
escrites en el full parroquial o en alguna publicació local que ens ofereix un
espai per a la veu de la parròquia, com també a intervencions a la ràdio o al
canal de televisió local. Són ocasions privilegiades per a arribar, amb un
primer missatge, a persones que no participen habitualment en els circuits
eclesials. També hi ha tot el nou camp que se’ns obre amb internet: pàgina web de la parròquia, blocs, facebook…
8. Escenaris
per estrenar i destinataris nous a qui arribar
És allò que designem amb l’expressió “arribar als allunyats”. I
aquí ja intuïm que se’ns pot girar feina… Però, per ara, només ho deixem
apuntat. Aquesta pista pot ser motiu d’una de les pròximes sessions.
* Reptes que es desprenen del repàs
als escenaris i destinataris de les nostres intervencions orals més habituals
Podem formular algunes
constatacions que han sortit al llarg d’aquest repàs.
a)
Les
nostres intervencions orals s’adrecen molt sovint a un públic heterogeni i transversal en què els nivells d’obertura
religiosa, de fe i de compromís cristià són diversos.
b)
Primera
conseqüència que ja sabíem, però de la qual ara prenem més consciència: Les
nostres paraules han de tenir també una capacitat de transversalitat, és a dir, se’ns demana emetre el missatge cristià
amb la seva diversa capacitat de
modulació: no és el mateix adreçar-se a un cristià convençut que a un que
torna a veure què diem per si de cas s’engresca.
c)
Quines
són les diverses modulacions que ha
de contenir una intervenció oral amb intenció evangelitzadora per a reeixir en
el seu intent d’arribar a tothom en la mesura en què ho necessita?
3. Els
diversos ingredients evangelitzadors de les nostres intervencions orals
1. Els set elements del procés complex
de l’evangelització segons Evangelii Nuntiandi
Ara que estem motivats per
aquest desig de verificar la diversa composició que ha de tenir el missatge que
emetem perquè produeixi els fruits evangelitzadors en els seus receptors, pot
ser un bon moment per a rellegir les pàgines magistrals de Pau VI en l’Evangelii Nuntiandi (1975). Recordem
que es tracta d’una Exhortació Apostòlica escrita recollint els treballs i
conclusions del sínode dels bisbes de 1974 sobre l’evangelització. És un
document que, en la seva ja llarga trajectòria de més de trenta anys, ha tingut
molt bona recepció en tots els àmbits eclesials. Les seves distincions i
precisions, a propòsit de l’evangelització contemplada en tota la seva
complexitat, són de referència obligada en els manuals i en els cursos de
pastoral.
Ens centrem en el breu i
concís capítol segon –Què és evangelitzar–
que recull amb un gran sentit de la distinció i de la interrelació els ja
famosos set elements del procés
global de l’evangelització, tal com queden recollits en el número 24:
“L’evangelització
–hem dit– és un pas complex amb elements variats: renovació de la humanitat,
testimoniatge, anunci explícit, adhesió del cor, entrada en la comunitat,
acolliment dels signes, iniciatives d’apostolat. Aquests elements poden semblar
contrastats i àdhuc exclusius. Són, en realitat, complementaris i mútuament
enriquidors. Cal mirar sempre cadascun d’ells integrat amb els altres.”
Amb l’ajuda del gràfic que
oferim a continuació veurem millor la
circularitat que es dóna entre aquests set elements. En el segon gràfic que
trobarem després, tot mantenint la mateixa col·locació circular del primer
gràfic, hi tenim, a més, la descripció textual de cada un dels elements segons
la redacció ben acurada de Pau VI (números del 18 al 24 de l’EN). Només ens
prenem la llicència de canviar el títol del quart element: en lloc d’“Entrada
en la comunitat” com diu el text d’Evangelii
Nuntiandi, hi posem “Itinerari de (re)-iniciació cristiana d’adults”, que
és equivalent i dóna una idea de la temporalitat i l’especificitat pastoral que
requereix el procés d’entrada en la comunitat.[5] També
ubiquem la catequesi –que en el text de l’EN apareix citada a propòsit de
l’anunci explícit– en el procés d’iniciació, que és el seu lloc propi.
2. Ensenyament
que es desprèn de l’EN pel que fa a la varietat d’intervencions orals en el
procés global de l’evangelització
Les nostres intervencions
orals, segons el divers moment del cicle global de l’evangelització en què ens
trobem i segons els destinataris als quals ens adrecem, han de tenir una
variada modulació:
1.
Qualitat
de primer anunci (querigma)
2.
Intenció
d’arribar al cor dels oients
3.
Competència
catequètica: síntesi teològica i
capacitat comunicativa
4.
Sentit
del tempo i dels continguts bàsics de
la iniciació cristiana.
L’acompanyament espiritual.
5.
Habilitat
per extraure la riquesa “realitzada” en el sagrament (capacitat mistagògica)
6.
Sentit pedagògic per a impulsar l’organització
apostòlica
7.
Hàbit de
lectura dels signes dels temps
(revisió de vida) per a orientar el compromís social dels cristians.
Són set registres de les
nostres intervencions orals que se’ns demana que aprenguem a conjugar en el
temps i la situació oportuna. És part de la riquesa de la pastoral d’una
parròquia comunitària i missionera.
3. Ensenyament
de l’EN pel que fa al primer registre oral evangelitzador: l’anunci
Reprenem un fragment del
número 22 de l’EN, interessant, com tots, per la seva precisió i el seu sentit
de la distinció:
“La bona nova proclamada pel
testimoniatge de vida haurà de ser, doncs, tard o d’hora, proclamada per la
paraula de vida. No hi ha veritable evangelització mentre no s’anuncïi el nom,
la doctrina, la vida, les promeses, el regne, el misteri de Jesús de Natzaret,
Fill de Déu. (...) Aquest anunci –querigma,
predicació o catequesi– pren un lloc tan important en l’evangelització que
sovint n’és en realitat sinònim. Amb tot, no deixa de ser-ne només un aspecte” (EN, 22).
A més del recordatori
abrandat de com l’evangelització integral necessita el moment de la paraula
explícita sobre Jesucrist, ens interessa aquesta distinció que Pau VI fa de
passada i que tindrà molta importància en la nostra reflexió. Ens referim a la
distinció, dins el títol genèric d’anunci,
entre querigma o predicació i catequesi. Aquesta distinció la trobem
de nou més endavant en EN 45:
“En
el nostre segle, marcat pels “mass media” o mitjans de comunicació social, el
primer anunci, la catequesi o l’aprofundiment ulterior de la fe, no poden
prescindir d’aquests mitjans tal com hem dit abans” (EN, 45).
Tenim aquí una distinció
clara en una seqüència, almenys de dos elements, que, si bé van relacionats,
són distints en la seva identitat:
1)
El primer anunci
2)
La catequesi o l’aprofundiment ulterior de la fe
El número 51 porta, com a
títol ben explícit, “Primer anunci als
qui estan lluny”. En diversos passatges del document i per la seva lògica
interna, queda clar que primer anunci
equival a predicació viva (núm. 22,
42 i 51) i que la catequesi és un altre registre diferent de l’anunci que ve després d’aquest primer (núm. 22 i 44).
Tenim, per tant, dos registres distints i complementaris
del moment verbal de presentació explícita del cristianisme que convé estudiar
amb cert deteniment: el primer anunci i la catequesi.
4. Diferència i relació entre primer
anunci i catequesi
Aquest filó de la diferència
i relació entre un primer moment de l’evangelització verbal –primer anunci– i un segon moment
–catequesi sistemàtica– pot semblar, d’entrada, una mica artificial, però, si
s’hi reflexiona una mica, mostra unes pistes molt interessants. Una graella
comparativa entre ambdós moments pot facilitar la percepció que alguna cosa
important està en joc.
Primer
anunci
|
Catequesi
|
|
Nom
|
Querigma: pregó, anunci
(1Co 1,21)
|
Katecho:
guardar, retenir
|
Sinònims
|
Evangeli: Bona notícia
(Mc 1,1)
|
Didaché: ensenyament
(Ac 2,42)
|
Destinataris
|
Els qui no coneixen Jesucrist
Els qui se’n van allunyar
Els qui viuen una fe pietista i
moralista
|
Els qui ja coneixen Jesucrist i han
fet una opció existencial per ell
|
Objectiu
|
Fer néixer la primera fe
i la conversió inicial a Jesucrist.
|
Fer créixer la fe
i la comunió amb Jesucrist
|
Contingut
|
Jesucrist
crucificat i ressuscitat t’ofereix la Salvació i la Vida en plenitud
(Ac 2,32-33.36; Ap 3,20)
|
La revelació de Déu continguda en
l’Escriptura i en la
Tradició, i transmesa per l’Església
(Bíblia, Catecisme…)
|
Mètode
|
La
comunicació verbal del missatge en
clau de diàleg
(Rm 10,17)
|
Exposició sistemàtica, progressiva i
didàctica de tot el contingut de la fe + Celebracions + Vida moral
|
Agent
|
Evangelitzador-Testimoni
|
Catequista-Mestre
|
Temps
|
Ara
(esdeveniment puntual)
|
Durant un procés
(al llarg de diversos anys)
|
Lloc
|
A la vida quotidiana
(casa, carrer, centre d’estudis,
treball, amics, diversió, parròquia, compromís social, mitjans de
comunicació…)
|
Al lloc habitual de trobada
(sala parroquial, domicili privat)
|
Facultat de la persona a la qual
s’adreça preferentment
|
La capacitat d’adhesió
La voluntat, la llibertat,
La
intel·ligència emocional
|
La
intel·ligència comprensiva, crítica i discursiva
La
capacitat de celebrar
La conducta moral
|
* Per a continuar la reflexió i el
treball
Diverses pistes que s’obren arran
d’aquesta reflexió inicial:
·
A
propòsit de l’eficàcia transformadora de l’anunci de l’Evangeli
(Evangelii Nuntiandi núm. 4 i en tot
el document) i en la línia del que ha recordat el darrer sínode dels bisbes
(Roma 2008) sobre la sacramentalitat
(= valor eficaç) de la Paraula
de Déu (Proposició núm. 7) s’obre una pista a treballar relacionada amb l’eficàcia
evangelitzadora de les nostres intervencions orals. Si bé cal distingir
l’eficàcia de la proclamació de la
Paraula de Déu en l’acció litúrgica i l’eficàcia del nostre
parlar sobre Jesucrist en el dia a dia, potser hi ha un nexe a explorar.
·
Revisió
de la qualitat de “primer anunci” de
les nostres intervencions orals. Dit d’una altra manera: com enriquir la dosi
de primer anunci de les nostres intervencions orals en els escenaris habituals.
·
Plantejament
de nous escenaris per estrenar i nous destinataris a qui arribar.
·
Donada
la situació de descristianització i la necessitat de provocar la primera fe,
potser aniria bé de revisitar la psicologia i la teologia de la conversió.
·
¿Fins
a quin punt l’esforç necessari per assumir la modernitat (1ª il·lustració,
Kant: la força de la raó crítica, i 2ª
il·lustració, Marx: la força de la praxi)
ha debilitat en nosaltres el convenciment en la força de la paraula (l’anunci,
la proposta…)?
·
Què
oferir a una persona que “tocada” pel nostre anunci ens demana “més”? Els itineraris de (re-)iniciació cristiana
d’adults.
[1] “La indiferencia creciente
interpela nuestra esperanza pastoral e induce la tentación de preguntarnos si
no estaremos entrando en una época post-religiosa. El alivio producido por el
resurgir de la Religión
queda acidulado por el hecho cierto de que muchos que viven este despertar no
se orientan hacia la fe en Jesús ni menos a la comunidad eclesial. A más de un
sacerdote le cuesta aceptar que haya dedicado su vida entera a suscitar la fe
para encontrarse... con esto. Y más de uno lleva el tiro debajo del ala en
forma de decepción y de sensación de infecundidad.” Juan María Uriarte, bisbe de San Sebastián, Ser presbítero en el seno de nuestra cultura,
Vida Nueva (5-11 septiembre 2009) n. 2.673, p. 32.
[2] “Observo, con todo, en
bastantes sacerdotes y muchos cristianos, una insatisfacción, un sufrimiento y
una tensión de voltaje bastante alto respecto a estructuras eclesiales más
amplias, en las que creen intuir posiciones defensivas y políticamente escoradas.
(...) Esta percepción, exagerada y deformada por algunos medios de comunicación
social, llega a rebajar notablemente el crédito moral de los pastores no sólo
ante la sociedad sino ante los mismos fieles. Hace sufrir a muchos sacerdotes
que estiman que la situación creada no es una simple crisis de sentido de
pertenencia, sinó que está propiciada también por centralismos eclesiales no
exentos de ideología.” J. Mª URIARTE, o. c. , p. 28.
[3] Vegeu Els qui tornen a la fe, Qüestions de vida cristiana 214 (2004)
[4] Vegeu A. GROMOLARD, La segunda conversión, Santander: Sal Terrae 1999.
[5] Vegeu
Ritual de la iniciació cristiana d’adults
(RICA) (1972), Barcelona: Ed. Balmes - PAM, 1985.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari, proposa modificacions, aporta idees, facilita nous links... Identifica't per ser respost. Gràcies!