from: flama.info
CREURE EN
L'EVANGELI
I ANUNCIAR-LO
AMB NOU ARDOR
1. Volem reflexionar amb
vosaltres
Estem celebrant que fa 125 anys que la Mare de Déu
de Montserrat va ser declarada Patrona de Catalunya pel Papa Lleó XIII. El 27
d’abril de 2006, dia de la seva festa, vam fer arribar a tots els nostres
diocesans una invitació a intensificar la pregària per la nostra Església –la
que peregrina a Catalunya– i per tot el nostre poble. Amb aquesta finalitat us
vam oferir una breu relectura de la Visita
Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat, del venerable Dr. Josep Torras i
Bages, bisbe il·lustre de Vic a principis del segle XX, accentuant-ne alguns
aspectes d’especial actualitat.
Avui, arribats a les
darreries de l’Any Jubilar Montserratí, volem reflexionar amb vosaltres, amb
una mica més d’extensió, sobre allò que més omple el nostre –i el vostre- cor:
com viure, com anunciar, com fer fructificar el do inestimable de la fe
cristiana en les circumstàncies d’avui. Nosaltres, com a pastors, us oferim
planerament, des de la nostra responsabilitat episcopal, unes pautes
d’orientació. Ens agradaria que també vosaltres en féssiu tema de meditació i
de pregària –personalment o en comunitat- i que poguéssiu, eventualment,
fer-nos arribar també els vostres suggeriments. Es tracta de discernir els nous
signes dels temps, d’escoltar la veu de l’Esperit, i de fer-ho junts, unint la
veu del magisteri amb el sentir dels fidels.
2. Fa cent vint-i-cinc anys
Quan el 1881 li era
solemnement atorgat el patronatge de la Verge Moreneta, la comunitat catòlica
de Catalunya enfilava l’últim tram del
segle XIX amb renovada vitalitat. Superades les dures confrontacions entre el
tradicionalisme carlí i el constitucionalisme isabelí, Catalunya participava del
clima il·lusionat de redreçament del país que venia de la Renaixença. Un any
després del patronatge, el 1882, es posava la primera pedra del Temple de la
Sagrada Família d’Antoni Gaudí. Mn. Cinto Verdaguer (1845-1902) era, aleshores,
el poeta més llegit i més estimat de Catalunya. Una dècada després, el
venerable Dr. Josep Torras i Bages (1845-1916) publicaria La tradició catalana. Restava viu encara el testimoniatge de
santedat i d’acció social de sant Antoni M. Claret (1807-1870), de santa
Joaquima de Vedruna (1783-1854), de santa Maria Rosa Molas (1815-1876), de
santa Teresa de Jesús Jornet (1843-1897),
de sant Josep Manyanet (1833-1901) –tant vinculat al Temple de Gaudí- de
santa Paula Montal (1799-1889), de sant Enric d’Ossó (1840-1896), del beat P.
Francesc Coll (1812-1875), del beat P. Francesc Palau (1811-1872). L’any 1886
sant Joan Bosco venia de Torí a Barcelona i beneïa la primera ermita del
Tibidabo que esdevindria, més tard, el Temple Expiatori del Sagrat Cor de
Jesús. “Quants testimonis de caritat poden citar-se en la història de l’Església, podem dir amb Benet XVI. Així
s’expliquen les grans estructures d’acollida, d’hospitalitat i d’assistència…,
les innombrables iniciatives de promoció humana i de formació cristiana
destinades especialment als més pobres. Els sants són els veritables portadors
de llum en la història, perquè són homes i dones de fe, esperança i amor”[1].
No és contrari a l’humil reconeixement dels nostres límits agrair els dons
rebuts de Déu i confessar, seguint l’exemple de la Verge Maria, que “el Totpoderós obra en mi meravelles”.[2]
3. Un gran procés de canvi
Si posem els ulls en el
nostre present, quantes transformacions s’han produït des d’aleshores en la
societat catalana, especialment –és la nostra prioritat- des del punt de vista
de la fe. Fins i tot d’ençà del document col·lectiu de l’episcopat català Arrels cristianes de Catalunya (1985),
quan el nostre país assumia la democràcia i l’autonomia; o, posteriorment, des
de les resolucions del Concili Provincial Tarraconense (1995) que aprofundien
en l’esperit del Concili Ecumènic Vaticà II i l’actualitzaven, quantes coses
que han canviat.
El Vaticà II, no cal dir-ho,
continua viu i present entre nosaltres. Com ha dit el papa Benet XVI, “hi tenim
l’esguard posat amb gratitud: si el llegim i acollim menats per una
hermenèutica correcta, pot ser i esdevenir, cada cop més, una gran força per a
la renovació sempre necessària de l’Església”.[3]
Per la seva banda, el Concili Provincial Tarraconense –que incorporà en el seu
text Arrels cristianes de Catalunya- resta com a guia propera i orientadora que assenyala i concreta els
objectius de comunió eclesial i de treball pastoral compartit de les diòcesis
catalanes.
Ara bé, vivim temps
accelerats. Les transformacions, com dèiem, se succeeixen. Algunes, ja eren
previstes. Però és quan ens afecten que en copsem tot l’abast real i ens sentim
interpel·lats per elles. Avui tothom, també a l’Església, va adonant-se que
moltes coses seran diferents en aquest segle XXI, tot just estrenat. Això
provoca sovint inquietud, també religiosa. I la inquietud pot degenerar en
desencís. Sense ni voler pensar a assenyalar
culpables –“no judiqueu i no sereu
judicats”[4]-,
i sentint-nos-hi implicats, també personalment -“treu primer la biga del teu ull” [5]-,
volem parlar-ne, sobretot, des de la més plena confiança en Jesús, vencedor del
pecat i Senyor de la història. Tampoc ara, com en la tempesta del llac de
Tiberíades, Jesús no dorm, ni que pogués semblar-ho. També ara ens diu: “per què sou tan covards, gent de poca fe?”[6].
Fixem-nos en Jesús, i, amb
els ulls en Ell, reflexionem sobre alguns canvis que afecten directament la
vida de fe.
4. Quan la fe de molts va
fer crisi
Fa uns anys es va fer
habitual parlar de crisi de fe. Molts, no cal dir-ho, ho fèiem amb preocupació.
Altres, sobretot des de la increença o l’agnosticisme, amb una certa
satisfacció, com qui veia arribar una situació prevista i esperada. I, entre
els uns i els altres, no mancaven catòlics que en feien argument per a
culpabilitzar altres catòlics de sensibilitat diferent o, molt sovint, la
manera d’actuar de l’Església i, sobretot, de la jerarquia.
Ara bé, al marge
d’interpretacions i de maneres diverses de reaccionar, els fets objectius se’ns
imposen a tots: la nostra societat es va situant globalment fora de la vida de
l’Església i també, en formes i graus diversos, de la fe en Jesucrist. És
veritat que una part d’aquesta crisi no fa més que evidenciar la poca consistència del que, en
circumstàncies passades, semblava una vivència religiosa amplament majoritària.
Avui es donen factors nous
en els quals, per cert, s’hi barregen elements positius i elements negatius.
Hem sortit d’un ambient sociopolític que condicionava l’expressió de la
religiositat i hem entrat en un altre, que inclina la balança en sentit
contrari. Estem immersos en una cultura immanentista. La secularitat i el
pluralisme, com apuntava el Concili Provincial Tarraconense, marquen la
societat catalana.
No és estrany, doncs, que
les estadístiques indiquin un retrocés, en nombre, de la pràctica religiosa i
de la fe cristiana. Sempre hi ha un marge de relativitat, és clar, en aquestes
enquestes, sobretot, com és el nostre cas, quan fan referència a actituds
íntimes, de comunicació no fàcil. L’important, però, és adonar-se, a través
d’elles, de la direcció en la qual es mou la societat. Sembla, doncs, que el
nombre de joves que es declaren catòlics ha baixat, que els agnòstics i
indiferents augmenten molt percentualment i que molts diuen que mai o gairebé
mai no van a missa. També és un fenomen nou l’existència d’un nombre
significatiu d’infants i joves que no han rebut el sagrament del baptisme. Tot
això pel que fa referència al camp estricte de les creences. Però ens cal tenir
molt en compte, també, els comportaments morals, des d’aquells que afecten la
vida personal i familiar de les persones, el matrimoni i l’acolliment dels
fills i la seva educació, fins als que miren més directament a les
responsabilitats socials. També aquí trobaríem, probablement, al costat de
mostres d’involució ètica i àdhuc de decadència, alguns valors positius.
No és la nostra intenció
entretenir-nos ara en l’anàlisi de xifres ni en aspectes parcials d’aquesta
crisi, sinó situar-la com un referent ineludible de la nostra
responsabilitat com a pastors i plantejar-nos quina resposta ens demana.
Els nostres germans i les nostres germanes que, en formes i matisos diversos,
han deixat de tenir l’Església com la seva llar espiritual, ens interpel·len.
Tots els qui formem part de les nostres deu diòcesis amb seu a Catalunya,
pastors i persones consagrades, laics i laiques, som interpel·lats
per aquesta realitat i cerquem en Jesús la resposta. La nostra fe, però, ens
assegura que per a Jesús, la recerca de l’ovella perduda té prioritat
absoluta, d’acord amb la paràbola evangèlica[7].
Sabem que Ell deixarà fins i tot les altres al desert
per anar a buscar-la, carregar-se-la a les espatlles amb alegria i
retornar-la a casa.
5. En estat de missió
Sempre, al llarg de la història de l’Església, s’han
alternat moments de fe més vivencial i de més pràctica religiosa, amb altres de
més tebis, però, fins avui, sense un qüestionament radical i generalitzat de
Déu i de Jesucrist. En aquest marc, iniciatives com les missions populars o els
exercicis espirituals ignasians i altres sistemes de reflexió i d’anunci de la
Paraula de Déu han estat i poden ser encara formes pastorals eficaces. Es
tracta, però, de mitjans més orientats a la represa i a la revitalització de la
vida cristiana més que no pas a una primera
aproximació a l’Evangeli.
No sembla, però, que els profunds canvis socials i
culturals que vivim i les ideologies que els acompanyen es moguin en aquest
nivell. Estem, més aviat, davant un allunyament cada vegada més radical de la fe i de l’antropologia cristiana. Més aviat
pensaríem en aquell gran interrogant amb el qual, als primers anys quaranta del
segle vintè, els sacerdots Godin i Daniel van sacsejar l’opinió catòlica: La France, pays de mission?. Era,
certament, la intuïció precoç d’un procés que no ha parat d’estendre’s a tots
els pobles d’Europa, encara que de manera desigual.
Més endavant, el Concili Vaticà II, en explicar
l’activitat missionera de l’Església, descriuria la nova situació amb unes
afirmacions que avui ens ajuden a nosaltres a discernir la situació actual. “En
aquesta activitat missionera de l’Església es presenten diverses situacions, a
vegades barrejades: primer, de començament o implantació; després, de novetat o
de joventut. Però, acabades aquestes fases, l’acció missionera de l’Església no
cessa: pertoca més aviat a les Esglésies particulars ja constituïdes
continuar-la i predicar l’Evangeli als qui encara són fora. A més,
els grups entre els quals viu l’Església sovint canvien completament per raons
diverses, de manera que poden produir-se situacions noves. L’Església ha
d’examinar aleshores si aquestes situacions exigeixen altre cop la seva
activitat missionera”[8].
És fàcil enllaçar aquest text amb les lúcides
anàlisis del servent de Déu Joan Pau II sobre l’europeu d’avui. D’ell va dir
que és un home “secularitzat”: “Déu resta fora del seu horitzó de vida (...) El
seu ateisme teòric i pràctic incideix en el seu pensament antropològic. Si
l’home no és imatge de Déu i no fa referència a res…quin valor té? Per què
actua? Per què viu?”.[9]
“Posa així el desafiament més radical de la història al cristianisme i a
l’Església”[10].
Neix d’aquí la proposta missionera de Joan Pau II, especialment referida a
Europa, que reiteraria incansablement una vegada i una altra: és hora
d’emprendre “una nova evangelització”.
¿No és aquesta també, amb totes les matisacions que
calgui, la situació religiosa de la societat catalana?. ¿I no està demanant del
conjunt de totes les nostres Esglésies particulars
que orientin la seva acció amb sentit i visió de nova evangelització?. Però,
¿com serà possible si no tornem de nou al cor mateix de l’Evangeli, si no
cultivem una actitud esperançada davant l’actual situació, superant altres
moments marcats per l’enfrontament o la claudicació davant els valors
dominants?.
6. Un nou clima cultural
La nostra mirada, tanmateix, no es limita a la
situació estrictament religiosa de les persones, sinó
que comprèn tot el nostre entorn social i cultural,
en procés de transformació. És al cor d’aquesta massa que ens cal fer arribar
el llevat de l’Evangeli.[11]
L’Església, Cos de Crist, ha rebut la
missió de viure immergida en el món que l’envolta i d’estimar-lo profundament,
“per això se sent, de debò, íntimament solidària del gènere humà i de la seva
història”[12]. Perquè sap que
Jesucrist, Déu encarnat, s’ha introduït en la història humana, la purifica,
assumeix i il·lumina des de dins. Per això l’Església és solidària amb els
homes i dones quan els proposa el bé més gran: l’Evangeli de Jesucrist.
D’altra banda, hi ha relació entre l’evolució de la societat i
la manera com la imatge de la fe és percebuda per aquesta societat. També el
llenguatge que pot fer més comprensible i proper el missatge cristià ve força
condicionat pels canvis culturals i socials. Heus aquí alguns fenòmens que ens
interroguen i, al seu costat, alguns signes d’esperança.
a) És fàcilment perceptible en la nostra societat
una visió immediatista de la vida,
unida a un cert afany compulsiu de fruir-la a fons i de pressa. Hi ajuda el
prodigiós progrés tècnic de les últimes dècades, sobretot quan és vist amb els
ulls dels més joves, que no tenen experiència de situacions anteriors més
difícils i treballoses. Sembla que tot sigui possible –i exigible- ara mateix.
Podríem parlar, en aquesta línia, bo i eixamplant-la, de pragmatisme: es pren com a criteri únic d’elecció, allò que més
satisfacció pot donar, o més guany, o més acceptació social. I de consumisme creixent, insaciable. I d’individualisme
insolidari, que insensibilitza respecte de les necessitats de tota mena
–pobresa, vellesa, malaltia, soledat- que subsisteixen i creixen malgrat el
progrés general. Tot això comporta una superficialitat creixent i una
banalització de la vida. Podríem incloure, encara, en aquesta visió
immediatista, l’al·lèrgia de molts a
contraure compromisos definitius, que es tradueix en l’escalada de separacions
matrimonials, i que incideix també en les respostes a la vocació al sacerdoci i
a la vida consagrada. Especialment preocupant és la greu reducció de la
natalitat que afecta la demografia del país i, sobretot, el seu tremp moral.
Sobretot ens entristeixen i ens indignen els atemptats a la vida dels no
nascuts: el nombre d’avortaments provocats ja s’equipara o supera, a Catalunya,
el nombre dels naixements. Són expressions diverses d’una mateixa mentalitat
reduccionista de les veritables dimensions de la persona i de la seva vocació
transcendent.
b) Aquests últims anys hem assistit a un augment
preocupant de la violència. Les grans
accions terroristes (Nova York, Madrid, Londres, Mumbai) atemoreixen i
afavoreixen reaccions dures. Ens cal mantenir la serenitat. Justament quan ens
arriba un gran contingent d’immigració, amb un notable percentatge de fidels
musulmans, seria un error gravíssim caure en la sospita, l’acusació gratuïta o
la discriminació. La comunitat catòlica ha de fomentar dins el conjunt de la
societat l’acolliment generós dels nouvinguts, amb reciprocitat de drets i de
deures, i afavorir un respectuós diàleg interreligiós. No cal dir que el nostre
acolliment dels immigrants té una especial proximitat i calidesa quan es tracta
de catòlics, als quals oferim la plena integració a les nostres parròquies, i
també de cristians de les Esglésies orientals. A nivell internacional i cívic,
hem de fer costat activament a les propostes de diàleg i convivència.
Hi ha encara altres formes de violència que causen
preocupació. I cap d’elles, per cert, no és aliena, en molts casos, al fenomen
preocupant de la drogaaddicció. Per exemple, la que esclata de tant en tant en
celebracions festives, de caràcter popular o esportiu, promoguda, alguna vegada,
per col·lectius més o menys organitzats de joves. Són expressió d’un buit de
sentit que a tots ens interpel·la.
Una altra forma –gravíssima- d’agressivitat s’ha
intensificat en els últims anys: la que té lloc entre parelles estables i que
ha produït un nombre esgarrifós d’assassinats de dones. Sense ignorar la
necessitat urgent de mesures eficaces de protecció de les possibles víctimes i
de reducció dels agressors, no podem deixar de pensar en la necessitat d’una
educació de les consciències, que actuï a l’arrel d’aquestes conductes. De poc
serveixen les campanyes d’eradicació de la violència, si no s’incideix en
aquell punt on la violència comença: el cor de la persona.
Convé fer atenció a l’embolcall cultural que
legitima tots aquests capteniments lamentables, especialment determinant en les
persones amb menys capacitat de resistència a la pressió ambiental.
La reiteració d’escenes de violència en la
televisió, posem per cas, és de fet, una apologia contínua de comportaments que
en la vida real són proscrits i fins i tot perseguits per la justícia. La
nostra societat cau, amb això, en una contradicció flagrant, de conseqüències
funestes.
I no són només les imatges. Hi ha corrents d’opinió,
d’entrada atraients i brillants, que esdevenen fàcilment un estímul d’actituds
socials negatives. Si, en el fons, totes les formes del mal són velles com
l’home, és relativament nou, en canvi, el clima de permissivitat absoluta, de
relativisme i, de vegades, d’escarni dels valors transcendents, que fomenten, a
Catalunya, molts mitjans d’expressió cultural.
c) L’altra
cara del nou clima cultural presenta signes d’esperança. Valorem, com a
contrapunt positiu als mals esmentats, una florida d’iniciatives solidàries que
van creixent en la societat catalana: de voluntariat, d’atenció als marginats,
d’associacionisme en camps diversos. Les adopcions d’infants, sovint procedents
del tercer món. Fenòmens tan reconfortants com la gran participació ciutadana
en campanyes puntuals a favor de les víctimes dels grans desastres climàtics o
tel·lúrics, en les manifestacions a favor de la pau, en les maratons
televisives de cada any per a l’eradicació de determinades malalties. I, en
general, el treball desinteressat de les ONG. Tot això ens honora. Respon a
aquella paraula que Jesús adreça als qui, sovint sense pensar-hi, l’han
reconegut en el rostre dels pobres d’aquest món: “tenia fam, i em donàreu menjar”[13]. Val a dir, a més, que moltes d’aquestes
accions són protagonitzades per joves. Compartim i encoratgem, en aquest
sentit, la voluntat sovint expressada per molts i cada dia més compartida de
promoure, a partir ja de l’escola, una veritable educació basada en els valors
i les virtuts.
Ben segur que tots els qui, d’una manera o altra, es
mouen en aquesta direcció, en coneixen bé les dificultats. No és fàcil
sentir-se comprès en un món on el
mercat s’ha convertit en un déu totpoderós. Sovint compartiran, des de la seva pròpia experiència, la
profecia de Jesús: “no podeu servir
alhora Déu i el diner”[14]. Nosaltres els encoratgem. Tant de bo fos
aquesta altra cara la que identifiqués decididament Catalunya:
la solidaritat veritable amb totes les persones, per damunt de diferències de
procedència, d’ideologia, de llengua –ja que tots som igualment, fills de Déu.
De totes les formes de progrés, és aquesta, sense dubte, la més
desitjable, la més constructiva de la persona humana, perquè, com hem après
també de la saviesa evangèlica, “què en
treu l’home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix ell mateix?” [15].
7. La religió en el nostre
estat modern
En el context
de la legítima autonomia de la societat política –de la laïcitat-, volem
contribuir al discerniment d’alguns valors que estan en joc en aquests moments.
És a dir, volem fer sentit una veu profètica i alhora dialogant. Tot i la crisi
actual de les grans ideologies, més que mai cal vetllar perquè les diferents
majories parlamentàries que s’alternen legítimament en la governació de l’Estat
Espanyol i de la Generalitat de Catalunya, responent a diferents models de
política i de país, respectin i
promoguin els drets humans, personals i col·lectius; que el bé comú i el
progrés dels sectors socials menys afavorits siguin absolutament prioritaris; que les minories es vegin reconegudes; que els programes
estiguin al servei de les persones i no a l’inrevés. L’Església sempre
manifestarà una col·laboració constructiva per assolir aquests béns, sense
renunciar per això a una crítica profètica que ajudi a purificar l’acció
política.
a) La laïcitat com a valor.
D’ençà que el Concili Vaticà II reconegué
solemnement la llibertat com un valor natural i fonamental de la persona, la
laïcitat o aconfessionalitat de l’Estat és una realitat no només acceptada,
sinó també promoguda per l’Església. En plena continuïtat amb la defensa
cristiana de la llibertat i dignitat de la persona, la laïcitat vol dir, com
observa el Concili Provincial Tarraconense, “l’absència de pressió religiosa o
irreligiosa per part dels estats” i “la convicció que l’Església no ha de
dominar el món, sinó que hi ha d’aportar les energies religioses de la fe, de
l’esperança i de l’amor, cosa que significa pèrdua d’influència social i de
poder”[16]. D’acord amb el sentit de missió al qual ens
hem referit abans, no demanem privilegis, ni l’empara dels governants, sinó
llibertat efectiva per tal de fer actual la presència del Senyor Ressuscitat i
d’oferir a tots els nostres conciutadans la Bona Nova de la salvació. Aspirem
només, amb humilitat i amb fermesa, a exercir, enmig d’aquest país del qual som
part viva des dels seus orígens i que estimem, la nostra missió profètica. I
això, perquè estem convençuts que quan l’Evangeli és acollit per les persones,
la comunitat civil es fa també més responsable, més atenta a les exigències del
bé comú i més solidària amb els necessitats. Així s’expressava al Quirinal el
Papa Benet XVI: “La comunitat política i l’Església són independents i
autònomes, cada una al seu propi terreny. Ambdues, no obstant, encara que per
títol divers, estan al servei de la vocació personal i social de l’home (GS 76).
(...) Per tant, és legítima una sana laïcitat de l’Estat en virtut de la qual
les realitats temporals es regeixen segons les seves pròpies normes, sense
excloure, però, aquestes referències ètiques que troben el seu fonament últim
en la religió. L’autonomia de l’esfera temporal no exclou una íntima harmonia
amb les exigències superiors i complexes que es deriven d’una visió integral de
l’home i del seu etern destí” [17].
b) Laïcitat
sense malentesos.
A ningú no hauria d’incomodar la veu profètica de
l‘Església sobre la vida familiar, la vida social i àdhuc la vida política,
també quan va contracorrent d’estats d’opinió amplament difosos. Al contrari,
seria el nostre conformisme el que privaria la societat d’una vella saviesa que
hem rebut de dalt i que ha estat present i activa en les arrels de la nostra antropologia i de la nostra història. El nostre
deure és mantenir-la operativa, quan sembla oportú i quan no ho sembla
tant[18].
Sobretot si tenim en compte la marxa accelerada, comparativament amb els altres
Estats europeus, amb què, en algunes matèries, els nostres legisladors avancen
cap a una normativa civil cada cop més allunyada de l’humanisme cristià, el
qual no és altra cosa que la protecció de la persona i dels lligams solidaris
que uneixen i protegeixen els homes siguin o no
cristians. Més enllà de valors estrictament religiosos, avui ens estem
jugant la continuïtat d’unes pautes de capteniment personal i social vinculades
transversalment a la nostra cultura. Val a dir, tot amb tot, que els nostres tocs
d’atenció com a pastors tenen sempre caràcter i sentit de proposta, mai d’una
pretesa imposició. I, encara, de proposta nascuda de l’Evangeli, no inspirada
en cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític. Una proposta
enriquidora, que apel·la al valor transcendent de la persona i salva la societat del risc d’un pensament únic, que tot ho aplana i
uniformitza. Ens inspira el Sant Pare Joan Pau II quan a Cuatro Vientos ens
deia: “La veritat no s’imposa, es proposa”[19].
Direm, en aquesta línia, que voldríem veure més reconeguts a Catalunya valors
fonamentals com el do de la vida, des de la seva concepció a la seva mort
natural. Voldríem, igualment, que la família fos més valorada i recolzada,
“sense que es vegi suplantada o ofuscada per altres formes o institucions
diverses”[20].
Reclamem, simultàniament, el dret de tota persona a unes condicions de vida
dignes, lluny de qualsevol forma d’explotació: pensem, particularment, en els
infants que són víctimes de tantes formes d’egoisme dels grans, o en els
malalts, discapacitats, ancians o moribunds, que pateixen la soledat injusta de
part dels altres i que són vistos com una càrrega per a la comunitat; o en els
qui són explotats comercialment en les seves debilitats per interessos
lucratius; o els qui no troben habitatges accessibles, en els pensionistes
menys retribuïts, en els qui són víctimes de l’atur, en els immigrants. És la
lluita en aquest camp la que dóna sentit a la política i l’ennobleix. En el
terreny de l’ensenyament, aspirem a
veure més plenament respectat el dret dels pares i les mares a decidir el tipus
d’educació –també pel que fa a la religió i a la moral- dels seus fills, i més
plenament acollida i recolzada la contribució històrica al bé comú de l’escola
cristiana a Catalunya. La ciutadania no l’atorga ni l’afaiçona al seu gust
l’Estat: és una condició prèvia dels ciutadans reals, amb les seves plurals
maneres de pensar, amb la seva llengua i cultura, també amb la seva fe i amb
les seves opcions culturals i polítiques, que totes les administracions han de
servir.
c)
Diàleg.
Per això a través del diàleg, no cercant la
confrontació, els cristians
laics, “no poden abdicar de la política, com a activitat destinada a
consolidar i a promoure el bé comú”[21].
El diàleg demana sentit d’identitat i, alhora, acceptació de l’altre amb
voluntat de convivència. La història del nostre segle XX ens adverteix sobre
els mals de la confrontació excloent: ni volem contribuir-hi, ni volem ser-ne
víctimes. Per això animem els fidels cristians a, d’una banda, no avergonyir-se
mai de ser deixebles de Jesús [22]
i, d’una altra, a donar-ne testimoni des de la proximitat, des de la
comprensió, des de la voluntat de salvació, imitant el Crist que no va venir a
condemnar el món sinó a salvar-lo[23].
En aquest moment de tantes polèmiques, esdevenen
actuals les antigues recomanacions de sant Joan Crisòstom, comentant les
paraules de Jesús, “Jo us envio com
ovelles enmig de llops”[24]:
“Mentre som ovelles, triomfem i, encara que ens assetgin llops incomptables,
els guanyem; però si ens tornem llops, som vençuts, perquè ens veiem privats de
l’auxili del Pastor. El nostre Pastor pastura ovelles, no llops. Aleshores
t’abandona i se’n va, perquè no li permets de manifestar el seu poder”[25].
8. Església enviada
Ens cal a tots els fidels assumir plenament que la
nostra situació, en aquest començament del segle XXI, és de missió. I
assumir-la joiosament: som, certament,
fràgils. Portem el tresor de la fe en vasos de terrissa[26].
Però ressona en nosaltres la Bona Nova de la salvació. Anunciem Jesucrist! Si a
nosaltres això no ens fes feliços ¿com podríem fer arribar als altres el seu
encís? Us invitem, doncs, al coratge missioner, a prioritzar l’objectiu de la
nova evangelització, a deixar-vos evangelitzar més plenament també vosaltres, a
fer ben acollidora la nostra fe i la nostra Església, “casa i escola de
comunió, (...) si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les
esperances profundes dels homes”. És el repte que va assenyalar Joan Pau II que
té l’Església a l’inici del nou mil·lenni[27].
És l’hora de reprendre l’impuls missioner del nostre Concili Provincial
Tarraconense, tan ben expressat en la resolució 25.
Un impuls que Benet XVI expressa de múltiples formes, i que es concentra en
l’anunci del Déu Amor com a centre de tot el missatge cristià. En realitat,
“l’amor de Déu per nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja
preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres”[28].
a) Amb
renovada confiança en Jesús
El sentit de la missió encomanada per
Jesús, que vol arribar a tots els homes de tots els temps, projecta les nostres
comunitats cristianes cap endavant: no ens hauríem de lamentar tant de certs
canvis culturals. El llevat cristià pot fer fermentar moltes cultures, també la
que avui veiem néixer i que sovint ens desconcerta. Aquesta ha estat
l’experiència dels dos mil anys d’història de la fe cristiana. És per la
presència a Catalunya d’aquest llevat que treballem, no per la pervivència
d’unes determinades formes. I això és al nostre abast si prediquem Jesús, si el
fem present a Ell mateix, amb fidelitat a la seva paraula i als seus mandats.
Hi ha molts valors amagats en la nostra realitat eclesial: cristians i
cristianes, en tots els estats de vida, rics espiritualment, generosos, d’una
extraordinària finor evangèlica; grups i
moviments diversos que si, de vegades, s’expressen en termes d’un cert
cansament o desencís, mantenen la fidelitat enmig de les contrarietats. A tots
fem arribar el nostre reconeixement, la nostra renovada confiança. Tots
plegats, sumant forces en una comunió dinàmica i respectuosa, malgrat una certa
pobresa de recursos humans, de prestigi i d’èxit social, podem anunciar a la
nostra societat catalana, a la qual ens sentim enviats, allò de l’apòstol Pere:
“de plata i d’or, no en tinc, però el que
tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!”[29].
b) Pastoral del que és essencial
La consciència de la missió a què ens
empeny el nostre Baptisme ens fa servidors de l’essencial. Tenim la responsabilitat, no cal
dir-ho, de fer costat als cristians i cristianes que van acollir la fe en un
altre context històric i la viuen amb fidelitat: restem al seu servei. Ens cal
també acollir amorosament tots els “fragments de cristià”, per dir-ho amb
l’antiga expressió del canonge Carles Cardó, que perviuen en la religiositat
popular i en tot el ventall de situacions espirituals diverses, dels catòlics
no practicants. Però tot això, sense deixar de percebre i d’entendre la veu del
nostre temps i de plantejar-hi la crida evangèlica a la conversió radical.
Tal com s’esdevé en l’ordre material, som requerits
a un treball amatent de restauració d’allò que hem heretat i s’ha malmès i, al
mateix temps, a l’edificació d’obra nova, de cara a l’esdevenidor. Doncs bé,
des d’una perspectiva de missió, aquesta segona és la nostra tasca prioritària.
Optar per la nova evangelització ens demana, d’una banda, fer atenció a l’home
d’avui, veure’l amb simpatia, acollir la seva cultura. És a dir, integrar-nos
en el gran corrent d’encarnació que
arrenca de Jesús, fet en tot semblant als homes, excepte el pecat. I ens
demana, d’altra banda, tenir sempre activada la nostra vivència de Jesucrist i
del seu Evangeli, de manera que aflori fàcilment als nostres llavis, i que en
tot moment estiguem sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui ens
demani raó de la nostra esperança[30].
c) No és
possible evangelitzar sense haver estat evangelitzat.
Una pastoral que apunta a la conversió remet
sobretot a la pròpia conversió. La mateixa Església ha d’autoevangelitzar-se
per tal de respondre als reptes d’avui. Pensant en el nostre continent, deia
Joan Pau II: “Que tota l’Església a Europa senti com a dirigida a ella
l’exhortació i la invitació del Senyor: penedeix-te, converteix-te, i ‘estigues en vetlla i enforteix tot allò
que encara viu, abans no es mori’ (Ap 3,2)”[31],
i esmentava unes paraules del Missatge final del Sínode de 1999 dedicat a
Europa: “La secularització que contagia un ampli sector de cristians que
normalment pensen, decideixen i viuen com si Crist no existís, lluny d’apagar
la nostra esperança, la fan més humil i capaç de confiar només en Déu. De la
seva misericòrdia rebem la gràcia i el compromís de la conversió”[32].
També la nostra autoanàlisi de la realitat eclesial de Catalunya ens demana
conversió: una gràcia i un compromís que comencen en el cor de cada cristià.
En aquest 125è. aniversari del Patronatge de la Mare
de Déu de Montserrat sobre Catalunya, preguntem-nos si, com feia la Verge
Maria, conservem viva la memòria de Jesús[33].
Només Ell salva, i no cap fórmula humana que pugui captivar-nos en un moment
donat. Hem parlat d’increença i de crisis de fe. Preguntem-nos quina part de
responsabilitat hi tenim nosaltres -ministres ordenats, persones consagrades,
laics i laiques-. ¿No hi hauria, a la nostra terra, més salabror cristiana, si
fóssim, de debò, sal que sala?[34].
Des d’un acolliment més ple, més conseqüent, més joiós, més irradiant de la
Bona Nova de Jesús per part nostra, podem pensar esperançadament en una nova
evangelització de Catalunya. Som conscients que també nosaltres, com a bisbes,
som cridats a la “conversió del cor” i a la “conversió pastoral”.
d) Casa i
escola de comunió.
El Senyor Jesús ens va deixar dit que hi ha una
estreta relació entre la unió dels seus deixebles i la fe del món: “Que tots siguin u, com vós Pare, esteu en
mi i jo en vós. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que
vós m’heu enviat”[35].
I el llibre dels Fets dels Apòstols ens presenta, com una icona eclesial
perenne, la primera comunitat cristiana, creixent a partir de la comunió
fraterna, “constants i unànimes en la
pregària, juntament amb Maria, la Mare de Jesús”[36].
Sovint ens costa de mantenir-nos en comunió afectuosa, tot i compartir una
mateixa fe. Constatem un excés de duresa, un dèficit de misericòrdia, massa
tendència al judici excloent entre catòlics d’estils d’espiritualitat diversos,
d’associacions o grups que recelen els uns dels altres. També costa, de
vegades, que cristians d’opcions polítiques diverses comparteixin el treball
eclesial. L’evangelització demana que tots comptem amb tots, que totes les
sensibilitats dels germans en la fe se sentin acollides i compreses a la casa del Pare,
que no trenquem la canya esquerdada[37].
Tots hem de fer un esforç renovat d’aproximació i de servei: els bisbes amb els
preveres, els religiosos i tot el poble de Déu; els preveres amb el laïcat;
tots plegats amb els catòlics menys practicants, amb els qui cerquen la veritat
i amb els no creients. Som portadors d’una salvació que no ens pertany. Si Ell,
el Mestre i el Senyor, renta els peus dels deixebles, nosaltres hem de fer el
mateix els uns amb els altres[38]. Si fem que la nostra Església sigui sempre “casa” de
comunió, podrà ser “escola” de comunió enmig del nostre poble, i, ben
unida en comunió, sortirà amb nou ardor i amb esperança a l’entusiasmadora
missió que Jesucrist mateix li ha confiat: “Aneu
a tots els pobles i feu-los deixebles meus... Jo sóc amb vosaltres dia rere dia
fins a la fi del món”[39].
9. Com a Canà de Galilea
Canà és una població de Galilea. Una simple boda que
s’hi celebrà fa uns dos mil anys ha arribat fins a nosaltres i forma part de la
memòria col·lectiva dels cristians[40].
Tot s’originà per una feliç pensada dels nuvis: van convidar a la festa,
juntament amb Jesús, la seva mare Maria. I va arribar el moment crític: havien
calculat malament i, a mig convit, se’ls va acabar el vi. Quin fracàs en el
petit marc social dels joves contraents i de les seves famílies! Aleshores es
va veure la transcendència d’aquella invitació. Maria va intervenir. S’adreçà
simplement a Jesús: “No tenen vi”. I
als cambrers: “Feu tot el que Ell us
digui”. Uns moments després, un vi d’alta qualitat corria per les taules
del banquet i, amb ell, l’alegria.
Montserrat ha estat sempre, per als ciutadans
d’aquesta terra, una festa, un convit. Tots hi hem trobat, des de petits, la
presència propera i entranyable de Maria que convida a la pregària del cor. Els
monjos de Sant Benet, al llarg d’una història mil·lenària, han anant enriquint
Montserrat amb els dons de la contemplació, de la litúrgia, de la cultura, de
l’acolliment. La fe catòlica hi té gust de pa de casa.
Tant de bo en la celebració del 125è. aniversari del
patronatge de la Moreneta sobre Catalunya, les nostres deu Esglésies
Diocesanes, amb totes les seves comunitats, amb les seves famílies, amb tots
els seus membres... invitessin de bell
nou Jesús amb la seva mare Maria a fer-se presents en els nostres cors, en les nostres tasques, en tota
la vida del país. Tant de bo seguíssim la veu de Maria que, assenyalant-nos
Jesús, ens diu a tots: “Feu tot el que
Ell us digui”[41].
Entraríem en el segle XXI amb tota l’aigua de les nostres il·lusions i
esperances, dels nostres projectes i dels nostres problemes, dels nostres
valors i del nostre pecat, transformats en el vi generós de la gràcia de Déu.
Els Bisbes de Catalunya
Febrer de 2007
ÍNDEX
ÍNDEX
1. Volem reflexionar amb
vosaltres
2. Fa cent vint-i-cinc anys
3. Un gran procés de canvi
4. Quan la fe de molts va fer
crisi
5. En estat de missió
6. Un nou clima cultural:
a) immediatisme
b) violència
c) signes d’esperança
7. La religió en el
nostre estat modern:
a) la laïcitat com a valor
b) laïcitat sense malentesos
c) diàleg
8. Església enviada:
a) amb renovada confiança en Jesús
b) pastoral del que és
essencial
c) no és possible
evangelitzar sense haver estat evangelitzat
d) casa i escola de comunió
- Com a Canà de Galilea
[1]
Benet XVI, Encíclica Déu és amor, 40.
[2]
Lc 1,49
[3]
Benet XVI, Discurs a la Cúria Romana,
22/12/2005.
[15]
Lc 9,25
[16]
Concili Provincial Tarraconense, resolució 1.
[17]
Benet XVI, Discurs al President Carlo A.
Ciampi, 24/06/2005.
[18]
Cf. 2 Tm 4,2
[19]
Joan Pau II, Discurs a Cuatro Vientos
– Madrid, 3.05.2003.
[20]
Benet XVI, Discurs a l’Ambaixador
Espanyol davant la Santa Seu, 20/05/2006.
[21]
Concili Provincial Tarraconense, res. 106.
[22]
Cf. Mt 10,33
[23]
Cf. Jo 12,47
[24]
Mt 10,16
[25]
Sant Joan Crisòstom, Homilia 33,1.
[26]
Cf. 2 Co 4,7.
[27]
Cf. Joan Pau II, Novo Millennio Ineunte,
nº 43.
[28]
Benet XVI, Déu
és amor, n. 2.
[29]
Ac 3,6
[30]
Cf. 1 Pe 3,15
[31]
Joan Pau II, Església a Europa nº 26.
[32]
Missatge final del Sínode de 1999, nº 4.
[33]
Cf. Lc 2,19
[34]
Cf. Mt 5,13
[35]
Jo 17, 21
[36]
Ac 1,14
[37]
Cf. Mt 12,20
[38]
Cf. Jo 13,14
[39]
Mt 28,19-20
[40]
Cf. Jo 2,1-12
[41]
Jo 2,5
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari, proposa modificacions, aporta idees, facilita nous links... Identifica't per ser respost. Gràcies!